Tot molt coherent

Recordo aquella discoteca a Barcelona, Nick Havanna, no sé si encara existeix ni m’interessa saber-ho, jo havent-hi anat potser quatre nits als anys vuitanta perquè algú m’hi empenyia, no recordo qui m’hi devia empènyer, en aquella època d’adolescència en què algú sempre m’empenyia a fer una cosa o altra que no m’agradava fer però que hi acabava accedint perquè no fer-la em condemnava a l’avorriment absolut de la manca de perspectiva d’haver de fer res, i en canvi fer-la em provocava la il·lusió de possibilitat de diversió, és a dir d’alienació, tot i saber des del primer moment que m’avorriria encara més que havent-ho deixat córrer, i que a més de l’avorriment després em guanyaria una frustració que derivaria indefectiblement en una petita crisi depressiva, si se’m permet la llicència. La meva adolescència va ser un temps d’il·lusió successiva, un encadenament d’il·lusions, la regeneració d’un deliri, sempre el mateix sota les seves diverses formes a cada il·lusió, unes ganes enormes de viure però havent-me d’inventar el suc d’aquesta vida perquè em trobava en un desert vital. M’havia d’inventar els meus oasis en aquella autèntica merda de temps perdut del qual no em vaig recuperar mai ni me’n recuperaré, perquè de fet no se m’acut ni la manera de recuperar el temps ni de no perdre’l. El temps mai no es guanya, sempre es perd.

Bàsicament, doncs, no hi ha ni mitja diferència entre el meu temps com a adult del meu temps com a adolescent. M’ha de servir de consol? Ah, la joventut. Aprofita, aprofita, nen, que és època de tenir il·lusions. Si no les tens ara, quan les tindràs?, em deien, i els molt estúpids tenien raó. Ja dic que de jove jo anava d’il·lusió en il·lusió per evitar l’avorriment. La realitat mediocre, pèssima, repugnant sovint, anava per una altra banda, jo era un surfista de la imaginació solcant les aigües putrefactes sota meu, amb aquella concatenació d’il·lusions miserables però suficients, mirant desesperadament de no aturar-me per no enfonsar-me definitivament en la mort en vida. Fora del deliri, existeix de veritat una vida que no sigui una mort en vida? Bé, deixem-ho córrer.

No m’agradaven les discoteques però alguna vegada hi anava. En el fons em fascinaven. Era la meva incomprensió pel sentit de la discoteca el que em fascinava. Fos com fos, si era capaç d’imaginar-me abans de sortir de casa que allà em podria divertir, per què no fer veure quan fos a la discoteca que em divertia? Al capdavall, no ho aconseguien els altres, ni que fos sense saber-ho? Ah, com els admirava! Tota aquella gent jove, molt il·lusionada, suposo, fent veure que s’ho passaven bé a la discoteca, amb aquella cosa que en deien música i aquells crits que havies de fer per mostrar el millor de tu mateix als altres, tots il·luminats per raigs de llum espasmòdics, frenètics, neuròtics, els raigs, cadascun algú diferent, d’un color diferent a cada segon amb aquella il·luminació demencial.

Prossegueixo. Estava jo dubtant de mostrar el millor de mi mateix a algú altre, no recordo qui, però segur que amb faldilla, diguem-ne, quan em va cridar fortament l’atenció una màquina expenedora de no distingia ben bé què des del mig de la pista de ball o del que fos, perquè en la distància em va cridar l’atenció que la màquina no podia ser de coles, ni de gominoles, ni d’aperitius, ni de cigarrets, ni de res habitual, perquè allò que venia la màquina semblaven llibres, eren portades de llibres, cada cop me’n convencia més. No m’ho podia creure. Vaig deixar de ballar o de fer allò que fos que jo feia perquè ni jo mateix no sabia què feia, ja dic que ni tan sols sabia què hi feia, allà, en aquella discoteca, i vaig anar de pet cap a la màquina expenedora, perquè a mi sempre m’han agradat aquesta mena de coses que trobo fantasioses; fiques la moneda, tries el número digital corresponent al producte, prems el botó, un gust prémer el botó, i tot seguit veus aquell robot que empeny la cosa que compres i la fa caure al forat horitzontal de sota, això quan li dóna la gana i per això té emoció, i quan la fa caure fiques la mà i la reculls, el producte està al teu abast, abans inaccessible darrere un vidre i ara al teu abast, i m’adono que em fa més il·lusió el giny en ell mateix i aquella emoció que no pas la cosa que compro. En fi, el giny sempre m’ha semblat pura fantasia i sempre que puc encara ara, al Metro, o allà on sigui que hi ha una màquina expenedora de xocolatines o del que sigui, em torno boig de cop i se me’n va la mà a la butxaca i hi fico la moneda i visc aquella petita fantasia que, ja ho entenc, no fa més que demostrar com de miserable arriba a ser el meu pas per l’existència, o més aviat la meva existència, perquè suposo que l’existència no existeix, dic jo. Doncs bé, deia que aquella màquina expenedora de la discoteca venia, efectivament, llibres, i això em va semblar primer fantasiós i després delirant. Jo estava sol davant la màquina lluminosa, i no m’ho podia creure. Recordo que vaig estar mirant els títols dels llibres una bona estona, de dalt a baix mirant la màquina il·luminada, i tornava a començar, el meu cap amunt i avall i avall i amunt, devorant compulsivament les portades dels llibres dins la màquina, alguns dels quals recordo que d’en Quim Monzó, i un d’ells del valencià Toni Cucarella. Oh, quina alegria, en Cucarella, un dels millors contistes, i amb diferència, que ha donat la literatura catalana els últims trenta anys, per descomptat que infinitament superior a Monzó, i per tant, llegit per la seva estimada tia i condemnat a l’ostracisme collint taronges a l’horta valenciana, no caldria si no. En fi. Després, vaig mirar a l’entorn i tothom ballava o allò que fos que feien, i jo continuava sol davant la màquina expenedora de llibres preguntant-me quants d’aquells llibres es devien vendre en aquella discoteca i, en cas que se’n vengués algun, quina devia ser la reacció del comprador. Agafar-lo i posar-se el llibre a la butxaca de l’americana mentre continuava ballant? Posar-se a llegir en una butaca de la discoteca? Impossible. Aleshores, quin sentit tenia una màquina expenedora de llibres a la discoteca? Cap ni un, naturalment. Si més no si entenem per sentit la lògica i consegüent eficàcia de les coses per al profit humà. Vaig estar dubtant de comprar un llibre. Com sempre, em feia il·lusió, i aquest cop per una raó evident, allò de ficar la moneda i després el botó amb el número digital, etcètera, però me’n vaig estar. Estava massa intrigat pel sentit de l’extravagància de la màquina expenedora de llibres a la discoteca. La cosa em neguitejava i no vaig estar tranquil fins que no vaig entendre l’evidència que indicava que la màquina de fet anava perfectament d’acord amb l’entorn; aquella absurditat del soroll infecte que em torturava els timpans; aquella foscor violada pels raigs de llum espasmòdics il·luminant aquella gentada que es movia espasmòdicament al ritme dels raigs; aquella calor i pudor infecta a la sala; aquells crits que havies de fer per mostrar el millor de tu mateix als altres. En definitiva, tot un llarg i demencial etcètera no menys demencial que la màquina expenedora de llibres.

Aquí tot és coherent, em vaig adonar. Aquí l’únic extravagant sóc jo, em vaig adonar, i vaig avisar que me n’anava, suposo, a aquell qui fos que m’havia empès a aquell lloc per fugir del meu avorriment. Eren quarts de quinze i vaig agafar un taxi que feia tuf de canuto fins a casa, recordo, i dins del taxi, que anava fent ziga-zagues per l’autopista, em vaig preguntar quant duraria a la discoteca la màquina expenedora de llibres, perquè una cosa és fer la gracieta esnob puntual en un local esnob, i l’altra és la pela. I la pela és la pela. De manera que no dubto que ara, en cas d’existir la discoteca i aquella mateixa màquina expenedora, en comptes de llibres es deuen vendre condons, molt més d’acord amb el primat humà, i, doncs, amb la rendibilitat de la cosa.

El nostre pa de cada dia

La penosa odissea que passo cada cop que vaig a Barcelona per poder menjar pa decent. Hi ha pa decent a Barcelona perquè és una ciutat indecent, bruta i provinciana a més no poder, però com a ciutat té forns de pa decents, però un aquí i l’altre allà, forns de pa disseminats perquè sóc en una ciutat i tot queda lluny, encara que hi hagi molts forns decents a la ciutat, molts que són ben pocs, un aquí, l’altre allà, i has d’agafar el metro per anar al forn de pa més decent que coneixes que hi ha més a prop d’on et trobes, i sempre és lluny perquè Barcelona és una ciutat.

Hi ha molts forns de pa a Barcelona amb un rètol a la façana que diu forn de pa artesanal, des de 1800 abans de Crist, forn de pa artesanal, diuen. Però ja veus des del carrer amb un cop d’ull que s’han equivocat de data i d’entrada al diccionari sobre allò que és artesanal i allò que no ho és, perquè gairebé tots els forns que s’anuncien com a artesanals des de l’any de la Maria castanya tenen tota la pinta d’oferir un pa de merda, tan moderns i llustrosos i idèntics, i saps abans d’entrar-hi, i prova d’això és que jo no hi entro, que serà un pa de merda, un atemptat al concepte de pa artesanal, o de pa i punt, una escopinada a l’ofici de forner, al blat, a la gastronomia, a la veritat, a la dignitat, a la decència. Però no passa res, perquè observo la gent que hi entra i no em sembla que els importi si el pa és artesanal o no, ni tan sols em sembla que hagin parat esment al rètol de la façana que anuncia pa artesanal des de 1800 abans de Crist. No sé, almenys això em sembla a mi quan els observo entrar i també sortir, amb la mateixa atenció els observo que el cartell que diu allò del pa artesanal, etcètera, si bé és veritat que dec estar condicionat per la idea que només un insensat o un insensible, que ve a ser el mateix, és capaç de gastar-se els calés i després ingerir i agredir-se el cos amb aquella cosa que venen anomenada pa, però que no té res a veure amb el pa sinó amb un simulacre que porta el mateix nom, perquè no dubto que aquella gent, la immensa majoria de gent que entra als forns de la ciutat i fora la ciutat, no donen importància a menjar un bon pa, i no sé què ve abans l’ou o la gallina del pa, perquè no sé si no donen importància al pa que mengen perquè així ho demostra el xiclet per pa que compren, o perquè a còpia de menjar xiclet per pa han oblidat la importància de menjar un bon pa, per a la salut i per al plaer, fins al punt que de fet deuen trobar plaer a menjar aquell xiclet que els venen per pa; aquell xiclet incomestible en forma de pa que només es dissimula quan està acabat de fer, aleshores recorda el pa i fa olor de pa i tot, una estafa indigerible, un horror per a l’estómac, àcid pur per a l’estómac d’aspecte i flaire inofensius, i ho sé del cert, jo que tinc una hèrnia d’hiatus, allò que aquell paio amb aspecte de doctor em va dir que no era res però que porta vuit anys llargs torturant-me l’estómac. Com es notava que ell no tenia hèrnia d’hiatus i que és a ell a qui no li feia res tenir-la!, de la mateixa manera que no li feia res dir als seus pacients que l’hèrnia d’hiatus no és res, segurament perquè l’home amb aspecte de doctor portava anys llargs diagnosticant-la i a cada diagnòstic a ell no li havia fet res, de manera que no havia entès res de res i encara probablement no deu haver entès res de res sobre l’hèrnia d’hiatus més enllà de la teoria del problema i de la pràctica que a ell no li causava ni causa, probablement, cap problema, la puta que el va parir, a ell i a l’hèrnia d’hiatus.

Doncs bé, prossegueixo amb la meva odissea particular per l’Eixample de Barcelona buscant un forn de pa decent per ficar-me a la boca, i finalment es produeix un miracle al carrer Bailèn. Veig Granja ara no recordo el nom, amb la seva façana modernista que deu ser del 1800 i molt escaig després de Crist, en aquest cas sens dubte, penso, després de Crist, preciosa la façana de mosaic i lletres precioses modernistes, i m’animo i m’entra encara més gana de menjar pa decent i hi entro de pet, i m’animo encara més, ara del tot excitat en veure a mà esquerra un taulell on s’hi ven embotit al detall, i a la dreta tot de taules de marbre modernistes. Decideixo esmorzar al forn o botiga o granja, tal com s’anuncia, o com se n’hagi de dir a aquella combinació de xarcuteria, forn i bar, i m’hi assec i esmorzo pa amb fuet i entaulo conversa amb l‘amo mentre em talla darrere el taulell el fuet, i m’adono, a la segona frase que pronuncia, que l’home és més curt que la cua d’un conill, un bon home, sembla, però curt, que hi farem, però no passa res, ja hi estic acostumat, això no em destrempa perquè ja somio amb l’entrepà de fuet que l’home em deu estar preparant, penso, si he de jutjar pel que em diu, que no hi ha dret la merda de pa que es fa avui dia, que no tenen vergonya i, el pitjor de tot, sap què és el pitjor de tot?, em diu, i jo li dic, què és el pitjor de tot, senyor, digui’m, què és el pitjor de tot?, doncs el pitjor de tot, em diu, és que, a més de desprestigiar l’ofici, a la gent li és igual, i quan li venc el pa una mica més car aquí, en aquesta granja centenària on es fan les coses com abans, com Déu mana, collons, es queixen i se’n van al forn del costat a comprar un pa de merda. No aprecien la qualitat. No noten la diferència entre la merda i la cosa ben parida, collons, no la noten. I em diu això i jo m’adono que m’estic fregant les mans i que em ve salivera.

Després, quan em serveix l’entrepà de fuet, amb un aspecte l’entrepà i el tomàquet aparentment de pot que em sorprèn perquè no m’auguren res de bo, jo tampoc semblo apreciar la qualitat del seu pa ni de res que m’ha servit, amb aquell cafè putrefacte, i em menjo mig entrepà d’una revolada i deixo l’altra meitat d’allò incomestible al plat, m’aixeco, pago i me’n vaig sentint-me idiota, havent desitjat no haver vist aquella granja i haver-hi entrat, però almenys havent aconseguit només cinc minuts més tard allò que ja dins de la granja temia no poder aconseguir mai: oblidar-me del nom de l’entranyable granja centenària.

Crisi, norma

La crisi de Volkswagen no és crisi sinó norma encoberta, perquè l’encobriment vol dir que ha estat norma fins que no l’han destapada, i en diuen crisi per continuar encobrint, de la mateixa manera que en diuen error humà malgrat que l’error és de fet l’home, així com en diuen escàndol però és idiotesa o hipocresia perquè hi ha escàndol, i d’escàndol n’hi ha d’haver perquè l’error és l’home i l’error és, entre d’altres coses, la idiotesa i la hipocresia de l’home, etcètera, m’ha fet feliç, molt feliç perquè suposa la prova del nou, la certitud de la desgràcia, però certitud confirmada de quin mal hem de morir i que, doncs, deixem-ho córrer, podem respirar tranquils, que ja sabem que com a espècie aviat deixarem de respirar.

Queda confirmada la mentida del compromís, de la sensibilitat, de la lluita de l’home contra el canvi climàtic mitjançant els principals agents que l’han d’aturar. Cap serietat, cap prestigi de cap empresa suposadament seriosa i prestigiosa, prestigiosa perquè entre altres coses Volkswagen representava un dels paradigmes mundials de la sensibilitat per al medi ambient, perquè sobretot és alemanya, molt alemanya, i els alemanys ja se sap que no són homes, són màquines de tecnologia perfecta, fiables les màquines, fiables els alemanys, les màquines alemanyes que són els alemanys. I jo feliç perquè, per si no ho tenia prou clar, ara sé definitivament de quin mal morirem amb aquest autoengany sobre la conservació del planeta, perquè ha quedat demostrat que el practica, per començar, un dels més compromesos i sensibles i exemplars col·lectius humans, els alemanys Volkswagen, la conservació del planeta que per cert no és tal conservació, sinó conservació de l’home que necessita la salut del planeta per a la salut de la supervivència de l’home. Al planeta se li’n fot la pròpia salut, el planeta no té salut ni en deixa de tenir, el planeta té un mecanisme de perpetuació cega de si mateix que és la salut per a l’home que ara l’home mata, i el planeta simplement canviarà de salut quan l’home extermini l’actual que li dóna la vida, i aleshores el planeta i l’univers sencer es quedaran amb tranquil·la indiferència sense l’home, l’home que no tindrà salut ni en deixarà de tenir perquè s’haurà estúpidament –o no– suïcidat.

I ara, a la tele, un idiota, o sigui un home, sento que diu que és estrany que els treballadors alemanys de Volkswagen no s’assabentessin del frau tenint en compte la quantitat de sofisticats mecanismes de seguretat, diu, de què disposa l’empresa, que per això, diu l’home, l’empresa és puntera en tecnologia i tal. I jo dic, no sé, em sembla a mi, que justament perquè l’empresa excel·leix en tecnologia ha pogut manipular amb excel·lència tecnològica el motor contaminant perquè sembli que fa olor de roses, no? I jo dic, no sé, em sembla a mi, que l’actuació encoberta de Volkswagen demostra amb aquest exemple definitiu que la tecnologia no està al servei de l’ecologia i, doncs, de l’home, sinó al servei de l’estupidesa egoista i la hipocresia de l’home. Volkswagen, aquesta empresa que ha resultat ser la impagable prova del nou de cap on va decididament la humanitat, tret que una altra empresa del prestigi de Volkswagen ens convenci ara de la seva sensibilitat vers el medi ambient, i això fins que descobrim, naturalment, que també, com Volkswagen, encobreix la seva merda perquè, ai, haurem oblidat que també aquesta altra empresa exemplar, sensible, avançada, de tecnologia punta, ecològica i bla bla, la conformen homes. L’home, aquest oxímoron de l’ecologia, de tot allò que és salubre, i jo diria que de tolerable per a l’home.