e-cigs

Era inevitable. Passejant per Barcelona vaig veure ara una botiga de cigarrets electrònics, ara una altra i després una altra i una altra en potser tres-cents metres, no exagero, i era inevitable que m’hi enganxés, que m’enganxés als e-cigs, tal com en diuen, i així, vaig pensar, així quan estigui de moda  la nova joguina ja no aniré peix en el tema, sabré fumar com ningú e-cigs i pronunciaré com ningú e-cigs perquè aviat ningú no serà ningú si no fuma e-cigs i pronuncia amb perfecte anglès e-cigs. No havia fumat mai a la vida però ara fumo e-cigs com un desesperat, li vaig agafar el gust a la mica de nicotina de l’e-cig i a tenir un cigar a la mà i a anar traient tot el dia fum per la boca, fum que és vapor, no us penseu, i m’he acostumat al cartutx amb líquid de recanvi de l’e-cig i a fumar, perquè després passa el que passa, que comences per un e-cig i acabes necessitant fumar tabac com Déu mana, de manera que ara consumeixo e-cig i, a més, Marlboro i Winston i Ducados, tot i que no sé mai si triar el ros o el negre, m’ho combino, ros i negre, negre i ros. I últimament fumo també havans, havans no pas de l’Havana sinó una merda d’havans amb la merda que em permet el meu sou. No són autèntics havans però m’agrada anar a l’estanc i demanar un cigar, posi’m un cigar, el més barat que tingui, i pensar en els havans. I pipa, ara fumo també amb pipa i m’he apuntat al selecte i elegant club de fumadors de pipa. Primer hi havia reticències a admetre’m, però amb insistència addicta doncs mira, i tot gràcies als beneficis de l’e-cig. A sobre, col·laboro a donar feina als estancs i a les botigues d’e-cigs, que en els temps que corren per poc que es pugui s’ha de ser solidari, no sé, dic jo.
 
Quan vaig comprar el meu e-cig el senyor de l’establiment em va ensenyar tota mena d’e-cigs i em va dir miri, amb aquest quan inhali se li encendrà la punta de color verd, amb aquest de color blau i amb aquest altre de color taronja, i com que em devia veure amb cara d’estupefacció em va mirar d’aclarir que era per tenir la sensació d’estar fumant un cigarret normal, normal, va dir. Com que naturalment no vaig entendre res, vaig dir-li miri, posi’m el de la punta lluminosa taronja, i em va dir amb un lleu esbufec a penes dissimulat que vostè mateix, però que el blau, que el e-cig de la punta blava tenia molta sortida. Jo li vaig dir que era natural, que tenia raó, que la gent volia tenir la sensació d’estar fumant un cigarret normal tal com bé m’ha dit, però miri, a mi m’agrada més el color taronja, no sóc un barrufet i m’agrada el de la punta taronja, o sigui que posi’m un e-cig amb la punta lluminosa de color taronja. El venedor va somriure i va fer el gest de voler embolicar el meu e-cig, però el vaig aturar amb un gest amb la mà, un gest brusc, brusc per força però cordial, cordial en justa correspondència amb el tracte cordial que em dispensava el cordial venedor malgrat haver-me pres per barrufet, el vaig aturar i li vaig dir que me l’enduia posat, que me l’enduia a la boca, que estava impacient per ser dels primers a lluir un e-cig. L’home em va dir com vulgui, concretament como quiera i amb accent espanyol, vaig pagar i me’n vaig anar i em va agradar sortir al carrer fet tot un tren de vapor, lliure, sense via ferroviària que em limités, al meu lliure albir deixant anar vapor per tot arreu com un tren de vapor lliure i empudegant a Déu i sa mare amb aquell aroma de fruites del bosc, una ferum deliciosament empudegadora que aviat farà que la ciutat sembli un prat d’alta muntanya en plena primavera a l’alba, amb la rosada. Una delícia.

La gent em mirava i pensava d’aquí a poc temps no em mirareu perquè tots anireu amb un e-cig a la boca, vet-ho aquí, però només jo sabré que he estat dels pioners a fer servir l’invent. I ara cada vegada que veig un fumador d’e-cig em fa ràbia perquè penso ja no sóc tan únic, cada cop hi ha més gent que fuma e-cigs, però sé que jo he estat dels pioners. I quan tot Déu fumi e-cigs pensaré sí, sí, però jo vaig ser el pioner de la moda, vet-ho aquí. Cada dia la gent em mira menys perquè cada cop més la gent fuma e-cigs, i sobretot val a dir que no em miren perquè m’estic més dins de l’hospital que a fora. M’ofego, tinc bronquitis i un enfisema i no sé quantes hòsties més juntes als pulmons, perquè va començar amb un pulmó i ara es veu que també m’afecta l’altre i estic en tractament i de tant en tant quan m’ofego m’ingressen i m’hi estic uns dies i el metge i les infermeres fan mala cara quan em veuen perquè sóc incapaç de deixar el tabac. I sé que un dia em diran que estic curat, serà mentida i així em mataran, me’ls miro a la cara i veig en ells els meus sicaris, perquè sé que seran ells els qui un dia em mataran, i sé que aquest dia no trigarà a arribar.

Xampany

M’estava parlant de l’educació, de l’ètica i de no sé què dels valors, que cal tenir valors, que els valors són bàsics i s’han de recuperar els valors i tal, i jo no entenia res perquè no he entès mai què és l’educació ni l’ètica ni els valors ni cap de les coses que em deia, cap ni una ni mitja, només he entès —suposo— L’educació sentimental de Flaubert, però això és tota una altra cosa —suposo. Només he entès, pensava jo mentre ell m’etzibava el seu monòleg sense respirar, sense deixar-me intervenir, sense que jo li hagués demanat que me’n parlés, només he entès que no sé què és l’educació perquè a la gent no se l’educa, se l’ensinistra, a la gent se l’ha ensinistrat sempre com als gossos i per això m’agraden tant els programes d’ensinistrament de gossos, perquè els etòlegs no ensinistren els gossos, ensinistren els amos dels gossos, ensinistren a la gent perquè ensinistrin els gossos, i l’ensinistren sense que se n’adoni, com als gossos, exactament com als gossos, vet-ho aquí.

I m’estava garlant sobre l’ètica i jo no entenia res i al final m’avorria i per matar el temps pensava s’ha de ser imbècil per creure en això de l’ètica, quina religió deu ser aquesta de l’ètica que en aquest món deliciosament laic i lliure ni Déu no practica, no entenc què collons és això de l’ètica. I mentre em xerrava, de vegades a un pam de la cara, no sé per què, però cada cop més vehement el seu monòleg a un pam de la meva cara, vaig recordar que a l’institut vaig tenir un professor d’ètica que no es presentava a la meitat de les classes i no avisava mai quan no tenia intenció de presentar-se. Vaig pensar que als meus catorze anys aquell professor em va donar la millor lliçó d’ètica. Si ni ell mateix sabia què era l’ètica encara menys ho podia saber jo, i aquesta era la lliçó, vaig pensar mentre ell, el del monòleg m’escopia maleducadament i sense ètica el seu rotllo sobre ètica. Vaig pensar en els meus catorze anys i en com vaig aprovar amb excel·lent l’assignatura d’ètica sense haver entès ni què significava l’ètica, i aleshores, vull dir ja als catorze anys, sorprès de la bona nota d’ètica, vaig pensar que aquell professor era un savi i havia descobert, d’alguna manera havia descobert —perquè jo l’últim que hauria escrit a l’examen d’ètica era que no tenia ni fava de què significava l’ètica—, no sé com, ell havia copsat que jo havia copsat què significava l’ètica, jo ho havia entès gràcies a les seves alegres i contínues absències a classe. El contrari d’allò havia de ser l’ètica, però només això: el contrari d’allò. Continuava sense saber què era l’ètica, perquè l’ètica era indefinible, era només el contrari de les absències a classe del savi professor d’ètica, una aproximació, l’ètica era per a la meva comprensió, si més no, només una qüestió aproximativa.

Després, quan va haver acabat el seu monòleg va fer-ho en sec. La verborrea té aquestes coses. Quan algú talla el seu discurs en sec i se’n va sense ni dir adéu és perquè està cansat de xerrar, ja ha ejaculat sobre teu i se’n va, se’n va sense netejar res, ja t’apanyaràs, i ell havia ejaculat sobre meu i ni tan sols va pensar ja t’apanyaràs. I em vaig sentir idiota per haver-lo aguantat educadament, i em vaig sentir brut, llefiscosament brut, i així vaig fer cap a casa fent-me fàstic, sentint-me com una meuca amb escrúpols, i em vaig escarxofar al sofà, esgotat de tant monòleg mal educat sobre l’educació i l’ètica i els valors i bla bla..

No vaig descansar, escarxofat al sofà tampoc no vaig poder descansar perquè a la tele sortia el tal Rafel Nadal, no pas el simpàtic tenista espanyol, sinó aquell home amb barba mig blanca mig negra, en Nadal dels Nadal gironins que són vuit-cents germans. I en Rafa, que així és com l’anomenen els de la colla pessigolla perquè queda més proper i guai i així deixes clar que ets de la colla pessigolla si l’anomenes així, Rafa en comptes de Rafel, doncs en Rafel Nadal, l’antic periodista a qui ara tot d’una als seus seixanta anys presentaven com a escriptor-i-periodista suposo que arran d’haver guanyat o aconseguit un premi amb l’anterior novel·la que, per la seva qualitat li va merèixer moltes i, doncs, merescudes vendes, en Nadal presentava nou llibre i el llibre tractava del xampany, deia, i em va agradar que ho digués perquè a mi el xampany m’agrada molt.

Després d’allò del xampany va parlar de l’esforç i del suport que cal donar als febles, i en parlar dels febles em va commoure, a fe que em va commoure, potser perquè inconscientment sabia que en Rafel és un home fet a si mateix fins al punt que no el van parir, es va parir. El cas és que no sé per què però va parlar-ne, va parlar dels febles, que la policia ha de defensar els febles, i de la meritocràcia, sí, també va fer esment a la meritocràcia amb el semblant seriós i el to de veu seriós i la barba mig blanca mig negra que li conferia seriositat, i va parlar de l’afavoriment dels febles i tal, després que el presentessin com l’escriptor-i-periodista Nadal.

I després de commoure’m i tot seguit d’emprenyar-me com un mico i de clamar per la necessitat de justícia ètica —tot i no saber què és l’ètica ni la justícia— i d’una policia intel·lectual que irrompés al plató i detingués l’indigent mental i meritocràtic i ètic i valuós Nadal, vaig pensar, per fi vaig pensar amb més calma i honorant el personatge, que allò era un senyal, jo que no crec en els senyals, però vaig pensar que allò devia ser un senyal que em confirmava el principi de l’ètica, el coneixement de l’ètica per negació que m’havia ensenyat magistralment el meu professor d’ètica als catorze anys. El bon Rafel Nadal, el recent i flamant escriptor-i-periodista m’estava donant una lliçó d’ètica, i vaig pensar compraràs el seu llibre, aquest home és un mestre, el teu altre mestre tants anys després, i compraràs el seu llibre, ja ho crec, que el compraràs, demà mateix, el compraràs. Estava ansiós, veritablement neguitós perquè arribés l’endemà, perquè passessin de pressa les sobreres hores nocturnes i sortir i comprar i llegir el llibre del xampany, del xampany que tant m’agrada.

El defecte

Feia temps que no el veia i em va dir d’anar a la festa, la festa que seria memorable, va dir, i així, me-mo-ra-ble, i a mi que no m’han agradat mai les festes, a mi que sempre m’han avorrit a morir les festes em va fer pensar el pitjor, que si aquella festa havia de ser memorable el meu avorriment seria en conseqüència me-mo-ra-ble. I me’l mirava mentre xerrava sense jo saber què dir, vull dir sense saber dir-li que no, que no m’agraden les festes i que si aquella festa havia de ser tan memorable encara m’agradaria menys, però com que de vegades em costa ser assertiu el deixava entusiasmar-se amb tot de detalls del que havia de ser la festa sense atrevir-me a interrompre’l, perquè em parlava de la festa com si ja s’hagués produït, explicant-me fil per randa com aniria la festa i jo pensava, només pensava, coi, la festa serà memorable, però espontània no gaire si passa tot el que dius que passarà i que per cert a tu et sembla la mar de divertit i a mi una imbecil·litat solemnement avorrida, però això tant se val, el que a mi em sembli tant se val, centrem-nos en la manca d’espontaneïtat. Quin avorriment, no?, però vaig pensar, altre cop només vaig pensar, aquesta festa per a tu haurà valgut la pena, només de pensar en com anirà ja t’ho passes bé, m’hi jugo el que vulguis que millor que com t’ho passaràs a la festa, però això no m’ho confessaràs perquè no t’ho confessaràs ni a tu mateix.

Total, que vaig anar a la festa i ell va estar content que hi anés, ell ja anava mig torrat quan vaig arribar a la festa, però tant se val, semblava realment content de la meva presència. I així que ens vam saludar em va presentar una noia maca, maca de pebrots, i així que va obrir la boca em van caure els pebrots a terra i després em va fer mandra recollir-los, no sé per què, però em va fer mandra, suposo que era la mateixa mandra que havia hagut de vèncer per anar a la festa, per quedar bé amb ell assistint a la festa, de vegades sóc poc assertiu, crec que ja ho he dit.

Un cop recollits de terra, la noia maca de pebrots em parlava de no sé què mentre jo mirava més enllà un vestit blanc amb estampats de flors, una noia bruna amb mitja melena bruna. Crec que vaig deixar la noia maca de pebrots amb la paraula a la boca abans de presentar-me a la noia del vestit amb estampats de flors. A mesura que m’hi apropava li veia el defecte, a mesura que m’hi apropava només veia el seu defecte, se’m feia invisible el vestit i les flors i tota la pesca i només li veia el defecte, i ella m’anava agradat més i més a causa d’aquell ull borni que tenia i que als meus ulls me la feia més maca i tot que la noia maca de pebrots. I vaig dir-li a la bòrnia no sé què, i li va fer gràcia i després em parlava i jo no l’escoltava i feia que sí que sí amb el cap, assentint, els meus ulls fits a l’ull borni de la noia, el seu meravellós defecte. M’estava enamorant. Segur. Sé quan m’estic enamorant i ningú millor que jo pot saber quan m’enamoro. Ho dic perquè em fa ràbia quan algú em diu amb un somriure —que seria perspicaç si no fos estúpid—, ei, tu t’estàs enamorant, nano! Doncs no, no m’estic enamorant. Però ara sí, davant la bòrnia m’estava enamorant.

Vaig començar a sortir i a entrar amb la noia bòrnia, i un dia mentre cardàvem li vaig dir que m’agradava perquè era bòrnia, i així va ser com van començar els problemes. Cap noi no li havia dit allò abans, es pensava que me’n fotia. No, no me’n foto, coi, t’ho dic de veritat, m’agrada que siguis bòrnia, m’agrada el teu defecte, tot i que per a mi no és un defecte, és una virtut, m’atreu el teu ull borni en el conjunt de la teva cara perfecta, perfecta, perfecta... La noia em va dir que si estava sonat, que quina mena de persona era jo que m’agradava el seu defecte, i em va confessar, em va etzibar el retret que en tot moment havia dubtat de mi per haver accedit a sortir amb ella, amb aquell ull borni que tenia, i ara em dius que t’agrado perquè sóc bòrnia! Em va clavar una hòstia a la galta i va desaparèixer de la meva vida, no sense abans dir-me que de fet jo no li havia agradat des del moment que va saber que a mi m’agradava.

Ens vam retrobar mesos després en una altra festa que tampoc no vaig saber declinar. La bòrnia havia redreçat l’ull borni al quiròfan, suposo, i als meus ulls havia perdut tot l’encant. Ara era maca de pebrots, com tantes noies maques de pebrots. Sortia amb un noi, em va dir, no sé per què però m’ho va dir. No m’estranya que surtis amb un noi, tothom et deu desitjar, ara que no ets bòrnia, i ella em va dir que no, que era molt infeliç, que tenia èxit amb els nois però que era infeliç, infeliç perquè recordava la felicitat del poc temps que havíem sortit ella i jo, abans que jo ho engegués tot en orris dient-li que m’agradava perquè era bòrnia. Em va dir que es penedia d’haver tallat amb mi, que es penedia de l’operació  i que si calia es tornaria a operar per tornar a tenir l’ull borni i refer la nostra relació. Jo li vaig respondre que ni parlar-ne, que a veure què es pensava, que a veure si es pensava que jo accediria a sortir amb una sonada com ella, a qui se li acut operar-se per quedar borni!, ni parlar-ne. Vaig arribar a casa emprenyat com una mona, i encara més quan em vaig mirar al mirall i vaig veure com veia cada dia la meva cara amb les dues dents superiors separades, les dues pales que tant m’han acomplexat sempre i que algú, algú que no m’estima, m’ha dit sempre que ni se m’acudeixi anar al dentista, que les dents em queden la mar de gracioses així, separades. La mar de gracioses, sí, ja et fotran, gracioses.

Dolent, molt dolent

Llegir és dolent, vull dir que acostuma a ser dolent, i de pebrots. Per un que hi ha a qui li aprofita la lectura en trobaràs mil a qui el perjudica sense que se n’adoni, i aleshores passa el que passa, que els indigents mentals campen perillosament lliures i la bestiesa intel·lectual d’aquests delinqüents no tipificats passa per saviesa. No hi pot haver control del que es llegeix, i com que l’escriptura ha servit, serveix  i servirà per sobre de tot com a eina impagable per entabanar, per confondre, per alimentar en definitiva el desconeixement, la ignorància més sublim, és a dir; just el contrari del que m’han dit sempre que serveix la lectura i mai no m’he empassat, doncs crec que seria millor extirpar, prohibir l’alfabetització. I no caldria recórrer a les terribles brigades piròmanes de Farenheit 451, i malgrat que la cosa és encara més terrible que el que passa a la novel·la breu de Ray Bradbury, duta a la pantalla per Truffaut. A la novel·la, el poder fa cremar llibres d’escriptors de debò. Ara no cal. La cosa és molt més fina, sibil·lina. No cal cremar llibres de qualitat perquè senzillament ni Déu els llegeix, entretinguda com està la gent intoxicant-se amb en Falcones i companyia. I encara sort que la majoria només fan veure que s’intoxiquen, i es limiten a passejar el llibre sota el braç. En fi.

L’alfabetització ha estat una plaga perversa del foment de l’analfabetització funcional. Llegir acostuma a atrofiar el cervell de la gran majoria dins la immensa minoria que llegeix res, bo o dolent, i de fet llegir sovint és una prova del nou d’un cervell atrofiat. Aneu al Metro i comproveu-ho. Avui rarament trobareu a algú llegint al Metro, ni diaris ni res en paper, i quan el trobeu no sigueu ingenus i no us emocioneu, no us precipiteu i mireu el que llegeix perquè, tret que el lector sigui estranger, probablement es tractarà d’un totxo de la Maria de la Pau Janer, d’en Falcones o d’en Gironell, etcètera. Es tracta d’un pack: el totxo, la cara del subnormal del totxo que llegeix el totxo de paper, i el mur de cretinisme totxo que conforma el contingut del totxo en qüestió. I és que l’alfabetització no ha servit mai per res més que per imbecil·litzar el poble allà on la idiotització oral per part del poder no ha pogut arribar. Un gran invent, l’alfabetització. Pamflets, propaganda escrita, Fernando Sabater, Goebbels, premsa rosa, groga, la Constitución Española (que ens demostra als catalans que no sempre és bo saber idiomes), la publicitat... Certament, cal estar alfabetitzat per poder-te empassar aital toxicitat.

Després —molt després— hi ha els quatre que llegeixen cosa bona. A aquests, l’alfabetització tampoc no els fa gens de profit: els fa infeliços directament. El saber no ocupa lloc, segons repeteixen com un lloro els que no saben ni on és el nord, però en qualsevol cas queda clar que amarga, el saber ocupa felicitat. Ep, i encara sort que la meitat dels quatre que llegeixen caviar tampoc no entenen res del que llegeixen. Ho saps quan t’etziben cofois a la cara el seu garbuix mental d’allò que et demostren no haver entès.

Però encara hi ha una manera més retorçada amb què es manifesta la nocivitat de —i mitjançant— l’alfabetització en el gènere humà —no sé el marcià. Ho veureu també al Metro, el Metro que ja veieu que dóna per a molt. I és que no sé què em crida abans l’atenció, si el subnormal que té a la mà i s’amorra a un e-book, o el mateix infame e-book. Perquè no pot ser, directament no pot ser, és del tot impossible que algú que prefereix l’e-book al llibre de paper sigui algú sensible, amb més de dues neurones avingudes, és a dir: és del tot impossible que algú que té a les mans un e-book, a banda de lluir joguina nova, llegeixi alguna cosa decent i, a sobre, l’entengui. El problema és que allò indecent que llegeixen els e-bookistes tampoc no ho entenen. Vull dir que estaria bé que no entenguessin la indecència si no fos perquè n’interpreten una altra no menys indecent que la indecència a interpretar. Parlava de l’alfabetització, oi?

No et passarà res

Sempre que baixo a Badalona aparco a l’esplanada de davant del camp de futbol del club principal de la ciutat, al costat de l’autopista, i després per anar al centre a peu faig drecera travessant el cementiri vell. La drecera m’importa en realitat poc, és el pretext per trepitjar el cementiri. Sempre m’han agradat els cementiris, un monument a la inutilitat que en mi actua com un bàlsam, vet-ho aquí. Un cementiri reuneix tots els requisits que tristament em satisfan. Sóc un paio pèssim i no hi ha res que m’alegri més que una font de tristesa tan potent com un cementiri, amb el seu silenci, les seves corones de flors pansides, els seus ruscs espantosos de nínxols, els seus inútils i decadents panteons coberts de verdet aquí i allà, màxim exponent de la vanitat inútil dels homes, els homes que malden estúpidament per marcar paquet social fins i tot pensant en quan seran cendra, quan ja no seran, com si mirar de mantenir el seu estatus en el no-res a través de la matèria opulent del panteó els dotés d’immortalitat. Fins aquí arriba la intolerància a la idea de la mort, a la intranscendència. Fins aquí arriba l’insuportable reconeixement inconscient de la nostra insignificança. I com més panteons i més esglésies trepitgen els subnormals que aspiren a tenir el seu panteó per a l’eternitat, més evidencien justament el seu reconeixement de la inutilitat dels panteons i de l’església davant el no-res que els espera. Per això sempre he vist en la gran majoria de creients uns ateus acèrrims, persones que no sortiran mai de l’armari i continuaran resant cada cop que entren en una església. Com més por inconfessada tenen davant la mort, més creients són; com més reconeixement silenciat del seu anul·lador destí, més escarafalls supersticiosos, delirants, fan. La por mou muntanyes i construeix panteons i esglésies i el Vaticà. Per això no és estrany que alguns en visquin. La mare que els va parir, als vividors de la por.

M’hi sento bé, en els cementiris, sobretot en el cementiri vell de Badalona que tan bé conec, ni massa gran ni massa petit, i una mica laberíntic, com la majoria de cementiris. Una delícia, els cementiris. Un petit univers, el cementiri vell, pura fantasia. Racó de pau, l’únic lloc on pots estar envoltat de gent sense haver de patir perquè et fotin la cartera ni haver de trepitjar escopinades ni notar punxades al ventre en sentir les contínues imbecil·litats quotidianes. Als cementiris es demostra que la humanitat pot conviure en pau i harmonia, ni que sigui perquè els homes són morts. El cementiri és per a mi el més semblant al paradís. Tot està en ordre, hi ha silenci absolut, només trencat pel refilar dels ocellets en els xiprers i de les ràfegues d’aire, quan en fa. No hi veus ningú tret del dia de Tots Sants, el dia de l’any que em prohibeixo trepitjar cap cementiri. I quan hi veus algú es mostra respectuós, amb el semblant consternat, i et parla xiuxiuejant absurdament. Una delícia, ja ho he dit. Tothom es comporta civilitzadament, en un cementiri, i suposo que per respecte als morts. Sempre m’ha encuriosit el comportament compungit i respectuós de la gent als cementiris. Sempre he pensat que el respecte que els vius dediquen als vius i als morts als cementiris és directament proporcional a la repugnant falta de respecte dels vius pels vius fora del cementiri. Per això em sento tan segur, en els cementiris. Allà sé que no em pot passar mai res; perquè no hi ha ningú, i perquè quan hi ha algú no emprenya, es comporta, ni que sigui en la impostura. Ja em va bé. No es pot demanar més, del bitxo humà.

De jovenet algun cop havia anat al cementiri a estudiar. Era millor que anar a la biblioteca. Si vols silenci, res millor que un cementiri. M’agradava seure al banc d’un panteó amb una reixa de ferro forjat, sempre oberta. El panteó era i és gris i barroc, grotesc, tan ridícul que la meva presència allà, amb els fulls dels apunts de classe sobre la falda, no accentuaven l’absurditat del lloc. No cridava gaire l’atenció, jo, al panteó. Hi havia un funcionari que passava de tant en tant per davant, sempre el mateix. El primer cop vaig témer que em cridés l’atenció, que em fes fora d’allà, però no, tenia ganes de garlar i ni em va preguntar què hi feia, allà. En veure’m ho va trobar normal, cap problema. Després, cada cop que em veia assegut al panteó concentrat en l’estudi, em desconcentrava fent-me algun comentari banal per poder després descarregar el seu monòleg sense més interès, fins que a l’últim vaig ser jo qui li vaig dir que fotés el camp, collons, no veus que estic estudiant? El funcionari em va fer cas i mai més em va tornar a dir res. Aleshores la nostra relació va ser perfecta, no endebades l’única relació possible entre els homes és l’absència de relació.

Quan entro al cementiri vell sempre faig el mateix recorregut. A mà esquerra hi ha el mur nou després que fa uns anys les pluges enderroquessin l’original. En aquell pany de paret no hi ha cap nínxol, i aquell buit em sacseja, perquè abans de l’incident hi havia el nínxol del meu avi, l’avi a qui no vaig arribar mai a conèixer. En aquell buit hi veig el meu avi, i és curiós, perquè per més profanat, per més agredit que hagués estat un cop mort, m’agrada més la idea de veure-hi aquell buit que no pas quan hi havia el seu nínxol. Si les despulles de l’avi fossin dins el nínxol, no me’l podria imaginar, a l’home. No m’emocionaria. El buit em provoca l’emoció. Necessito el buit per poder imaginar el meu avi.

Després, just abans de sortir del cementiri, m’entretinc ineluctiblement davant del nínxol d’un amic, uns anys més gran que jo, que va morir als anys vuitanta amb divuit anys d’un accident de moto. Potser si no fos perquè casualment vaig presenciar el moment en què va patir l’accident, no m’afectaria tant i no acabaria plorant discretament cada cop que m’aturo davant del seu nínxol, amb la làpida negra de marbre i la placa amb els versos gravats que toco amb la mà sense saber per què, però la toco amb la mà i sempre, quan surto del cementiri, em pregunto per què, per què la toco amb la mà, i no trobo la resposta fins que, quan hi torno, torno a tocar la placa amb la mà sense saber altre cop per què la toco. I com que quan surto del cementiri no sé per què l’he tocada, me n’oblido però penso en el cementiri, en els cementiris. Penso que, quan jo mori, no vull que em fiquin en cap nínxol de cap cementiri. No vull anar a petar per a l’eternitat en cap cementiri. I això sí que sé respondre’m per què. Els cementiris són per als vius, per gaudir-los els vius. Però només els vius com jo. Ben pocs, crec.

De lectures obligatòries

No era veritat que les lectures obligatòries de l’institut fossin inadequades per als adolescents que érem aleshores, a mitjan anys vuitanta, ni crec que tampoc ho siguin ara. La inadequació radicava en altres aspectes. Amb alguna honrosa excepció, el professorat era estult, fatigat, més dolent que el pebre; la inadequació radicava també en bona part en l’alumnat, més dolent que la tinya i a qui ni els llibres adequats ni els inadequats, com tampoc els professors adequats o inadequats, podien fer cap efecte. I la inadequació radicava, en algun cas comptat, en algun llibrot dolent com la tinya, inadequat per dolent com la tinya no pas perquè no s’adeqüés a lectors adolescents. Els llibres dolents com la tinya que vaig haver de llegir a l’institut no s’adequaven ni a un adolescent ni a ningú perquè quan una cosa és dolenta com la tinya ho és per a tothom. Per a tothom tret naturalment dels professors dolents com la tinya que consideraven, sense posar en dubte l’excel·lència dels llibres dolents com la tinya en qüestió, simplement que aitals llibres no eren adequats per al seu alumnat.

Parlar d’inadequació era un mal punt de partida. Pressuposava que l’adolescent és curt de gambals i se li han de d’oferir llibres especials per a persones especials. La paradoxa —i la sort— és que els llibres especials per a les persones especials que es veu que érem els adolescents acostumaven a ser bons, bons malgrat que els professors dolents com la tinya els consideressin sobretot, sobretot, especials per a adolescents. Una pena.

Ja aleshores em semblava evident. Mentre el professorat parlava de l’adequació o inadequació dels llibres per a l’alumnat, estaven desviant la qüestió clau, que era la seva pròpia inadequació com a professors. Es tractava de tirar pilotes fora donant tàcitament per assumida la seva competència a costa de qüestionar la competència mental de l’alumnat, i ho feien amb el peregrí i covard argument de l’edat. Es tractava de salvar el seu honor a costa de l’alumnat, i de manera sibil·lina, basant-se en l’edat. Perquè ningú no té la culpa de tenir l’edat que té, oi?

Després, a classe havies d’aguantar la inadequació del professorat, amb aquell Aigües encantades  que me’l sabia de memòria i que com més l’entenia, com més comprenia les intencions del sofert autor més m’adonava escoltant la professora que ella no l’entenia, que la dona no tenia puta idea del rotllo que deixava anar a classe i, en conseqüència, em suspenia. Dues vegades. La mala pècora em va tombar dues vegades. Quan ella deia blanc jo deia negre, i quan ella deia negre jo deia blanc, i no pas per esperit de contradicció ni rebel·lia adolescent. No, realment, era ella qui hauria tingut esperit de contradicció respecte el meu punt de vista si no fos que simplement era una petarda. En fi. La inadequada professora em va suspendre l’examen sobre Aigües dues vegades. Fins que un dia se’m van inflar els pebrots i vaig haver de prendre una decisió. Tenia dues opcions: anar al seu despatx i dir-li educadament —o no— que era una petarda inadequada, o bé deixar-ho córrer, no presentar-me a setembre i penjar l’assignatura per al curs següent. A nocturn tindré una professora comme il faut que m’entendrà, vaig pensar.

I així va ser. El curs següent vaig aprovar amb nota l’Aigües encantades. La professora era adequada, tot d’una es veu que jo era un alumne adequat i Aigües encantades era un llibre, tal com sempre havia estat, adequat. M’hauria agradat veure enfrontades les dues professores, l’adequada d’aquell curs i la inadequada del curs anterior. És a dir: l’adequada que em va aprovar amb nota, i la inadequada del curs anterior que m’havia suspès dos cops per haver escrit exactament el mateix que el curs següent em valdria una bona qualificació. M’hauria agradat veure-les enfrontades, sí. A veure si tenien ovaris de dir-se l’una de l’altra que tenien esperit de contradicció.

Durant molts anys vaig pensar amb desig que, si un dia em trobava la professora inadequada pel carrer, li diria com de petarda inadequada arribava a ser. I tant, que l'hi diria!, i em quedaria descansat. Fa un parell d’anys, passejant pel carrer de Mar de Badalona, la vaig veure. Vella, encorbada sobre un bastó, caminant d’esma. No li vaig dir res.

Premi Núvol de contes 2013

La guspira. 1er premi.
http://www.nuvol.com/opinio/la-guspira/

PREMI RECVLL. MÉS NOTÍCIES

Ricard Biel, en primer terme a la dreta de la imatge, amb la resta de guardonats i el jurat del premi Recull. Foto: L. SERRAT.

Diari El Punt. El Badaloní Ricard Biel guanya el premi Recull de periodisme

Guanyar el Premi Recull de Periodisme

Ahir diumenge dia 13 vaig rebre el Premi Recull de Periodisme per l’assaig Llenguatge en política i desafecció. El premi, a banda de ser net i impecablement organitzat, és un clàssic prestigiós, però curiosament la difusió de l’obra premiada no està a l’altura del premi. Tot fa pensar, doncs, que l’objectiu del premi és de fet l’autocomplaença i no la voluntat real de promocionar nous autors. Res de nou. És la tònica habitual dels premis catalans, siguin grans o petits, en un país malalt que no creu en si mateix i, per tant, menysprea la vàlua dels seus creadors i tot es fa de cara a la galeria, pròpia, aliena, o totes dues coses. Una llàstima. De moment, segons n’indicaven les bases, l’assaig serà publicat properament a la revista Recull de Blanes, una publicació molt digna, però que naturalment no té la repercussió d’un diari d’abast nacional, que és on en un país normal apareixeria publicada l’obra —periodística!— d’un premi d’aquesta categoria. En fi, tot plegat surrealista, per variar.
Res, més copets a l’esquena i a continuar picant pedra. És el país de misèria que tenim. El problema és tenir clar que darrere la pedra que piques només hi ha més pedra, i això és el que molts, malgrat l’evidència, són incapaços d’entendre o no volen entendre. Acceptar-ho els resulta més dur que la pedra que piquen. Ja s’ho faran.

Aquí teniu alguns enllaços apareguts a la premsa sobre el lliurament del premi.

Diari Avui
Diari de Girona
Blanesaldia.com
radiomarina.com
Audio Escoltar les valoracions dels guanyadors: Dalmau-Jiménez, Biel i Jové
TV3. TN Nit. A Partir del minut 40:10

NOTÍCIES

Aquí teniu dos retalls de crítica literària apareguda als diaris sobre l’antologia Veus i la meva aportació. Ep, m’anomenen i tot! És la prova que no sóc invisible! Mmm... O no. També podria ser que sí que fos invisible perquè de fet fos inexistent, i que qui m’anomena se m’inventa, no? No sé, no sé...
Voces. Antología de narrativa catalana contemporánea. El País.com/Babelia

Les agulles d’internet

Crec que ja ho he escrit més d’un cop, però tant se val, mai no em farà res repetir-ho perquè per desgràcia el fet sempre serà una constant. Si dic que no crec en res o, per ser exactes, si dic que sóc crèdul amb el que veig però no crec en l’evolució del bitxo humà justament perquè sóc crèdul amb el que veig; si dic que me la bufen els cants de sirena tecnològics amb què se’ns pretén fer passar bou per bèstia grossa, en conseqüència és lògic que no cregui en les suposades bondats d’internet. I és que, per més que aquesta eina potencialment magnífica hagi fet canviar els hàbits i les maneres de comunicació entre els homes, en absolut ha modificat ni un bri la miserable naturalesa humana. No es tractaria d’això, si parlem de bondats? Altrament, de què estem parlant? El dia que Shakespeare resulti anacrònic, podrem reconèixer l’evolució en positiu de l’home. Mentrestant, vitalisme, moral en la derrota i pregar que l’escepticisme no ens meni a la depressió.

No veig en absolut que la gent sigui més feliç des de l’aparició d’internet, perquè no es demostra més claredat d’idees arran de les infinites possibilitats d’informació que aporta l’invent. És natural, si tenim clar que l’eina està al servei de l’home i no a l’inrevés. Això em fa pensar en el baixista dels Who,  John Entwistle, que col·leccionava cotxes sense saber conduir, o en aquell conegut meu que col·leccionava guitarres elèctriques sense saber-ne tocar una sola nota. De moment, internet és una eina d’informació democràtica, i precisament per això qualsevol pot escriure el que li sembli. Aquest és precisament el drama, de la mateixa manera que de fet ho seria si hi hagués dictadura a la xarxa. Perquè, si parlem de democràcia, no cal dir que, tenint en compte que vivim en un món que alimenta contínuament l’estultícia, el nombre de subnormals que aporta el seu gra de sorra a la confusió també a internet és cada cop més creixent, cosa que indefectiblement significa que el nombre d’aportacions positives a la xarxa cada cop resultarà més com buscar una agulla en un paller.

La sort d’internet, però, és que sabem que l’agulla sempre hi és, només cal trobar-la. De fet, és molt fàcil aconseguir-ho. Per a això, només cal tenir criteri. Però és clar, demanar a un cretí que tingui criteri és demostrar que ets més cretí tu que el cretí a qui li ho demanes, oi?

Un exemple de joia a internet. És el cas de l’entrevista que va fer l’any 1983 Joaquim M. Puyal a Manuel de Pedrolo al programa “Vostè pregunta”, a la TVE a Catalunya, dirigit pel periodista mateix, per cert que dos mesos abans de l’estrena de TV3. Es tracta d’una autèntica meravella històrica, l’única entrevista que va concedir Pedrolo a una televisió, i que tenim el privilegi de gaudir gràcies a la nova —ja no tant— tecnologia. Fa cosa de vuit anys, en llegir els dietaris de Pedrolo vaig assabentar-me d’aquesta entrevista i no vaig parar fins que la vaig aconseguir en vídeo. Era una gravació personal, casolana i incompleta. No havia sentit mai la veu de l’autor ni havia vist mai el personatge en moviment. Aquell vídeo que conservo el vaig guardar com un tresor. Ara ja no em caldria conservar-lo, i m’estalviaria espai i pols a la prestatgeria. Des de fa un temps, internet em facilita l’entrevista sencera. Impagable. Us n’adjunto l’enllaç, així com el també valuosíssim documental sobre l’autor, “Temps obert”. Ah, no em puc imaginar la meva vida sense internet.
Manuel de Pedrolo al programa Vostè Pregunta
Manuel de Pedrolo Amb el Temps Obert

Still got the blues: adéu a Gary Moore

El passat dia 6 va morir Gary Moore, el punyent cantant i guitarrista de rock-blues irlandès que vaig descobrir a vint anys amb la sensacional Still got the blues, una de les millors balades que he sentit. Cada cop que sona se’m fa un nus a la gola, i per això, així que em vaig assabentar de la mort de Moore, li vaig voler retre el meu particular homenatge escoltant els seus discs, i val a dir que també va ser un homenatge a mi mateix, a la meva joventut perduda.
Aquesta mort em va fer adonar de com viuen dins nostre els artistes que han marcat una etapa de la nostra vida, per més que passin els anys i fins i tot quan els perdem la pista. I també arran de la trista notícia vaig sentir com una clatellada el trepidant pas dels anys, en descobrir que l’últim disc que vaig comprar de Moore va ser el fluix Dark days in paradise, del 1997. No m’ho podia creure. He estat catorze anys sense saber res del músic, i ha hagut de morir per adonar-me’n. Aquests dies m’ha sorprès la quantitat de discs que ha continuat publicant d’ençà del final dels noranta, sense que jo me n’assabentés.
Moore va viure la seva època comercialment daurada a principi dels noranta, curiosament amb el seu controvertit gir cap al blues, tot abandonant la seva etapa de sempre en el hard-rock, en principi un gènere que comprèn un públic més massiu i amb el qual gaudia d’un bon tou d’entusiastes que es van sentir traïts. Amb el temps, però, aquests han hagut de reconèixer la qualitat del Moore bluesman i l’extraordinària aportació de la seva guitarra estrident al so de Mississipí. M’agraden les seves dues etapes, i fins i tot no em fa res escoltar els discs més prescindibles, aquells en què experimenta i trepitja un terreny desconegut per a ell, i per tant on palesa vacil·lacions. I m’agraden perquè sempre he considerat que tota obra d’un gran artista sempre regala alguna cosa de què meravellar-se.
Ha mort Gary Moore. I només ara sé que per a mi ell no era només la seva música. I ho sé pel meu plàcid oblit durant tants anys de la seva trajectòria, tal com ho revela la meva actual amargor. Plàcid oblit, doncs, perquè sabia que el músic era viu. La mateixa placidesa en l’oblit que el meu cor batega; el pas dels dies sense recordar que tinc cor. Moore no hi és, i per això ara sentir la seva música no em consola. A diferència d’ell, estic trist. Ell ja no pot estar de cap manera, i ni en pau no descansa. No, no hi és. Com no hi són ja els meus vint anys, quan el vaig conèixer. I tu no ho vas saber mai, oi, Moore? No t’ho tinc en compte, i més em val. Perquè et portaré dins meu fins el dia que em mori. El dia que tampoc no em coneixeràs. Perquè no és veritat que ens hàgim de trobar enlloc.
Still got the blues-live

Cava&Mots

El proper dijous 17 de febrer, l’associació Identitat, de Cornellà de Llobregat, m’ha convidat a fer una xerrada titulada “El dret a decidir: literatura catalana”. L’acte s’inclou en el seguit de tertúlies Cava&Mots, en què, com el nom indica, no hi falta la beguda. Espero, doncs, no engatar-me abans d’etzibar el meu discurs. La xerrada tindrà lloc a l’Orfeó Catalonia, al c/ Torres i Bages, 62, a les 20h. A veure si veniu. Com més siguem més riurem. O plorarem, vés a saber.

2011: canvi de número

Avui m’he desvetllat de matinada, inquiet no sé per què, potser per un inquietant pensament que no sé si m’ha aparegut ja despert, o potser m’he despertat turmentat pel pensament. Tant se val. Encara hi penso i per això ara escric.

Si temem haver de morir i no haver de dormir és perquè sabem que després del son hi ha el despertar, vet aquí. Quan està acabant de cremar la cera del 2010 veig el 2011 amb forçada esperança, com cada any, perquè cada any és com un tornar a néixer que només queda justificat pel canvi de número. Canviar d’any és com despertar després d’un any mediocre. No pot ser altrament quan les fites personals només es veuen satisfetes i tenen sentit quan milloren el col·lectiu. John Lennon deia  a la memorable Mind games “love is the answer” (l’amor és la resposta), i dit així, com totes les coses senzilles, ens sembla una banalitat, una ingenuïtat o, amb sort, una obvietat. Obvietat ho és, sens dubte, i el músic la clavava. Però com es pot esperar veure mai satisfeta cap il·lusió, cap fita, quan la teva sensibilitat no té res a veure amb la sensibilitat de cactus de la immensa majoria? Un cactus contínuament alimentat perquè continuï sent-ho. Encara més; un aliment que converteix el que potencialment és un sistema nerviós, i, doncs sensible, en un cactus. Com pots veure satisfeta cap fita quan ni tan sols pots fer aquesta afirmació sense tornar a veure ferida la teva sensibilitat, atès que, trobant-te atrapat en aquest cercle viciós, t’adreces a un desert de cactus?

Però m’esperanço amb el 2011, i després m’esperançaré, si hi sóc, amb el 2012. Perquè estic viu i el meu cor crema amb força, no hi puc fer més, sent esclau de la meva naturalesa. I espero que continuï cremant fins que es refredi amb la mort. Una sensibilitat que odio, una intel·ligència que em fa profundament infeliç i feliç alhora. Perquè no les canviaria per res ni per ningú mentre visqui. Només hi pot haver esperança quan hi ha alguna cosa per oferir o que passi en funció del que pots oferir, oi? I això malgrat que sàpigues que mai tindràs a qui on lliurar-ho. Mai? Estic content de posseir aquest tresor balafiat que no m’ha donat Déu i que tampoc no em treu el son qui me l’ha donat. Sóc afortunat de tenir la companya que tinc. I tanmateix, envejo els morts.

Que tingueu un feliç 2011

ENTREVISTA A RÀDIO DOS 84 D'HOSTALRIC

Nova entrevista, l'11 de novembre, en què parlo de Potser perquè érem nens. Força extensa i distesa. Des de la modèstia de mitjans, bona feina per a la literatura catalana, aquesta gent. Escolteu-la. Entrevista

http://racodelllibre.blogspot.com/

ENTREVISTA A RÀDIO CIUTAT DE BADALONA

Escolteu l'entrevista que m'han fet, en què parlo de l'antologia Veus.  Cliqueu cap a la meitat avançada de la barra.
Ciutat oberta

"VEUS", AL PROGRAMA ÀNIMA DEL 33

Si ahir us vau perdre el reportatge de Veus, al programa Ànima, aquí el podeu veure. És a partir del minut 4:23

NOTÍCIES

El dia 21 va tenir lloc la presentació de Veus a Barcelona. Aquí teniu algunes de les notícies que se n'han publicat.
La presentació es va fer amb la col.laboració del programa Ànima del 33, i el proper dilluns dia 27 s'emetrà un reportatge en aquest programa. O sigui que ja ho sabeu, tots a veure Ànima dilluns a les 23:25. 

El planter del català. El Periódico (22-09-2010)

La "generación Cacaolat". El País (22-09-2010)

 La otra "Enciclòpedia Catalana". La Vanguardia (22-09-2010)

Lolita Bosch presenta "Veus de la nova narrativa catalana", antologia de joves autors catalans. 3cat24






TN Migdia 22-09-2010
Podeu veure la notícia a partir
del minut 55:04

L’avantatge d’errar

Llegeixo en un article que Pep Guardiola resulta molt creïble en el paper d’entrenador en un espot publicitari de televisió. Penso, però, que no té cap mèrit. Guardiola des de sempre ha actuat, i de manera patològica, arribant a fer de l’actuació un estil de vida, fins al punt que estic convençut que ni que s’ho proposés no sabria deixar de fer-ho ni en la intimitat. Guardiola és una màscara. No hi ha Guardiola darrere la màscara perquè la màscara és Guardiola. La seva humilitat sempre ha estat calculada, falsa, i sens dubte li ha reportat grans resultats davant un poble babau com aquest i en un ambient com el futbolístic, és a dir, ruc a més de babau. Val a dir, però, que aquesta pretesa humilitat no li servirà de res el dia que el seu equip perdi títols. Mentre l’equip guanya Guardiola és un home assenyat, humil i savi. El dia que perdi, els mateixos que ara l’elogien sense fre li diran tòtila, tou i paquet. De cop la gent s’oblidarà dels seus evidents èxits, per nombrosos i meritoris que hagin estat. Memòria de peix, se’n diu. Tenen gaire cervell, els peixos? Oi que els peixos són animals?
Jo no crec que Guardiola sigui ni humil ni tòtila. En canvi sí que penso que és un paio llest, molt llest, que per descomptat sap molt de futbol, però que sobretot com a entrenador es val d’una enorme psicologia d’aquesta que ara s’anomena emocional, i que de fet no és gens difícil d’aplicar davant un ramat amb encefalograma pla com aquells amb qui ha de passar comptes. Guardiola és un gran manipulador de les emocions, de la mateixa manera que com a jugador, amb la seva extraordinària visió del joc, era un gran manipulador en tots els sentits; pel que fa a l’ànim dels companys, del tempo del partit, dels espais, d’allà on s’havia de moure la pilota... El veies jugar i era un llibre obert sobre la seva persona.
Tanmateix, penso que aquesta obsessió tan arrelada en Guardiola per l’actuació, talment un vici ancorat que es fa impossible de corregir, no sé si li acaba sortint a compte. Viure presoner del càlcul, per encertat que aquest sigui, sens dubte estalvia cometre gaires errors a la vida. Però no és l’error més gran viure encadenat en aquesta dependència obsessiva? No és més encertat convertir la teva vida en una successió d’errors, a canvi de les escletxes de relaxament, de la felicitat que atorga l’autenticitat?

Enlairant la meva lletra

Amb aquest escrit inicio la sèrie de reflexions que des d’ara aniran alimentant aquest bloc, el qual no gestiono jo sinó la meva companya, que, com és notori, m’estima força, fins al punt que supleix el meu escepticisme sobre la necessitat bàsica de crear un bloc personal, en qualitat d’escriptor, a través d’aquesta moderna eina anomenada internet.

I és que es veu que és fantàstic, això d’internet, tot i que confesso que encara no he entès gaire per què. Excepcions pertinents a banda, continuo veient la gent exactament igual de desgraciada i cretina que abans de l’existència de l’invent. Amb tot, per una vegada faig cas al que em diuen i em deixo endur per les meravelles d’aquest prodigi.

Ja fa anys que internet causa estralls, i observo que van en paral·lel als estralls que continua causant, fidel a la tradició, el cretinisme humà. En què ha millorat el món, doncs, internet? Al meu entendre essencialment en res, llevat de l’exhibició impúdica de l’estupidesa eterna de l’home.

Ens repeteixen a tort i a dret que internet suposa un avenç en la difusió de coneixement i de la seva democratització. Collonades. Res mai no canvia. Prova d’això és que, en canvi, curiosament no ens diuen res sobre el fet que el mateix accés al web té el cretí que el saberut, i que per tant, tenint en compte que la idiotesa supera amb escreix la saviesa, talment una rosella enmig d’un camp de blat, internet deixa les coses com estaven abans d’aquest meravellós giny.

En qualsevol cas, si com a escriptor vull publicar, es veu que necessito com el pa que menjo tenir un bloc propi. I de res em serveix argumentar que Faulkner no tenia cap bloc i mira tu si era espavilat, l’home.

En fi, lectors, gràcies per resistir fins al final d’aquesta presentació del primer article d’aquesta secció que anomeno Per sucar-hi pa. Amb el convenciment que, si heu arribat fins aquí sereu capaços de continuar-me aguantant, sé que, ni que sigui només per a vosaltres, pagarà la pena insistir a anar renovant de tant en tant aquest bloc.