El bufó

Vaig seure al sofà, escarxofat al sofà per veure la tele, el programa del pallasso de la tele. Cada tarda cinc dies a la setmana apareixia el pallasso de cabells platejats, i a mi m’agraden els pallassos però em fa vergonya anar sol al circ a la meva edat i per això sempre que podia mirava el pallasso de la tele catalana. El pallasso tenia un públic d’una mitjana de setanta anys. Sortosament, el pallasso era menys vell que la majoria del seu públic. Vull dir que encara es movia amb la força de la vehemència i l’espurna mental de la pallassada.

Aquella tarda la claca estava especialment entusiasmada amb les pallassades del pallasso, i el pallasso semblava inspirar-se més i més a mesura que la claca li reia les gràcies. A mi, la cosa se m’encomanava i m’entusiasmava de no dir. El públic català, entre senil i tradicionalment dotat per a la puerilitat, reia i reia i interactuava amb el pallasso responent imbècilment als seus graciosos comentaris. Des del sofà, jo reia imbècilment mentre s’esdevenia la imbecil·litat.

Em vaig posar seriós perquè el pallasso s’havia posat tot d’una seriós davant el comentari suposo que impertinent d’un espectador que encara no entenc què hi feia allà, posant en dubte les gràcies del pallasso, que amb la mirada i un comentari sec, com pronunciat per a si mateix, li va venir a dir que allà el graciós era ell perquè ell era el pallasso, tu que t’has cregut, merda seca... Aquella reacció em va sorprendre i des d’aquell moment el pallasso em va caure com una puntada als collons i vaig decidir rebaixar-lo a categoria de bufó. El bufó va continuar amb la seva farsa, adreçant-se a la claca parlant lentament, recalcant cada paraula, alçant amb absurda exageració el to de veu. La claca, bocabadada, li reia les gràcies, però ara jo no li reia cap gràcia. Les imbecil·litats del bufó em semblaven imbecil·litats a seques, sense gràcia, i les riallades de la claca a cada gracieta imbècil del bufó s’afegien a la meva ràbia cap al bufó ja sense gràcia.

En un rampell d’indignació vaig aixecar-me del sofà per fer cap a la cuina a agafar el paquet dels carquinyolis. No tenia gana, però vaig pensar que queixalar carquinyolis era una bona excusa per distreure’m i que , de passada, l’activitat m’esbravaria. A la cuina vaig clavar queixalada al primer carquinyoli mentre sentia de fons la riallada de la claca en el seu diàleg imbecil amb el bufó. Gairebé m’hi deixo un queixal amb el carquinyoli, però estava tan encès que no em va importar. Vaig tornar al menjador, i mentre anava endrapant els carquinyolis al sofà anava seguint l’espectacle del bufó, jo cada cop més arborat. Un carquinyoli em va ennuegar, el molt malparit, fins al punt que em vaig haver d’aixecar del sofà per fer cap a la cuina a beure aigua. Vaig beure un glop llarg i vaig estossegar i el carquinyoli no baixava. Vaig prendre, alarmat i suposo que enrojolat, un altre i un altre glop d’aigua, però el carquinyoli no baixava i jo estossegava amb el tros de carquinyoli clavat a la gola. Vaig pensar que aquella seria una manera ben imbècil de morir, i que per fi ho havia aconseguit. Per fi la conxorxa de la imbecil·litat aconseguiria matar-me.

Fàstic per Sant Jordi

La lletjor, la repugnància nauseabunda que em provoca la Diada de Sant Jordi radica justament en la bellesa de la seva idea en origen. És molt bonica i emocionant l’ocurrència de la rosa i el llibre, amb amor i cultura agafats de la mà col·lectivament pels carrers. Malauradament, però, no hi ha res que faci més pudor que algú que no es dutxa i es posa colònia per dissimular la brutícia. I això és el que demostra amb precisió Sant Jordi sobre com són els catalans en l’actualitat. Sant Jordi ofèn la intel·ligència i la sensibilitat perquè allò brut, mesquí que ha esdevingut, s’aprofita d’allò meravellós que sembla i que hauria de ser. Sant Jordi ha esdevingut una dona maltractada mentre tothom gaudeix de l’espectacle pensant-se que se li fa l’amor. Sant Jordi serveix per presumir de cultura un poble burro de solemnitat a qui amb prou feines li sonen el nom dels seus grans autors. Sant Jordi serveix perquè aquest poble presumeixi i confongui civisme i convivència amb la pacífica processó d’un ramat humà.

Catalunya és avui un poble analfabet funcional que durant l’any gira l’esquena als llibres i a les floristeries, menys un sol dia, sempre el mateix dia, el 23 d’abril, quan tot d’una es torna culte i resulta que malda per comprar un llibre i una rosa mentre els mitjans van repetint a tort i a dret amb patètic cofoisme que som un exemple per al món, que els catalans donem una lliçó de pau, de civisme, de poble cultivat i sensible i no sé quantes collonades pornogràfiques més tenint en compte això: que el català és un poble analfabet i estult que no sap ni on té la mà dreta perquè menysprea la cultura escopint-li a la cara, no endebades si els catalans en la seva immensa majoria no tenen puta idea de qui són els seus prohoms, per tant encara menys poden saber per què són qui són. Un poble tan culte que li diuen el que ha de comprar i ho compra fins i tot tractant-se de llibres, i després diu que és una meravella perquè li han dit que és una meravella la tifa seca que s’ha empassat sense adonar-se que s’ha empassat una tifa seca. Una tifa seca que ocupa el lloc de les obres de la gent veritablement vàlida, amb una obra seriosa al darrere, tan seriosa com silenciada miserablement. Un poble que esclafa el seu talent esclafant alegrement l’excel·lència en favor de la nepotista capelleta. Aquesta és la devoció dels catalans per la cultura, per la seva cultura, i l’amor, doncs, pel seu país. Parlo d’un poble que s’omple la boca de cultura però que la cultura li importa una merda, i bàsicament, perquè no sap llegir, començant per la majoria d’editors, amb alguna excepció i sempre, sempre, l’excepció entre les editorials petites. I fora de les excepcions, una trepa de llepes cretins, pets inflats bonrotllistes endogàmics a l’altura de la mentalitat pueril i mafioseta del país mel·liflu, conformat per babaus bon minyons. Misèria. Pura misèria.

Parlo d’un poble sense criteri ni sensibilitat, tan culte que no protesta quan els mitjans, mentre repeteixen com un mantra que som un poble culte sense justificar per què, alhora parlen de xifres de vendes, de rànquing d’autors més venuts. Un poble frívol, xaiet, infantilot, tontet, a qui en conseqüència se’l tracta d’imbècil aixecant-li la camisa a la cara i, lluny de protestar, encara segueix la beta dels anorreadors altaveus oficials. Un poble que té per ídols mediocritats absolutes, sovint tan pobres d’esperit com el mateix poble que idiotament els idolatra. Tot quadra. Es tracta d’un col·lectiu sense memòria afegida a la ruqueria, cosa que el converteix en blanc perfecte per a l’entabanament. Un poble tan rematadament ruc que els entabanadors són tan rucs com els entabanats, malgrat sembli impossible aital contradicció. Un poble tou, cap espina dorsal, cap res. Un poble acrític perquè, per no saber, ni sap què significa la crítica, per no parlar de l’autocrítica, que el català desconeix absolutament, víctima com és de la seva puerilitat, immaduresa eterna.

Un poble pornogràfic, sensibler amb la rosa a la mà el dia de Sant Jordi, només aquell dia amb la rosa a la mà però sensibler sempre, i mesquí sempre menys aparentment el dia de Sant Jordi, quan ja he dit que tothom es torna culte i amorós... i em descuidava que bona persona. Tan tendres bones persones es tornen els catalans el dia de Sant Jordi que s’avenen a pagar romànticament i gustosa, amb un somriure d’orella a orella, la rosa cinc cops més cara que el que els costaria la resta de l’any, quan naturalment no saben el que costa una rosa ni cap flor perquè simplement no en compren tret dels enterraments. Ja se sap que un dia és un dia, i Sant Jordi s’ho val. Tot sigui per la cultura i el romanticisme, i per donar exemple al món. Un món que no sap que, aquí, al ramat sumís se l’anomena poble culte i civilitzat. I sobretot europeu, molt europeu.

Vaivé

El vell que caminava cap cot davant meu era espigat i duia les mans plegades a l’esquena. Era el meu avi, el meu avi ressuscitat tot d’una al cap de trenta anys de morir. Vaig quedar garratibat. Darrere seu vaig deixar de ser un home de mitjana edat i vaig tornar a ser el nen que era, a tot estirar l’adolescent de catorze anys acabats de fer que era quan l’avi va morir. Vaig alentir el pas per no deixar de ser aquell nen que també havia ressuscitat, vaig caminar darrere l’avi al seu ritme amb la sang renovada d’infantesa i els ulls fits a les seves mans, només mirant-li les mans, i veia les mans del meu avi, no pas la mà esguerrada del meu avi. A les mans plegades del vell a qui seguia a quatre passes, ara a tres passes, s’hi amagava en el meu record la seva mà esguerrada. 

El vaig anar seguint recorrent un carrer i un altre, aquell avi no parava de caminar, jo no havia vist mai caminar el meu avi tant com aquell vell però ara això tant se valia, el que comptava era que tenia el meu avi davant ressuscitat trenta anys després, i mentre el seguia pensava no t’aturis, vell, no t’aturis, no vull que s’acabi aquesta fantasia que em regales, i l’home caminava i caminava, amb el mateix posat que el meu avi, al mateix ritme que caminava ell. Aquell vell era molt més caminador que el meu avi. Recordo l’avi sempre dins de casa, assegut a taula menjant arròs, cada dia del món menjava arròs i dic jo que devia anar de restret. Fos com fos menjava arròs cada dia i tenia els ulls occidentals, li mirava els ulls i no els tenia orientals, els tenia ben occidentals i jo no entenia res. Les poques vegades que recordo haver-lo vist caminar era quan l’home anava a buscar la gasosa al bar, un bar antic i ranci amb propietaris antics i rancis i amb olor de ranci, el bar a cent metres de casa dels avis, al costat de l’autopista, el bar desaparegut ja fa molts anys, no sé quants, sense que jo sàpiga quants anys fa que va morir el propietari calb i desdentat del bar ranci, ja xacrós el propietari aleshores fa trenta anys, i la seva dona xacrosa que no recordo la cara que tenia, només que ja era xacrosa com el marit. De fet no la recordo a ella, només el seu vestit tronat, xacrós com el marit, com el bar, com l’olor del bar, però ja n’hi ha prou perquè la seva roba era com ella, era ella. 

Recordo amb frescor l’avi, un home de caràcter eixut com el seu cos espigat, un home auster i eixut, no pas sorrut, de poques paraules, ben poques, no el recordo parlar més enllà de quan es cagava en Déu. L’avi es cagava de tant en tant en Déu, i si volies que ho fes només havies de treure-li la boina. Tenia una mala llet impressionant, tenia una mala jeia de por, deixava anar la mà a la velocitat del llampec, un lleó malferit, i es cagava en Déu, la boina era sagrada, només la boina era per a ell sagrada i a Déu que el donin pel sac, perquè s’hi cagava tranquil·lament. Era un home senzill, del camp, i es veu que havia estat molt treballador. Aquell renec sobre Déu suposava les paraules més sàvies que he sentit dir mai a ningú. Recordo l’avi sortir de casa i tornar amb la gasosa al cap de deu quinze minuts, ràpid, el temps de tornar l’envàs de la gasosa, comprar la gasosa i res més, tot això era el que caminava els anys que el vaig conèixer. I ara veia aquell avi davant meu. No volia que s’aturés, només fins que em cansés de caminar, fins que em cansés més jo que ell, encara jove als meus quaranta-tres anys. Volia que tingués més energia que jo, només volia això. 

El vell no es va aturar, em vaig aturar jo i no pas per esgotament, només em vaig aturar quan vaig pensar que jo no estimava el meu avi ni el deixava d’estimar perquè no es feia estimar ni odiar ni res, era un home eixut i amargat, especialment amargat al final de la seva vida pel càncer que el devorava, home noble però eixut i amargat i incomunicatiu. Només era el meu avi, m’havia tocat que fos ell i no un altre i va morir quan jo tenia catorze anys, punt final. Em vaig aturar perquè a través d’aquell vell veia el meu avi i a través d’ell jo retornava a la meva infantesa. Em veia, em sentia a mi mateix, revivia aquells anys llunyans a través del record ben viu del meu avi que em proporcionava el vell que continuava caminant. Tornava a ser jo mateix, de petit, i era de fet això el que m’importava, egoista. I en fi, això que m’importava tampoc no importava res, perquè res no importa res, tot és ridícul al costat de la mort. La mort, allà on es troba el meu avi i allà on no ens retrobarem.

Toxicitat

Fora el quiosc hi havia un gos, un gosset petaner ridícul fill de son pare marcià i de sa mare plutoniana, dic jo, i el gos estava lligat en un pal de llum amb una corretja xarona amb els colors de la bandera catalana, que els catalans no en diuen bandera sinó senyera, un cas únic al món i suposo que per allò del seny, que traduït a qualsevol idioma del món significa subnormalitat catalana, denominació d’origen única. El petaner esperava l’amo, que era dins el quiosc comprant La Vanguardia, vaig saber força abans que agafés el diari que compraria La Vanguardia, aquella cosa que ara dirigeix l’escòria botiflera, el pet inflat dandi i entabanador de catalanets o, si ho voleu, l’elegant paràsit tronat d’encefalograma estable anomenat Màrius Carol. Mentre xafardejava els llibres de l’expositor jo parava l’orella a l’amo del gos, que parlava amb la dependenta. Vaig saber que era l’amo del petaner perquè tenia exactament la mateixa cara que l’animaló, només que l’amo era més corpulent. Jo parava l’orella i pensava mentre mirava el llom dels llibres, ara veuràs com agafa La Vanguardia; l’edat que té, parlant com parla, vomitant les imbecil·litats suades i categòriques que vomita a la dependenta, ara veuràs com agafa cofoi La Vanguardia. I en fi, després d’agafar cofoi La Vanguardia va pagar, va posar-se el paper higiènic sota el braç i se’n va anar tot pinxo amb el seu gosset petaner a intoxicar-se i intoxicar a una altra banda. Algú em podrà dir que l’home també hauria pogut agafar qualsevol altra mena de paper higiènic. Però no, el cas és que va agafar La Vanguardia. Són massa anys observant el ramat d’aquest país per enganyar-me i enganyar-vos dient que hauria pogut agafar qualsevol altra mena de paper. No. Vaig saber del cert que agafaria La Vanguardia pel seu clatell, en el seu clatell vaig veure a l’acte que ho faria, en el clatell, en la clepsa, en la mirada, en la roba, en el posat, en la veu, en el que deixava anar la veu. Tot, absolutament tot em feia indicar que el totxo agafaria La Vanguardia i no cap altra substància tòxica. I voilà. Per alguna cosa sóc un acèrrim defensor de determinats prejudicis.

Substàncies tòxiques.

Em vaig entretenir mirant els llibres de l’expositor, un expositor d’aquells que roden i que em diverteix fer rodar mentre vaig mirant els artefactes pseudoliteraris que s’hi exposen. Vaig fer rodar l’expositor fins a l’avorriment, com una criatura divertint-se dalt dels cavallets en un parc d’atraccions, el vaig fer rodar tot comprovant el diagnòstic exacte actual del país mitjançant els autors, els títols, les pàgines que vaig fullejar per divertir-me i torturar-me alhora. Tota aquella mel·lifluïtat, mediocritat, buidor, tota aquella falsedat vanitosa, corrupta, tota aquella estupidesa autòctona catalana o traduïda al català, tota aquella cosa beneita amb forma de tinta i paper era molt valuosa, vaig pensar, vaig pensar que, en aquella merda irrespirable que em va fer estar a punt de demanar a la dependenta que posés ambientador, si us plau, que m’ofego, es trobava la resposta a tot el que s’esdevé al país i per què s’esdevé. Era la radiografia exacta, el resultat que feia enrojolar qualsevol informe inútil que costava milions d’euros enrojoladors de l’erari públic del desgovern enrojolador de fireta català. Aquell expositor de grisor aportava llum a tot plegat, no calia donar-hi més voltes. El país tou, inepte, infantil, ximplet, oligofrènic, putrefacte, vergonyant, odiós, quedava reflectit fidelment en aquells títols i aquells autors de vergonya aliena, un insult a la literatura, a la dignitat humana, a la intel·ligència, i per tant suposava l’orgull nacional, o regional, o no sé què d’aquest país petit que no vol deixar de ser-ho.

Tot d’una vaig veure Haruki Murakami en un llom d’un dels llibres de butxaca i vaig pensar calla, que aquest potser paga la pena, ara és el moment de llegir el tal Murakami, perquè ja fa anys que ha passat la febre Murakami. Però tot seguit, com un fre de mà, vaig pensar ai ai ai, que si aquest autor ha agradat al personal català, mal senyal, tu, molt mal senyal, m’ensumo el pitjor. Amb tot, vaig donar-li una oportunitat i vaig començar a llegir-lo allà mateix, palplantat al quiosc, la primera pàgina, i després la segona i la tercera i la quarta, entusiasmat, i va entrar gent al quiosc i ho vaig agrair perquè així la dependenta estava distreta i jo podia continuar llegint Murakami sense sentir-me incòmode pel meu abús, pàgina rere pàgina, vaig continuar llegint entusiasmat Murakami, que em va semblar fluix en el sentit més ampli: mel·liflu, com a mínim discret, insatisfactori, sensual en el seu refinament, però un refinament estilístic i conceptual allunyats de la veritat vital, revelant-se’m, com el llibre obert mateix, per què als catalans els havia agradat tant o deien que els agradava tant Murakami, ni que fos que la majoria ho diguessin perquè altres els havien dit que els havia d’agradar, tal com passa en aquest país de beneits. Fos com fos, vaig comprendre, després de trenta-una pàgines, per què havia triomfat Murakami aquí. I després de col·locar el llibre a l’estant em giro i veig en una lleixa, coses de la sincronicitat nipona, dic jo, un llibre de Yukio Mishima, i penso, hòstia, aquest sí que era bo, collons, aquest sí, per fi, aquest sí que era bo i de collons... però, què coi fa aquest llibre aquí?, em dic, sorprès i content alhora. Salvat, estàs salvat, la humanitat no està perduda mentre hi hagi Mishima i el seu mariner que va perdre la gràcia del mar. Ah, Mishima, aquest autor que no triomfarà mai a Catalunya i es podrirà en aquesta petita lleixa, l’altra lleixa, la dels autors que salven la humanitat malgrat la vomitiva humanitat; els autors que, mirant de salvar-la denunciant-la, alguns, massa, se suïciden. No és d’estranyar-se. Sort que Mishima no coneixia els catalans. S’hauria matat abans.

Una vida

Ens van dur al zoo, a l’escola no sé per què però ens van dur al zoo de Barcelona, com cada vegada que ens duien al zoo i no sabia per què i encara no sé per què, però el cas és que a l’escola cada curs ens duien al zoo, no era menys inútil que les inutilitats que fèiem a classe, però almenys em tocava l’aire quan anàvem al zoo. I del zoo recordo els micos, aquella enorme fossa rodona com un circ i els micos a baix, els micos bruts, avorrits, amb cara d’avorrits, el cul pelat, quiets en barres de ferro amb tot de formes fantasioses, un parc infantil per a micos però els micos molt avorrits gratant-se l’esquena, esgaripant de tant en tant, menjant plàtans, pelant-se-la, bruts i embrutits per la força, i jo a dalt mirant-me’ls i ells ignorant-me i jo agraït que m’ignoressin perquè m’hauria fet vergonya, vergonya profunda que m’haguessin vist mirant-los. 

Poc després de dur-nos al zoo, recordo que aquell curs del 76 ens van dur al port d’Arenys. Va ser l’excepció, perquè sempre ens duien al zoo i només al zoo. Va ser l’excepció i per això mateix me’n recordo, aleshores tenia sis anys però me’m recordo. I recordo estar assegut en un bloc de ciment de l’escullera davant del mar un dia assolellat i preguntar-me per què ens havien dut allà. Amb els anys he entès per què ens van dur allà, encara que ells no sàpiguen encara per què ens hi van dur perquè encara no s’ho han preguntat, però jo sí m’ho he preguntat i continuo sense saber per què ells ens van dur allà malgrat saber perquè vaig ser jo allà aquell dia, magnífic dia. 

D’aquella excursió al port d’Arenys no recordo els altres companys, només el meu company, un nen poqueta cosa, esquifit, vull dir, amb una veu particular, la tinc al cap i em veig del tot impotent d’adjectivar, per això dic que era una veu molt particular, que és com no dir res. El nen esquifit era un dels néts d’un dels acomodadors del cinema Victoria, on treballava la meva àvia de taquillera fins que es va jubilar i on em vaig empassar totes les pel·lícules de la història mundial del cinema en doble sessió tantes tardes d’infantesa. El Victoria era a la Via Augusta de la meva ciutat, desaparegut ja fa un munt d’anys i substituït per un Bingo, d’acord amb el progrés i els signes de la modernitat. El cinema no hi és, però el Bingo encara existeix, faltaria més. 

El nen.
El nen es deia Francesc i seia en una roca de l’escullera del port d’Arenys, sèiem junts i ell es va treure de no sé on una tauleta de xocolata i jo me’l mirava com es menjava tranquil·lament la tauleta com si fos un entrepà. Anava despullant la tauleta de l’embolcall a mesura que anava menjant a poc a poc, com si res, i jo me’l mirava impressionat, era més gran la tauleta de xocolata que ell, em semblava, i em semblava impossible que es pogués endrapar ell tot sol la tauleta sense que li agafés mal de ventre. 

Per por que li agafés mal de ventre li vaig demanar xocolata i ell no em va dir res i em va allargar la resta de la tauleta. Havia estat a punt de dir-li que em donés xocolata perquè temia que li agafés mal de ventre, perquè em feia patir, però no ho vaig dir pensant que no m’hauria cregut. I hauria fet bé de no creure’m del tot, perquè ni jo mateix no sabia què podia més, les meves ganes de fotre’m la seva xocolata o el meu sincer patiment pel seu mal de ventre. De manera que vaig callar, menjava la xocolata mentre mirava el mar amb la xocolata a la mà, aquell mig entrepà de tauleta que quedava de xocolata a la mà, el meu company esquifit i jo callats mirant el mar, no recordo que parléssim de res, ell i jo a l’escullera, només recordo ell i jo i el mar davant i el sol que espetegava sobre nostre, un dia agradable de primavera de fa prop de quaranta anys. 

Ho recordo tot en silenci, és així com millor ho recordo, i en el silenci present del meu record sento el silenci d’aleshores a l’escullera. Allò va ser la meva infantesa i poca cosa més, penso. Tot es resumeix a aquell dia assolellat a l’escullera d’aquell port, en silenci menjant-me la xocolata del company i ell mirant el mar ja sense la seva xocolata. Fa molts anys i em sembla ahir, em fonc en aquell dia com en un desig de mort, la mort és aquell dia a l’escullera, la meva infantesa és aquell dia, la meva vida és i serà aquell dia, sobretot aquell dia, i és així perquè recordo aquell dia i el meu patiment veient els micos al zoo, embrutits, i com les mestres, Napalm pur, una merda absoluta de mestres, totes elles, una per una, un fàstic de mestres, m’havien dut a veure aquella brutícia. 

L’escullera, el mar, la xocolata davant del mar, el meu company Francesc, de qui no n’he sabut mai més res, el meu company allargant-me la mà amb la xocolata sense dir res, els dos mirant el mar sense dir res, i els micos a la fossa al zoo, indiferents. És això el que m’enduré a l’altre barri, això i el dia que la vaig conèixer als meus vint-i-dos anys, la meva vida havent-la coneguda, cada segon amb ella, haver-la coneguda, això i el cinema a la infantesa i els meus escrits, tot el que escric i que mai no publicaré o mai serà llegit, que ve a ser el mateix. En les meves cendres m’acompanyaran les hores vomitant lletres i lletres i més lletres, escrivint a raig com un sonat, sense gairebé corregir, sobretot corregint poc, el just perquè resulti intel·ligible, per assegurar-me que no estic sonat; el just per ser en la lletra jo mateix, ni mig artifici, el meu cor sobre el paper, la meva ànima, que no sé que cony és, però l’ànima sobre el paper en forma de lletra mentre sobra la lletra, en el paper el fidel reflex de mi mateix, si és que sóc alguna cosa. Serà això, serà només tot això el que m’enduré a l’altre barri. I això serà tot. Tot.

Gos vell

La cosa va començar amb la mirada del gos vell, del pastor alemany que em mirava amb ulls apagats, savis, de gat vell, el gos gat vell que ho sabia tot i que m’estava ridiculitzant amb la mirada, i més encara perquè no li vaig poder preguntar per què, per què coi em mires així, gos vell. En no poder-l’hi preguntar encara em va fer més conscient de la ridiculesa dels meus moviments, del meu neguit en l’acció, la inútil acció, la meva acció present i, sobretot, el més ridícul de tot: la intenció, allò que anava a fer, qualsevol cosa que fos que jo anés a fer, ara no la recordo, tant se val. El gos em deia amb la mirada que tant se valia el que jo anés a fer, perquè era absurd. Era ridícul esmerçar la més mínima energia en el que fos que anava a fer. Ridícul i patètic. M’ho deia el vell pastor alemany.

Això del gos gat vell em va passar a la tarda, i des d’aquell moment no em vaig treure del cap els ulls del gos, una obsessió, i aquella nit vaig saber que em costaria adormir-me. Vaig començar a rodolar pel llit com una croqueta refregida observada pel gos vell. En la meva ment m’observava i jo m’anava sentint cada cop més petit, extremament ridícul, cada cop més insignificant, fins que tot jo vaig ser un feix de nervis a l’estómac, tot jo reduït a sistema nerviós. Em vaig aixecar del llit per fer alguna cosa absurda que em tingués entretingut, que em fes oblidar l’absurditat de qualsevol cosa que fes i, sobretot, aquell vulgar feix de nervis que era jo. Vaig prendre un got d’aigua sense tenir set. Agafar l’ampolla de la nevera, agafar el got de l’armari, omplir el got, tot allò va aconseguir entretenir-me uns minuts i vaig tornar al llit amb la gola fresca, havent sentit com l’aigua em passava, freda, per l’esòfag.

Aigua freda travessant-me l’esòfag, així ho vaig sentir. El problema és que la cosa se’m va convertir en idea. Una gran cagada, perquè aleshores vaig deixar de ser un feix de nervis compacte a ser organisme, tot jo era organisme i la meva fragilitat va ser absoluta i vaig recordar el llibre La nàusea i per fi vaig entendre’l perfectament. Feia anys que l’havia llegit i m’adonava que ara sí l’entenia, l’entenia perquè podia sentir la novel·la, vet-ho aquí. De nou al llit havia aconseguit oblidar el gos vell i ara em concentrava en mi mateix. La nit, el silenci, la meva respiració, atent a la meva respiració, subreptícia, conspiradora, un monstre dins meu. El monstre era jo. Pensava en el meu cor, en el fetge, en els ronyons, l’estómac, el pàncrees..., tot allò tan fastigós que tan fàstic em fa a les carnisseries. També pensava en la meva consciència. Tot a la mercè de no sé què, però segur que no pas de mi mateix, fins i tot la meva consciència a la mercè de no sé què. I per un moment, només un moment vaig ser prou lúcid de pensar que, així les coses, jo no tenia cap responsabilitat, jo era lliure perquè estava a la mercè de no sé què. Jo era ningú, res.

De seguida vaig tornar a concentrar-me en el meu cor bategant, totes les meves vísceres el mecanisme de les quals ignoro bategant dintre meu, jo exposat a tota aquesta massa viscosa, jo sent i no sent alhora tota aquesta massa viscosa en aparença tan propera i alhora aliena a mi, però de fet ni propera ni aliena: tota aquesta massa viscosa i potser la meva consciència també viscosa, o a causa d’alguna mena de viscositat, que era i que sóc jo. Se m’esvaí ràpid la sensació d’alliberament de saber que no era res, que de fet no havia estat mai res i no ho seria. Em va envair la por de la intranscendència. Vanitat i por de la mort. Tornava a estar fet un feix de nervis, jo convertit en un feix de nervis ple de vísceres, un pollet recent nascut, vulnerable, més a prop de la mort que de la vida, la vida un miracle, un miracle estar viu.

Em van agafar vòmits. Era vòmit autèntic el que vaig deixar anar a la tassa del vàter, era jo sortint de mi mateix i jo veient-ho, tot allò sortia de dintre meu, existia dintre meu com les meves vísceres, perquè tot allò era de fet jo, i vaig observar el vòmit encastat a la tassa de la mateixa manera que em podia veure al mirall. La meva cara i aquell vòmit eren al capdavall el mateix: jo. Cap diferència essencial. I vaig tornar al llit, em continuava sentint molt malament després del vòmit, el vòmit no em va alliberar, el pensament no parava de torturar-me. Només va ser entretenint-me amb el record de la cara, del musell, de les orelles, i fins i tot amb la mirada del gos vell, només va ser així, com qui compta xais, que vaig aconseguir distreure’m de les meves vísceres, de mi mateix, de la meva vulnerabilitat, de l’absurd de tot, de la il·lusió idiota que ens empeny, de la inutilitat de tota esperança, i vaig poder adormir-me i matar el meu turment així, dormint, l'única manera de poder suportar jo la vida, provisionalment, un descans. Perquè l'endemà, així que vaig obrir els ulls, vaig tornar a veure els ulls del gos vell, aquella mirada a un pam de la meva cara, la mirada intensa del gos que em recordava puntualment, implacable, que tornava a trobar-me a l'infern.

Era Doctor

La cosa no va començar bé. La infermera se’m va asseure al davant, em va lligar la goma al braç i em va clavar un sedant a la vena mentre em parlava com a una criatura petita, em parlava com una imbècil parlant a una criatura petita i jo me la mirava, em fixava en els seus llavis fins, una dona atractiva, els seus llavis que només podien fer joc amb unes paraules intel·ligents i una veu en sintonia, però només hi havia la veu, la veu prometedora en dissonància amb les paraules estúpides de persona estúpida que parla a una criatura. I al final ja no vaig veure llavis, no veia res, ja mig sedat i aquella veu que feia semblar a ella, la infermera, una criatura estúpida.

Vaig quedar embromat, en un núvol, em va agradar i vaig jurar-me fer-me drogoaddicte així que em recuperés de l’operació, m’ho vaig anar repetint fins que em van fer entrar al quiròfan, em va impressionar i me’n vaig oblidar. Al quiròfan hi havia el metge que m’havia d’operar, el meu doctor Mengele, i al doctor Mengele l’acompanyaven un equip de joves metges, tots amb bata blanca com el doctor Mengele, però la bata blanca del doctor Mengele em va semblar més blanca que la bata blanca dels altres. Amb mi només era amable el doctor Mengele, la resta em miraven com si fos un ninot, i de fet el doctor Mengele tampoc no era amable amb mi, somreia i em parlava amablement, no pas com a una criatura com ho havia fet la infermera que es comportava com una criatura, no. El doctor Mengele em parlava amablement, però no era amable. M’era igual, però, perquè m’anava a operar i res no m’hauria alliberat de la tensió.

Algú em va fer ajupir d’esquena al doctor Mengele i la seva banda. Només parlava el doctor i els altres escoltaven, suposo. Jo estava a peu dret però encorbat, una posició incòmoda recolzat sobre la llitera. El doctor Mengele em va palpar l’esquena, aquí i allà, a consciència, es notava que sabia el que es feia, com si marqués punts amb els dits. Finalment va prémer amb certa insistència el dit sobre un punt de la columna. Va trobar el meu punt g, o com es digui. Tot seguit vaig sentir una veu femenina, una veu que se m’apropava, però no em parlava a mi sinó al doctor Mengele, la veu insegura, i vaig començar a suar, vaig començar a suar abans de cridar com un porc a l’escorxador en notar la punxada fallida de l’epidural, una estocada maldestra de l’agulla a la meva esquena, jo convertit en brau, i darrere meu un murmuri de veus. I ningú no em podia garantir que el segon intent fos reeixit. De manera que vaig suar més i més davant la funesta expectativa. La veu femenina va dir no sé què, nerviosa, i el doctor Mengele va respondre no sé què, aplomat. La segona estocada de la recent llicenciada no em va fer esgüellar com un porc, però sí com una truja. El meu crit va ser menys estrident, però sí més agut. I breu. Aquest cop el crit va ser breu perquè la sequaç del doctor Mengele va fer mitja diana i jo ja tenia l’agulla clavada a l’espinada i la cosa semblava fer-me, malgrat tot, efecte. Vaig pensar vés a saber què se m’adormirà, ara, vaig pensar que se m’adormiria qualsevol cosa menys la cama, l’objecte de l’operació.

Vaig adormir-me de cintura en avall, tot molt agradable, ho recomano. Ara jeia a la llitera bocaterrossa i al quiròfan només hi havia el doctor Mengele i el seu alumne, un recent llicenciat, suposo, perquè tenia veu de pardal, de pardal llicenciat. El doctor va començar a donar ordres i el pardal m’anava obrint la carn mentre al quiròfan sonava un fil musical, molt agradable el fil. Jo no notava res a la cama, tret d’un seguit d’estrebades als isquiotibials perpetrades pel doctor, que es veu que se les reservava per a ell, el fill de la gran puta. El doctor Mengele devia apartar el seu sequaç per adjudicar-se ell les estrebades a la meva cama. I quan parlava, no se m’adreçava, només s’adreçava al seu sequaç, de vegades comentant rutinàriament la jugada del bisturí, de vegades parlant entusiasmat de futbol, de vegades entusiasmat de dones. Jo no deia res, m’estava callat i pensava en quan em despertés, en el dolor quan em passés l’efecte de l’anestèsia. No pensava en el dolor de per vida provocat per la salvatjada del doctor Mengele als meus isquiotibials. No pensava que, després, el doctor Mengele no em donaria cap explicació sobre la salvatjada improvisada durant l’operació a la meva cama. No pensava que després, el doctor Mengele, en sentir la meva queixa repetida mes rere mes, visita rere visita, finalment em diria, cansat de sentir-me sempre la mateixa cançoneta, que “a mi quan em fa mal la cama me’n vaig a córrer i se’m passa”. No, durant l’operació no vaig pensar en res de tot això que s’esdevindria. Una sort. Perquè és per això, sense dubte és per això que l’operació va ser tot un èxit.

No participaràs

La idea és no participar. No participar de res, sobretot no participar de res d’ordre col·lectiu. Ni cas si et diuen insolidari, la seva pressió és la prova de la seva intransigència insolidària que t’ha dut a la teva suposada insolidaritat. La millor solidaritat és avui i sempre la no implicació, no molestar-te ni molestar, no convertir-te en una molèstia volent ser solidari. Perquè la solidaritat ho emmerda tot. La solidaritat eternitza l’acció dels insolidaris i el seu etern triomf. Els homes porten anys de solidaritat i els insolidaris es freguen les mans amb els solidaris. Els solidaris i els insolidaris són a la praxi la mateixa cosa. Les seves accions es retroalimenten, s’han fossilitzat fins al punt que els insolidaris necessiten dels solidaris, d’aquesta mena de solidaris babaus, miops, dogmàtics, farsants al capdavall, esclaus de la satisfacció del seu ego en nom de la solidaritat. És clar que hi ha solidaris que van de bona fe, però haurien de fer un cop d’ull ràpid a l’avorrida història per adonar-se que fan el préssec. S’haurien d’adonar que només allarguen l’agonia. Està bé que facin el que els dicta la consciència, però encara estaria millor que fossin generosos, que deixessin d’ocupar-se de la seva consciència i que s’envolessin, que miressin  amb perspectiva les coses per veure que són cruels, molt cruels d’insistir a allargar l’agonia per sadollar-se la consciència.

D’adolescent comprava dònuts al bar de l’institut. Comprava molts dònuts, de sucre i de xocolata, de vegades només un, però habitualment dos, i aleshores deia un de cada, en vull un de cada, ho deia il·lusionat, els ulls brillants, i les noies de la barra me’ls servien amb un paper i me’ls enduia un a cada mà i m’ho passava bomba clavant-los queixalada, ara al de sucre ara al de xocolata, nyam nyam, que bons, hòstia, que bons, els dònuts frescos. Massa sovint, però, hi havia un paràsit que em demanava un trosset de dònut i m’espatllava la festa. No hi havia cosa que m’emprenyés més que trobar-me un paràsit al costat demanant-me que li donés un tros de dònut. Un tros de dònut significa mig dònut, mig dònut que no em podia fotre jo. Quan comprava un dònut, un tros de dònut significava la meitat de la meva festa, i quan en comprava dos, un tros de dònut significava la quarta part de la festa. Total, que sempre optava per donar al paràsit el dònut sencer quan en comprava un, i un dònut sencer quan en comprava dos, i així em feia l’efecte, en el primer cas, que encara no havia comprat cap dònut, i en el segon cas m’imaginava que només n’havia comprat un, el que em quedava després d’haver regalat l’altre dònut al paràsit. La meva acció no era solidària, no era generosa, era fastigosament egoista. No suportava donar un tros de dònut al paràsit. Tampoc no suportava no donar-li res, no podia, la meva mala consciència cristiana o el que collons sigui no ho hauria suportat, per paràsit que fos el paràsit, per més que sabés que era un paràsit. Era el meu hipòcrita i egoista sentiment de culpa, la meva mesquina generositat. No hi havia ni hi ha hagut mai solidaritat en cap dels meus actes. Ni quan dono amor. Dono molt d’amor i mai m’he sentit més miserable que repartint amor, a homes i dones, a nens i a nenes, a vells i a velles, amor a tothom menys als fills de puta, als fills de puta els escupo a la cara, i per això em passo el dia escopint. No he fet mai res que sigui solidari. Mai. I sent així d’insolidari sempre m’han xuclat la sang, no sé ser d’una altra manera. Em sortiria més a compte ser solidari guai, solidari de les grans causes, les causes perdudes. A aquests no els emprenyen. Ja he dit que aquests són els pitjors. No hi ha element pitjor que un solidari. Aquest dóna pel sac, aquesta sangonera integral dóna més pel sac i tot que el poderós contra el qual diu lluitar. El solidari oficial, el solidari amb carnet de solidari dóna molt i molt pel sac, i s’ho permet gràcies a la superioritat moral que s’atorga amb la seva supersolidaritat. No hi ha res més mesquí i paral·litzant que la solidaritat del super solidari per a un món millor.

Sóc determinista, en això sóc determinista, en la idea global sóc determinista. Les coses passen, el món —els homes— van com van perquè no podrien anar d’una altra manera, és la seva naturalesa i tot es degrada, tot té un principi i un final i oposar-s’hi és d’imbècils. La història indica a les clares la decadència inexorable de l'home, de tot. No entenc, doncs, l’arrogància dels solidaris, el seu joc de doctor Frankenstein, aquest absurd de pretendre canviar la naturalesa dels homes, la seva crueltat de pretendre jugar a Déu per allargar l’agonia. Sempre dic que el dia que em diagnostiquin càncer prendré herbetes, em deixaré morir. Ho dic i sé que no ho faré, sóc un bocamoll. M’aferraré a la vida perquè tindré por de morir. No sé per què, em fa por viure però no sé per què em fa més por morir. Sé que no compliré, m'humiliaré i em sotmetré a la quimio, a la ràdio o al que faci falta, qualsevol cosa per continuar cagant sobre aquest món, ni que sigui per continuar-hi sense saber per què, però cagant-hi, escampant la meva merda, resistint en la meva insolidaritat, procurant no molestar-me pel que m’envolta ni molestar, prou feina continuaré tenint a molestar-me jo a viure, a viure sense saber per què visc. Potser per continuar sent insolidari, començant per mi mateix, en allargar la meva agonia de viure.

Una dama del teatre

Era una dona de teatre i tot d’una es va convertir en una “dama del teatre”. Va llegir-ho el primer cop al diari i aquell mateix dia va sentir dir a la tele que era una dama del teatre. Des d’aquell dia va ser una dama del teatre, ella no sabia ben bé per què, feia molts anys que era una senyora que es dedicava al teatre, i es mirava al mirall i no trobava la dama del teatre enlloc, veia la dona de sempre, i com que no la trobava va mirar fotografies i vídeos seus antics i no tan antics per veure si descobria la transformació en ella que l’havia convertida en dama del teatre.

Al carrer l’aturaven i aviat ja no li deien pel nom, li deien la dama, la dama del teatre. De mica en mica es va anar oblidant del seu nom, i quan li preguntaven el nom titubejava, li costava recordar el seu nom anterior a dama del teatre. També la gent va anar oblidant-se del seu nom i l’anomenaven la dama del teatre, i quan finalment va veure que ja no la reconeixien pel nom, va decidir ser pràctica i es va fer anomenar dama del teatre. Aleshores, però, va tenir problemes perquè hi havia qui deia que li havien pujat els fums, on vas a parar fer-se anomenar dama del teatre, què s’ha cregut, aquesta. Sortosament els calumniadors eren pocs, era la gent que no anava al teatre i per això no entenien per què era i es feia dir dama del teatre. Tothom que se li adreçava tenia molt clar que era una dama del teatre, i prova d’això és que tothom s’havia posat d’acord de la nit al dia a qualificar-la d’aquesta manera que a ella, la dama del teatre, no li semblava ni bé ni malament, només la feia sentir tot d’una vella, una dama del teatre vella, malgrat que només l’anomenaven dama del teatre, no pas vella dama del teatre.

Un dia se li va adreçar un desconegut, un senyor molt elegant, amb barret de copa i tot, un home sens dubte de teatre que va preguntar encuriosit a la dama de teatre “de quin teatre, concretament”. Ella va somriure i li va dir que de molts teatres perquè actuava a molts teatres, i ell va quedar parat, no va entendre per què coi l’anomenaven, doncs, dama del teatre, i va suggerir a la dama del teatre que era una ofensa que l’anomenessin així, dama del teatre en comptes de dama dels teatres. Ella va fer que sí amb el cap, pensarosa, i des d’aleshores, a més de mirar-se cada cop més obsessivament al mirall per descobrir per què cony li deien dama del teatre, es mirava amb estranyesa la gent que l’anomenava així, dama del teatre en comptes de dama dels teatres. De manera que ni recordava el seu antic nom, ni ara se sentia identificada amb allò de dama del teatre en singular. Per què no utilitzaven el plural “teatres”? Era l’encertada observació que li havia fet veure el senyor elegant, amb barret de copa i tot.

Fins que va arribar el dia que, cansada de mirar-se al mirall sense arribar mai ni a intuir per què li deien dama del teatre, es va veure vella del tot. Ja no la contractaven als teatres, i això la va alleujar perquè ja no l’aturaven al carrer per dir-li dama del teatre. No s’hauria de preguntar mai més per què li deien dama del teatre, i encara menys s’hauria de preguntar per què no li deien dama dels teatres. Però de l’anterior angoixa de no poder-se respondre aquestes preguntes, va passar a l’angoixa de la subsistència. Ara el problema era tot un altre. La seva vida dissipada l’havia dut a la misèria en deixar de treballar, de manera que es va fer puta. Era una puta vella de cantonada. Una llàstima. Prou que es veia que havia estat una senyora, i ella deia que havia estat una dama, ara sí que reivindicava la seva condició de dama, deia als clients que havia estat una dama en el seu moment, tot i que s’estalviava afegir que havia estat una dama del teatre, perquè com que no entenia per què l’havien anomenat així, no hauria resultat creïble i ella no sabia mentir.

En una ocasió, mentre follava amb un client en una pensió, o més aviat un client follava amb ella, ella a sota del client, passiva, amb la mirada perduda fitant el sostre, el client a sobre amb els ulls tancats, concentrat, manxant concentrat per estar a l’altura de si mateix, se suposa, l’exdama del teatre reflexionava i de mica en mica es va anar inquietant amb una qüestió sense resposta. Si demà mateix em contractessin per a una obra, em tornarien a anomenar dama del teatre? I si en l’obra fes el paper de puta vella, em tornarien a anomenar dama del teatre? Va arribar a la conclusió que l’anomenarien “la puta del teatre”. Li semblava el més lògic. Però, si representava l’obra a més d’un teatre, l’anomenarien "la puta dels teatres"? Tornava a sentir-se intrigada, finalment ansiosa, mentre el client manxava i manxava, finalment alliberant la seva ansietat.