No participaràs

La idea és no participar. No participar de res, sobretot no participar de res d’ordre col·lectiu. Ni cas si et diuen insolidari, la seva pressió és la prova de la seva intransigència insolidària que t’ha dut a la teva suposada insolidaritat. La millor solidaritat és avui i sempre la no implicació, no molestar-te ni molestar, no convertir-te en una molèstia volent ser solidari. Perquè la solidaritat ho emmerda tot. La solidaritat eternitza l’acció dels insolidaris i el seu etern triomf. Els homes porten anys de solidaritat i els insolidaris es freguen les mans amb els solidaris. Els solidaris i els insolidaris són a la praxi la mateixa cosa. Les seves accions es retroalimenten, s’han fossilitzat fins al punt que els insolidaris necessiten dels solidaris, d’aquesta mena de solidaris babaus, miops, dogmàtics, farsants al capdavall, esclaus de la satisfacció del seu ego en nom de la solidaritat. És clar que hi ha solidaris que van de bona fe, però haurien de fer un cop d’ull ràpid a l’avorrida història per adonar-se que fan el préssec. S’haurien d’adonar que només allarguen l’agonia. Està bé que facin el que els dicta la consciència, però encara estaria millor que fossin generosos, que deixessin d’ocupar-se de la seva consciència i que s’envolessin, que miressin  amb perspectiva les coses per veure que són cruels, molt cruels d’insistir a allargar l’agonia per sadollar-se la consciència.

D’adolescent comprava dònuts al bar de l’institut. Comprava molts dònuts, de sucre i de xocolata, de vegades només un, però habitualment dos, i aleshores deia un de cada, en vull un de cada, ho deia il·lusionat, els ulls brillants, i les noies de la barra me’ls servien amb un paper i me’ls enduia un a cada mà i m’ho passava bomba clavant-los queixalada, ara al de sucre ara al de xocolata, nyam nyam, que bons, hòstia, que bons, els dònuts frescos. Massa sovint, però, hi havia un paràsit que em demanava un trosset de dònut i m’espatllava la festa. No hi havia cosa que m’emprenyés més que trobar-me un paràsit al costat demanant-me que li donés un tros de dònut. Un tros de dònut significa mig dònut, mig dònut que no em podia fotre jo. Quan comprava un dònut, un tros de dònut significava la meitat de la meva festa, i quan en comprava dos, un tros de dònut significava la quarta part de la festa. Total, que sempre optava per donar al paràsit el dònut sencer quan en comprava un, i un dònut sencer quan en comprava dos, i així em feia l’efecte, en el primer cas, que encara no havia comprat cap dònut, i en el segon cas m’imaginava que només n’havia comprat un, el que em quedava després d’haver regalat l’altre dònut al paràsit. La meva acció no era solidària, no era generosa, era fastigosament egoista. No suportava donar un tros de dònut al paràsit. Tampoc no suportava no donar-li res, no podia, la meva mala consciència cristiana o el que collons sigui no ho hauria suportat, per paràsit que fos el paràsit, per més que sabés que era un paràsit. Era el meu hipòcrita i egoista sentiment de culpa, la meva mesquina generositat. No hi havia ni hi ha hagut mai solidaritat en cap dels meus actes. Ni quan dono amor. Dono molt d’amor i mai m’he sentit més miserable que repartint amor, a homes i dones, a nens i a nenes, a vells i a velles, amor a tothom menys als fills de puta, als fills de puta els escupo a la cara, i per això em passo el dia escopint. No he fet mai res que sigui solidari. Mai. I sent així d’insolidari sempre m’han xuclat la sang, no sé ser d’una altra manera. Em sortiria més a compte ser solidari guai, solidari de les grans causes, les causes perdudes. A aquests no els emprenyen. Ja he dit que aquests són els pitjors. No hi ha element pitjor que un solidari. Aquest dóna pel sac, aquesta sangonera integral dóna més pel sac i tot que el poderós contra el qual diu lluitar. El solidari oficial, el solidari amb carnet de solidari dóna molt i molt pel sac, i s’ho permet gràcies a la superioritat moral que s’atorga amb la seva supersolidaritat. No hi ha res més mesquí i paral·litzant que la solidaritat del super solidari per a un món millor.

Sóc determinista, en això sóc determinista, en la idea global sóc determinista. Les coses passen, el món —els homes— van com van perquè no podrien anar d’una altra manera, és la seva naturalesa i tot es degrada, tot té un principi i un final i oposar-s’hi és d’imbècils. La història indica a les clares la decadència inexorable de l'home, de tot. No entenc, doncs, l’arrogància dels solidaris, el seu joc de doctor Frankenstein, aquest absurd de pretendre canviar la naturalesa dels homes, la seva crueltat de pretendre jugar a Déu per allargar l’agonia. Sempre dic que el dia que em diagnostiquin càncer prendré herbetes, em deixaré morir. Ho dic i sé que no ho faré, sóc un bocamoll. M’aferraré a la vida perquè tindré por de morir. No sé per què, em fa por viure però no sé per què em fa més por morir. Sé que no compliré, m'humiliaré i em sotmetré a la quimio, a la ràdio o al que faci falta, qualsevol cosa per continuar cagant sobre aquest món, ni que sigui per continuar-hi sense saber per què, però cagant-hi, escampant la meva merda, resistint en la meva insolidaritat, procurant no molestar-me pel que m’envolta ni molestar, prou feina continuaré tenint a molestar-me jo a viure, a viure sense saber per què visc. Potser per continuar sent insolidari, començant per mi mateix, en allargar la meva agonia de viure.