D'arrel

Aquell curs no va anar bé, com l’anterior i l’anterior de l’anterior. Mai no havia anat bé, però aquell curs, segons la tutora, encara va anar pitjor. Deia que si bé era veritat que el nen no molestava els companys perquè es distreia dibuixant tota l’estona, aquella actitud no era l’adequada per tirar endavant el curs. Fins i tot el mestre de dibuix el suspenia, perquè deia que el nen no feia els dibuixos que tocava, que els dibuixos que feia estaven bé, que els dibuixos que arrabassava al nen per endur-se’ls a casa i emmarcar-los i penjar-los a la paret estaven molt bé, sí, tot el que tu vulguis, però no eren els dibuixos que tocava si volia aprovar l’assignatura i el curs sencer i ser alguna cosa de profit a la vida com el mestre de dibuix mateix, per exemple, o com la tutora i la resta de mestres, o fins i tot el pare i la mare del nen, o com tota la gent decent del món que ajudava a fer avançar la humanitat, a ser l’orgull de l’espècie humana i bla bla, perquè ja no sabien com fer-li entendre al nen que per aquell camí no podia continuar.

L’últim trimestre la tutora va voler parlar amb els pares del nen per dir-los que repetiria curs —el nen—, que s’havien reunit els mestres i que havien decidit que aquell curs l’havia de repetir, que era inevitable que repetís, que seria un mal exemple per a la resta de companys i per a la reputació de l’escola que no repetís. Reunits al despatx de la tutora, els pares l’escoltaven atentament, inclinats endavant a la cadira, i assentien i deien que tenia raó, que ja ho veien a venir, que el nen a casa només dibuixava i que només calia veure la virtuositat dels seus dibuixos per adonar-se que no feia res més que dibuixar, cony de nen, i la tutora va reiterar que, efectivament, el nen no estava pel que havia d’estar i que no estava bé que dibuixés a classe, i menys amb aquella perfecció, les mestres donant la lliçó amb tanga i passant-se la llengua pels llavis, i els mestres amb americana i els pantalons abaixats i amb una cigala de pam i mig apuntant el sostre. Naturalment, la tutora no els va detallar la cosa, es va limitar a treure’s de la butxaca un parell de dibuixos rebregats del nen i ensenyar-los als pares. Uf, es va fer el silenci i la mare del nen es va enrojolar mentre que el pare va tibar el semblant, tot d’una excessivament seriós. Tot plegat era intolerable. El nen havia de repetir curs.

La cosa va anar oli en un llum. El nen va repetir el curs següent i va deixar de dibuixar, atent a les classes que impartien els mateixos mestres de la mateixa escola i a la mateixa aula, i ell assegut a la mateixa taula. Com a repetidor, el nen per fi s’aplicava, prenia apunts, i ara sí, assumia els conceptes ara que els hi repetien, i somreia a la mestra, responia a la mestra quan la mestra li preguntava, i agraïa que haguessin pintat l’aula amb els colors de l’arc de Sant Martí, allò donava vida a l’entorn i el motivava a aprendre i a deixar de perdre el temps amb el llapis i el paper. Res a veure amb el curs anterior, on vas a parar. Fins i tot un dia el nen va dir a la tutora, i després a les altres mestres, que estava molt bé la novetat d’aquell gerro amb orquídies a la taula, que l’aula ja no era la mateixa, que allò era tota una altra cosa, que aquell curs estaven encantadores elles, les mestres, i fins i tot encantadors els mestres i encantadors els nous companys de classe, i que havia descobert que els mestres ensenyaven com els àngels oraculars, que no entenia com el curs anterior no se n’havia adonat, i d’alguna manera ara es disculpava. El nen també va informar a la tutora, la dona ja amb una edat però encara estava com volia, que li esqueia molt el vestit vermell, que amb el nou vestit escotat que duia aquell matí d’octubre estava irresistible i que llàstima que ell no tingués seixanta anys més. La tutora va somriure, coqueta, i li va respondre que l’havia comprat a les rebaixes perquè a ella qualsevol cosa li esqueia, perquè tenia bon tipus, des de sempre m’ho han dit els homes, i el nen li va preguntar si només els homes, si només li deien allò els homes, i la tutora va somriure, el nen no va saber per què, però la tutora va somriure. Aquell curs el nen repetidor va treure les millors notes de la classe i amb diferència, i en acabar l’últim trimestre la tutora va fer venir els pares per felicitar-los, amb el nen present al despatx. El nen no somreia, probablement trist perquè s’havia acabat el curs. Somreien els pares, que van felicitar la tutora per l’encert d’haver fet repetir el nen.

Aviat l’escola va ser un referent a la ciutat, després a la regió i finalment a l’Estat, que va distingir l’escola amb no sé quin premi honorífic que es van inventar per a l’ocasió, i ben aviat, vista l’eficiència, l’Estat va animar les escoles del país a fer repetir cursos als alumnes, fins que va passar que els alumnes de tercer tenien l’edat dels alumnes de quart i els alumnes de quart l’edat dels alumnes de cinquè, etcètera, i al cap d’uns anys, davant l’èxit de la repetició de cursos, tots els alumnes de primer de primària tenien quaranta anys, i així de passada va desaparèixer l’atur al país entre els menors de quaranta anys, i tots els alumnes sortien preparats de les escoles i el país mostrava un nivell d’excel·lència acadèmica bestial, envejat per Finlàndia, Suïssa i Canadà, amb el nen dibuixant convertit en tot un home de profit treballant en un banc a la Diagonal, encolomant accions preferents als iaios, fent feliços als iaios i no tant iaios, preferència total per a ells, fent-los sentir com déus en un edifici magnífic amb catifa vermella i perfumat i tot, el nen que ja no era nen i l’edifici, tot, tot perfumat, el país sencer perfumat, i de tant en tant l’home de profit mirant-se a casa, nostàlgic, els dibuixos que dibuixava de petit a classe, i pensant, entre somrient i penedit, en com havia fet patir als pares i als mestres, la tutora inclosa, la tutora del vestit vermell.

Procreació

Estava a punt de ficar-se al llit i estava cansat, molt cansat com cada dia des de feia anys, sense preguntar-se de què o per què exactament estava cansat, com no fos cansat d’estar cansat, de fastigueig, vull dir, perquè ja no tenia esma de preguntar-se la procedència exacta de l’esgotament, un estat malaltissament agradable, deixar-se anar en l’esgotament, deixant-ho córrer amb l’única idea al cap que l’esgotament era degut a l’edat, que ja no tenia vint anys, en tenia gairebé vint a cada cama, i ja ni tan sols justificava l’esgotament pel fet de no cardar, de fer setmanes que no cardava, que s’estalviava el patetisme de demanar a la dona de cardar, de sentir que la dona li donava allargues, sempre allargues.

Duia el pijama de ratlles i estava obrint els llençols quan la dona li va dir de cardar i ell va dubtar un instant, no sabia per què, per la manca de ganes de fer res que no fos dormir o per la sorpresa de sentir aquelles paraules que creia que la dona ja havia oblidat, aquelles paraules finalment també oblidades per ell i que ara en sentir que ella les pronunciava el desconcertaven. Va esbufegar, es va treure el pijama maquinalment, i maquinalment es va ficar sense preàmbuls sobre la dona, i la cosa anava bé, anava manxant maquinalment bé, sense defallir.

Es va sorprendre a si mateix de l’energia amb què manxava, i en plena sorpresa la dona li va etzibar que volia tenir un fill, així, secament, que últimament hi pensava i havia descobert la importància per a una dona, per a ella com a dona, de tenir un fill, la necessitat de procrear, de sentir-se mare o dona i no sé què més li va dir mentre ell continuava manxant com si no l’hagués sentida, continuava com un pistó i tot d’una pensava en altres coses. Pensava en quan era petit i sa mare el va dur al metge per fer-li mirar el pardal, la mare li mirava a casa el pardal de tant en tant i havia decidit que l’haurien d’operar de fimosis. Pensava en el dia que el va agafar del ganyot per dur-lo al metge perquè ella havia decidit que calia operar el nen de fimosis, i ell, després, quan la mare no hi era es mirava el pardal i pensava coi, està com sempre, no em fa mal i està com sempre, deixa’m la tita en pau.

Manxava i pensava en aquell dia amb la mare davant del metge explicant-li com tenia el pardal i el metge dient-li vull veure’l i la mare dient-li ja veurà, ja veurà com s’ha d’operar. Manxava sobre la dona i recordava com el metge s’ajupia i darrere les ulleres caigudes analitzava el pardal i es tornava a posar dret i mirava calmosament la mare, a la mare, no pas al nen sinó a ella, i li deia senyora, el penis del seu fill està perfectament, no necessita cap operació de fimosis perquè això i allò altre. Manxava sobre la dona i pensava en això, en l’alegria d’aquell moment, en sentir dir al metge aquestes paraules, i com a continuació, quan encara saltava per dins d’alegria per la notícia i tot se’n va anar en orris quan la mare va començar a alçar el to de veu i el metge no deia res, se la mirava, i com més se la mirava sense dir res a la mare, la mare més s’anava encenent tota sola, i el nen es mirava la mare i el metge sense entendre res i tement que al final el metge canviés d’opinió i l’operés per fer callar la mare. Manxava i pensava en el seu malson de nen que va durar molt de temps, el malson de pensar que el metge podia canviar d’opinió. Manxava i veia la mare ara amb el to no pas alterat sinó havent canviat de to, completament, del tot, ara cridant, cridant al metge, i el metge mirant-la sense dir res i ell al mig, i la mare agafant-lo d’una revolada del braç i sortint ell i la mare de la consulta del metge, i la mare clavant un cop de porta i els pacients que esperaven a fora mirant-los i el nen passant vergonya i la mare enrojolada, no pas passant vergonya sinó contrariada amb el metge i cridant, la mare adreçant-se als pacients, dient-los que canviessin de metge que aquell metge no tenia res de metge, que era una vergonya de metge, que li havien regalat el títol, i mentre manxava i manxava sobre la dona no sabia quantes coses més va dir la mare, perquè el nen passava vergonya, estava massa aclaparat per la pròpia vergonya, recordava mentre manxava que passava vergonya, i ara manxant no sentia res, el seu cap era una nebulosa defensiva contra els atacs verbals de la mare, no sentia res perquè no volia sentir res, tot perfecte manxant sense sentir res, havia oblidat el que li acabava de dir la dona, i la dona esperava a sota la seva resposta i, com que ell no responia, ella li va dir un punt mosca què en pensava d’allò, i ell va callar i la dona li va repetir vull tenir un fill, dos cops, tres cops, vull tenir un fill, i ell va continuar manxant i va recuperar el record des del principi, quan la mare li mirava científicament el pardal a casa i va decidir que anirien al metge perquè havia decidit que al nen l’havien d’operar de fimosis.

La dona el va empènyer amb els braços i ell es va apartar. Ella li va retreure el seu capteniment i ell va comprovar com la dona anava apujant el to de veu, i com més callava ell més s’encenia ella, i al final la dona no tenia el to alterat, sinó que l’havia canviat del  tot, completament, del tot, ara cridant, cridant al seu marit, i el marit mirant-la sense dir res.

Civilització

El graffiti del mur deia: la gerra es terrorismo de estado. Així, gerra, en català, en simpàtic bilingüe, suposo. Només algú molt simpàtic és capaç d’enginyar i escriure aquesta mena de proclames; només un terrorista intel·lectual víctima d’un Estat fracassat és capaç de fer aquestes proclames tan obertes i plurals i universals, que rima amb subnormals. En fi. Vaig continuar caminant cap al restaurant on m’adreçava, i al carrer de sota un altre graffiti deia: limpiemos el Pirineo. No especificava de què s’havia de netejar el Pirineu, només feia al·lusió a la pulcritud del Pirineu. El graffiti porc que emmerdava la paret d’aquell bonic poble pirinenc parlava de el Pirineo, però jo no podia saber si es referia a les muntanyes, als rius, als perxerons, a les vaques... Vaig pensar que només una cosa era segura, i era que no es referia als pobles del Pirineu, a netejar els pobles del Pirineu de la merda que l’inefable artista esquitxava diarreicament en forma de graffiti. No, era evident que no es referia als pobles del Pirineu, si més no a aquell poble. No era gaire informació, certament, perquè tampoc no ens aclaria si calia fer neteja al Pirineu dels porcs com ell, que emmerdava amb aquell graffiti porc. Vés a saber si no era el mateix terrorista de l’altre graffiti, el simpàtic perpetrador de la gerra.

Allò dels graffiti em va regirar l’estómac. M’acostuma a passar així que surto de casa. A casa només se’m regira quan encenc la tele, cosa que em passa contínuament perquè m’agrada la tele, no puc evitar la morbositat de veure’ls i escoltar-los atentament a la tele com un alcohòlic de taberna i garrafa, malalt de tele. Havia sortit de l’apartament feliç per fer cap al restaurant que un amic m’havia aconsellat, i els dos graffiti, l’un rere l’altre, em van regirar l’estómac sense pietat. Tanta il·lusió que em feia anar al restaurant i ara se m’havia regirat l’estómac. Aquell matí no havia esmorzat per mirar de tenir gana per dinar al restaurant i il·lusionar-me al màxim amb la idea, però ara l’estómac em feia glu-glu.

Vaig mirar d’oblidar-ho endebades mentre caminava, però a l’últim ho vaig aconseguir en veure el rètol del restaurant al final del carrer. Em va agradar el rètol de fusta que penjava d’un ferro forjat, i em vaig fregar les mans. Tot tornava a anar bé. Vaig entrar al restaurant i estava ple. No em va importar gaire, perquè anava sobre segur per consell de l’amic. Normalment no em refio ni dels restaurants plens ni dels buits que estan al costat dels plens, i m’estalviaré ara de dir el perquè, perquè m’estendria massa i em fa mandra. El cas és que feia goig, el restaurant, amb les taules de fusta i les parets blanques, gens atapeïdes amb els habituals bodegons, cap ni un d’aquells bodegons espantosos que fan que no pugui aixecar el cap del plat en tot l’àpat. I encara més agradable va ser comprovar que no hi havia ni un cap de senglar ni de cérvol penjats, amb aquelles banyotes que m’intimiden, ni la suposada bóta de l’avi penjada a la paret, que fan que prefereixi veure els habituals bodegons espantosos. No, res d’això. Estava tot bé. Hi havia bon gust al restaurant, la cosa pintava bé i em vaig tornar a fregar les mans mentre esperava a la barra, a l’entrada, que m’assignessin taula. Prenia una cervesa i amb la civada m’empassava l’ambient espès de baf humà, un fàstic d’ambient estúpidament sorollós. Les bafarades d’escudella que m’arribaven al nas atenuaven la cosa, però. Continuava il·lusionat.

Em van acompanyar a la taula, i a la taula del davant hi havia un senyor d’aspecte venerable, clepsa calba, el front esclarit, brillant, i una vena ben marcada al crani fins a la templa. L’home duia ulleres de muntura fina i tenia el semblant greu. Em va semblar un científic i vaig decidir que era catedràtic de física quàntica, una cosa que no sé què és però que deu ser molt important. Em va impressionar, se m’imposava i alhora em confortava, em donava seguretat. Aportava un aire respectable i de civilitat al restaurant. Em feia sentir que res dolent no em podia passar tenint-lo a prop. El senyor catedràtic va veure que me’l mirava i em va clavar un segon els ulls. Em va intimidar més que un cap de cérvol dissecat. Vaig acotar el cap, avergonyit, però al cap de no res no vaig poder estar-me de tornar-lo a observar mentre esperava que m’atengués el cambrer. Ara vaig poder observar el catedràtic a pleret perquè li van dur el menjar i va amorrar el cap al plat, sense dir res a la seva acompanyant, la senyora que tenia al davant i a qui jo només veia els cabells llargs, una cortina correguda que em permetia veure el seu acompanyant. El catedràtic endrapava l’escudella a una velocitat de por, i només va alçar el cap per demanar al cambrer jo no sabia què i tornar-se a amorrar al plat. Quan el va haver enllestit va picar tot seguit amanida del plat de la dona i va començar a tallar embotits, de pressa, de pressa, però amb precisió de cirurgià malgrat ser catedràtic de física quàntica. No parava, no parava, amb aquelles mans nerviüdes, fins que tot d’una es va recordar d’allò que havia demanat i que no arribava, havien passat deu minuts i no arribava i va llambregar buscant el cambrer. Quan el va localitzar va alçar el braç i el va fulminar amb la mirada, vaig concloure que més fulminant que la que m’havia adreçat a mi.

De seguida el cambrer va tornar amb el segon plat i el catedràtic va tornar a amorrar el cap, i aleshores jo ja tenia el meu plat a taula però no en feia cas, se’m refredava l’escudella perquè estava concentrat en la seva gola, en la gola del catedràtic, la forquilla clavant-se a la carn d’olla, la boca i la gola, com introduïa el menjar a la boca i li davallava per la gola intermitentment, amb escomeses brusques, una pitó engolint la presa sencera, no mastegava, el catedràtic engolia i em vaig concentrar en el seu esòfag, en la massa orgànica travessant-li el tub fins a l’estómac embogit, desfent desesperadament, l’estómac produint àcid desesperadament, àcid de no sé on, la massa de carn trinxada que li enviava l’esòfag, una lluita sorda, bestial.

Vaig deixar de sentir el brogit estúpid del restaurant, vaig absentar-me de la meva escudella, del tràfec del restaurant, de tot, estava sord i només veia les entranyes del científic que, quan va haver acabat, es va dreçar una mica enrere, es va eixugar la boca delicadament amb la punta del tovalló i va parlar per primer cop a la seva companya, que encara menjava. Aleshores vaig començar a menjar d’esma l’escudella, que s’havia refredat del tot, i al cap de potser un parell de minuts, quan em va passar el cambrer pel costat li vaig dir que s’endugués el plat. El cambrer em va preguntar si tot havia estat bé, i crec que li vaig dir que sí, que tot perfecte, perfecte, perquè en aquell moment només veia davant meu la carn d’olla del catedràtic en el seu destí final, encastada a la tassa del vàter.

Em vaig aixecar, vaig pagar a la barra i no vaig agafar la targeta del restaurant que amablement, dic jo, m’havien deixat al platet del canvi. I aquella tarda, quan vaig coincidir amb l’amic que m’havia recomanat el restaurant, en preguntar-me què m’havia semblat li vaig dir que no ho sabia, que ni idea, però que no pensava repetir. Dos dies després, vaig saber que el catedràtic de física quàntica estiuejava al poble i era mestre de primària.

Un clàssic

Al bar de la universitat, al penúltim curs de carrera vaig participar en una discussió sobre teatre amb uns companys de classe, per dir-ho així, una discussió que jo no entenia però hi vaig ficar cullerada com si l’entengués perquè, com que no veia la discussió enlloc però sóc educat i cordial i tal, em vaig sentir empès a participar d’allò que em semblava una no-discussió.

Parlaven de Shakespeare, de l’Otel·lo de Shakespeare i jo vaig opinar que l‘Otello era una obra per ser llegida, només llegida, en cap cas representada, tal com entenc que totes les obres de teatre que mereixen ser llegides en cap cas no s’han de veure representades. Una bona obra, Otel·lo, com la majoria d’obres de Shakespeare, no pas totes, perquè hi ha obres de Shakespeare que em fan venir son i m’agafen ganes de llegir Christopher Marlowe i d’afirmar inopinadament, mentre m’adormo, el tòpic que Marlowe va ser el negre de Shakespeare, i que Shakespeare de fet no va escriure mitja línia perquè tota la pencada la va fer el jove Marlowe, un fenomen en Marlowe i una merda en Shakespeare, i tal. Naturalment, Marlowe m’agradava, i tant com Shakespeare, però vaig dir això, vaig deixar anar aquesta merda i es va fer el silenci. Els vaig dir que no passava res perquè només m’agradés llegir les obres de teatre però no veure-les representades, i que no passava res si m’avorrien algunes obres de Shakespeare, perquè al capdavall a ells també els podia avorrir Shakespeare, però no ho confessaven només perquè els havien ficat al cap amb trepant que Shakespeare era Déu nostru senyor baixat del cel a la terra per il·luminar-nos amb la seva dramatúrgia divina.

A partir d’aquí em van excloure de la conversa, no sé si perquè em deixaven per ximplet o perquè no els va agradar el que els vaig dir, o per les dues coses, tant se val, el cas és que no m’ho van discutir. Em passa sovint, això, que dic coses i no me les discuteixen, i és una meravella, aleshores de sobte la gent em sembla una meravella i em reconcilio amb la humanitat. M’agrada la gent quan no em discuteix, em permeten fer-me la il·lusió que són raonables. Però hi ha una cosa que encara m'agrada més, i és quan em discuteixen i un cop a l'any em demostren que vaig equivocat. Aleshores, a fe que tinc un orgasme sobtat, una reacció inoportuna i indecorosa i molt compromesa, com us en podeu fer càrrec. Una reacció que, enrojolat, m'esforço a dissimular i no em permet gaudir plenament del gloriós moment com mereixeria. Una merda, vaja.  

Després, quan vaig decidir tornar a intervenir els vaig dir que a mi el teatre representat em provoca vergonya aliena, que mai m’ha agradat el teatre, que m’horroritza el teatre, que el teatre només és el pàbul perfecte per als actors egòlatres que només busquen ser el centre d’atenció i l’aplaudiment al final de l’obra, i sortir de l’escenari i tornar-hi a entrar fins a deu o mil cops, si pogués ser, fent una reverència suposadament en agraïment al públic però que és en realitat en agraïment a si mateixos, una reverència que és una medalla que es posen mentre se’ls eixampla el pit, mentre la ridícula vanitat els eixampla el cor, se senten als núvols, efímerament als núvols del seu deliri vacu, i en el deliri estan encantats de la vida mentre la vida es fot d’ells, els marceix en la seva insignificant vanitat, la seva vanitat totalment aliena al ridícul que acaben de fer al llarg de l’obra amb les seves ridícules, petulants, insofribles declamacions totalment alienes a la veritat, a la vida que pretenen destil·lar les obres teatrals decents, entre les quals algunes de Shakespeare. Les obres que als actors i al seguici babau de pseudointel·lectuals pastanagues els importen una merda; les obres que sovint ni entenen ni volen entendre, només els interessa poder dir que és “un Shakespeare”, així, amb l’article indeterminat, sobretot l’article indeterminat, que queda molt intel·lectual i alhora indicador que ets del rotllo, del gremi dels artistes, que ets un paio guai i tal.  En fi. Els vaig dir això, convençut que també a ells, els meus companys, per dir-ho així, els importava una merda Shakespeare i el teatre, i tot allò era només, com passa amb els actors, un filó, el teatre i Shakespeare eren una mera excusa per poder gallejar d’intel·lectuals entre ells, ja veus quina estupidesa, quina cosa més absurda tot de galls gallejant entre ells, sense ni tan sols mitja gallina per tenir si més no mig miserable motiu per gallejar.

Arran d’aquest comentari meu van començar a discutir entre ells si el teatre s’havia només de veure representat, fins que a la fi un d’ells, ja totalment llançat, va dir que s’haurien de prohibir les lectures teatrals, i tot seguit va rebre l’aprovació de la majoria. Aleshores sí que vaig saltar com una molla per negar aquest intolerable atemptat a l’intel·lecte i el bon gust. Per aquí no hi passo, vaig pensar, això és massa i per aquí sí que no hi passo. Els vaig dir que el teatre només tenia credibilitat en la seva lectura, mai en la seva artificiosa, falsa i vergonyant representació ja des de la base del seu format, amb aquells decorats xarons, per sofisticats que es pretenguin, i precisament per aquesta voluntat de sofisticació encara més xarons. Els vaig dir que només havien de veure els pets inflats analfabets que representen les obres de Shakespeare i com, els que no són analfabets, són uns pets inflats que et fan venir ganes de no haver anat al teatre i et fan dir gràcies a l’esperit sant per haver llegit l’obra abans d’anar al teatre, perquè d’haver-ho fet després de veure la representació no hi hauria manera d’agafar l’obra.

Potser dues setmanes després, la professora de l’assignatura de teatre anglès em va demanar que recités de memòria davant la classe un passatge d’una obra de Shakespeare. De memòria. No m’ho podia creure. Vaig quedar mut, i al meu silenci es va afegir el silenci tallant de la resta de companys, per dir-ho així, fins que a la fi vaig obrir la boca, declamant, declamant petulantment per estar a l’altura teatral, declamant en anglès adreçant-me a la catedràtica i dient-li do you really mean it? Why should I remember any of Shakespeare’s passages? Are you sure Shakespeare would want me to recite any of his passages? Who do you take Shakespeare for? La professora, visiblement ofesa, va agreujar el semblant i amb els ulls encesos i cremant-li el pàncrees va fer que sí amb el cap com dient-me, i tant que sí!, i tant, que hauries de saber de memòria el memorable passatge de Shakespeare!, i tant, que Shakespeare voldria que recitessis de memòria un dels seus famosos passatges! En fi. Com que no vaig dir res més, la dona va demanar a un altre alumne que, si us plau, m’il·lustrés recitant de memòria davant la classe el passatge de Shakespeare que jo, per a vergonya de la humanitat, havia estat incapaç de recitar. L’alumne va començar a recitar cofoi Shakespeare. Es notava que era el seu moment de glòria i que no el pensava desaprofitar. Se sabia el passatge a la perfecció i ens ho feia notar en la declamació, una declamació perfecta, perfecta, tan perfecta que em va fer enrojolar de vergonya. L’alumne exemplar, amic de la humanitat, era un dels companys de classe, per dir-ho així, amb qui havia tingut aquella discussió al bar de la universitat.

Una joventut

Recordo amb pena la meva joventut penosa i, simbòlicament, els seus caps d’any. Eren un fastigueig, els caps d’any, un autèntic homenatge a l’absurd, a l’avorriment, el paradigma de joventut malbaratada com una taronja llençada sense esprémer. La buidor absoluta de la meva joventut, l’esperança dubtosa que les coses no fossin tan merdoses com ja les veia aleshores amb tanta misèria humana, i com de fet ja les veia als quatre anys. La falsedat, la mediocritat, la imbecil·litat extrema. No m’ho podia creure, i jo insistia en l’esperança i passava el que passava, que feia preguntes per mirar de trobar una resposta inesperada i concloent que m’enderroqués les intolerables percepcions i les vacil·lants opinions que el temps, lamentablement, es va encarregar de corroborar-me. Recordo anar algun cop a la discoteca i haver preguntat a uns quants individus si de debò els agradava el gintònic que es prenien tot cofois, recolzats a la barra amb el got a la mà. M’intrigava allò del gintònic. No em contestaven, somreien, i quan els insistia continuaven somrient. No m’ho podia creure i un dia vaig suggerir a un paio que em passava un pam i mig, un mascle molt mascle potser un parell d’anys més gran que jo, que per què no demanava un got de tub, anava al lavabo i l’omplia d’aigua de l’aixeta, que faria el mateix efecte, patiria menys en beure, li sortiria de franc i podria fer igualment el merda. No recordo què em va respondre, si és que em va respondre res. Tant se val. Almenys no em va trencar la cara. Això ho recordaria.  

A disset anys vaig escriure un conte en espanyol per a un premi de l’institut que vaig guanyar perquè no costava gens guanyar-lo, cap problema, de la mateixa manera que ara no costa gens guanyar cap premi net d’aquest país brut, cap premi net i amb un jurat mig alfabetitzat, s’entén, perquè tret d’alguna excepció que em fa pessigar-me i emborratxar-me d’alegria en descobrir-la, els escrivents que llegeixo no valen res, llegeixo i llegeixo i no valen res, em cauen els collons a terra quan llegeixo la merda que escriuen, tot tan mancat d’ànima, de la més mínima elevació, d’intenció, de glòria, només buidor i falsedat i aparador, plàstic, cap veritat, no hi ha res, res de res, tret d’insofrible afectació, poca vergonya i molta vanitat. En fi. Deia que l’hivern de 1988 vaig escriure el conte en espanyol i em vaig proposar guanyar amb aquella història sobre la claveguera on estem ficats, i tot només per fotre la professora de literatura catalana, una dona que s’indignava per tot de temes socials, s’encenia tota sola per les injustícies socials, menys curiosament per la ineptitud antològica de les seves classes, és a dir: menys pel pitjor crim social imaginable. La dona no m’estimava gaire perquè jo, com d’altres companys, venia d’una escola catalana i a classe hi havia personal espanyol i em passava l’hora de literatura catalana distraient-me jugant a marejar-me la cigala sense adonar-me’n, sovint sense ni adonar-me’n, o jugant a vaixells amb l’amic David, l’únic que encara conservo d’aquella època. En David sempre, sempre, sempre, em guanyava als vaixells. Encara no entenc per què, però en aquell joc d’atzar sempre em va guanyar. No el vaig guanyar ni un sol cop. Ni-un-sol-cop.  

No és que a la professora l’emprenyés que jo em toqués la cigala o jugués a vaixells, tot i que això —dels vaixells— és el que ella oficialment em deia, sinó que de fet la irritava que aprovés els exàmens sense fotre cop —això no m’ho deia. Per això me’ls suspenia. Jo no els suspenia, ella me’ls suspenia, la mala puta. No ho oblidaré mai. Havia de patir per aprovar, si no em veia esforçar-me no estava contenta, no sé per què però no estava contenta. La dona pertanyia a la generació dels destruïts, autèntics psicòtics no tipificats pel país, i es comprèn, perquè, de tipificar-se, no hi hauria pressupost ni prou espai al país per a psiquiàtrics. Parlo de la majoria dels que avui tenen més de seixanta anys. La dona era dels enganyats pel psicòpata de la veu aflautada i per la inefable comitiva d’enviats de Déu, malgrat que la majoria d’enganyats es declarin antifranquistes i ateus amb babau cofoisme. La professora era de la generació d’aquells que, encara que soni un vals, s’entossudeixen a ballar el rock and roll per demostrar i demostrar-se que s’esforcen. La suor per a ells sempre ha estat important. Ignoren les saunes. En fi. 

Recordo amb pena entrar a Titus, la mítica discoteca badalonina arran de mar, enderrocada ja fa anys. Entrava algun cop a aquella discoteca sense saber per què, només perquè tothom hi entrava i jo volia saber per què hi entraven i em rebentava que tothom hi entrés com la cosa més natural del món sense que jo sabés el perquè d’aquella naturalitat que a mi em semblava justament infranatural. Era tot un misteri que només anys després vaig desvelar a còpia d’esforçades reflexions. Anaven a la discoteca convençuts que allà s’ho passaven bé, o sigui ignorant que s’avorrien com ostres. S’avorrien i no s’adonaven que s’avorrien, al contrari, vet-ho aquí. Increïble. Fascinant. He dit que ho vaig desvelar, però això no vol dir que ho comprengués. Només ho vaig entendre, i és avui que continuo només entenent-ho, com tantes coses de la gent que entenc però no comprenc ni comprendré mai.  

Ara penso que haver tingut una joventut penosa va ser un avantatge, tota una inversió de futur. És molt dur, però ho recomano. D’adult em costa tenir motius per a la nostàlgia, i com que no en tinc me’ls invento, només una mica però me’ls invento adornant el passat en un exercici d’autoengany obligat per poder tirar endavant la miserable existència. És la imbecil·litat imprescindible del desgraciat. En fi. Una joventut de merda és la millor morfina per afrontar l’envelliment amb sana resignació, mentre observes els joves sense sentir gens d’enveja, al contrari, els planyo pels anys d’inutilitat que els esperen. Però si bé el problema no és la nostàlgia, t’assalta una ràbia indescriptible. La ràbia d’una joventut pitjor que perduda: malbaratada. Allò imaginat d’algú que vessava de vida, que maldava il·lusionat per esprémer-la sabent en el fons que tot era inútil. Segons com, en pensar-hi, encès per la ràbia recordant aquell inevitable malbaratament vital de fa prop de trenta anys, em sento mort en vida. I així, mort, vaig vivint.

L'home modern

Al cosí Miquel, que m’ha suggerit l’escrit

 

Thamsanqa Jantjie és l’home que fa uns dies va fer de fals intèrpret per a sords al funeral de Nelson Mandela. Era un anònim abans del funeral i ara el món el coneix, fins al punt que, per bé que amb dificultat, jo mateix he estat capaç d’escriure el seu nom copiant-lo d’un diari. Janjtie està ara tancat en un hospital psiquiàtric, no sé si per impostor o per esquizofrènic. Normalment als impostors se’ls envia a la presó i als esquizofrènics al psiquiàtric, però en aquest cas jo no sabria on enviar-lo, perquè de fet el que faria seria donar-li un premi a ell i enviar a la presó o al psiquiàtric a les autoritats que van contractar un sonat per a la feina d’intèrpret. Van haver de ser el gremi de sords els qui, ofesos, van delatar l’impostor, i van ser els sords els primers a assenyalar amb el dit l’impostor, en cap cas a les autoritats incompetents per haver-lo contractat. De manera que tant les autoritats com els afectats assenyalen amb el dit el sonat com aquell qui assenyala el dit de qui assenyala la lluna, cosa que em decideix a pensar que a les autoritats les enviaria a la presó per incompetència i posterior omissió de responsabilitats, i als sords els enviaria al psiquiàtric, però en una ala diferent a la dels esquizofrènics, o sigui l’ala corresponent als oligofrènics —imbècils en llenguatge planer.

D’altra banda, en l’impostor Jantjie no hi va haver impostura, i en l’absència d’impostura no hi pot haver responsabilitats. Ningú no pot responsabilitzar l’esquizofrènic dels seus actes, però és que la cosa es complica quan m’adono que tampoc podem responsabilitzar les autoritats polítiques de la seva incompetència, sent aquesta producte del mateix problema d’esquizofrènia, i més ho veiem encara com més ens apropem als alts càrrecs polítics. Només a tall d’exemple, agafem el senyor José María Aznar, expresident del govern espanyol, i recordem aquella inoblidable imatge seva dels peus sobre la taula en la reunió amb els del G-8. No hi ha cap diferència essencial entre el senyor Aznar i el senyor Jantjie gesticulant sense sentit, tret que aquest provocava el somriure mentre que el senyor Aznar va provocar vergonya aliena, i tret que el fals intèrpret era inofensiu i el segon un criminal. Però, on són ara l’un i l’altre? El primer tancat al psiquiàtric i el segon guanyant més d’un milió d’euros escrivint articles i donant conferències mentre la seva esposa reparteix relaxing cafés con leche fent d’alcaldessa de Madrid, una senyora, per cert, també com el seu marit votada democràticament per la majoria del seu poble.

L’actuació del senyor Jantjie va ser fenomenal, com no podia ser d’altra manera. Va desballestar amb el seu capteniment solemne la cerimònia més solemne imaginable, davant de la presència de vips de tota mena i dels principals caps d’Estat. Tota una metàfora del teatre esquizofrènic on doblement estem ficats: l’absurditat existencial on al seu torn s’insereix la comèdia humana. Janjtie no va actuar gràcies al seu desequilibri mental, per això el seu paper va ser tan convincent. Només els sords el van poder delatar, i això demostra justament l’excel·lència de la seva actuació. I em pregunto, atenent que el van triar precisament a ell com a intèrpret, si no devia ser l’únic que es va oferir per a la feina. És a dir: davant l’evidència de la inexistent comprovació del nivell professional de l’escollit, tenien de fet pensat oferir la feina a algú? Si no hagués estat pel seu oferiment, hi hauria hagut intèrpret per a sords al funeral de Nelson Mandela? I en conseqüència, s’haurien ofès aleshores els del gremi de sords? Per tant, no haurien fet bé els sords de callar en comptes d’acarnissar-se públicament contra el senyor Jantjie? Al capdavall, no va aconseguir Jantjie amb la seva actuació donar presència als sords amb aquell acte i, doncs, sensibilitzar el món sobre aquest col·lectiu, i de la manera més magníficament eficient, a través de tots els mitjans mundials? Uf...

El senyor Jantjie és un símbol involuntari, inconscient, de l’home modern, aquell que ho és en tant que triomfador a qualsevol preu. En la modernitat no importa el que fas sinó el que sembla que fas. No importava gens el que hauria hagut d’interpretar amb signes, però a Jantjie li va fallar la tècnica del llenguatge, i això va ser decisiu. Al president nord-americà Obama, que tenia al costat, no li falla la tècnica del llenguatge. Jantjie es va delatar i, en delatar-se, va delatar la farsa moderna. L’home modern no pot fallar, i la resta d’homes triomfadors i aspirants no l’hi van perdonar. L’home modern és un camaleó amb americana, corbata, colònia, i amb una dentadura blanca com la neu. Jantji complia aquests requisits, però va gesticular de manera convincent per a tothom menys per als sords. Tot d’una va deixar de ser un home modern als ulls del món. L’home modern és un infiltrat a la festa, ningú no el coneix i tothom l’accepta perquè fa allò que s’espera que faci. No ha de tenir personalitat, si en tingués estaria perdut. L’home modern busca l’acceptació i per això s’adapta, s’integra al cim de la impersonalitat social com un guant a la mà. Jantjie feia tot l’efecte de ser el perfecte home modern, però el van acabar enxampant, i la societat, a qui naturalment no li importa un rave el llenguatge dels sords, no l’ha perdonat perquè han interpretat que es burlava, i no pas dels sords, sinó d’allò més sagrat: el corrent social. La pitjor de les ofenses. Vet aquí l’enorme hipocresia. De res no ha servit que el senyor Jantjie fos esquizofrènic. Cap exculpació. Va deixar la societat moderna en evidència, i això és intolerable i mereix la foguera. Ni seny ni pietat. De no haver estat pels sords, ara ningú no es recordaria de Jantji. Hauria passat per un home modern. Oblidable.

Cultura de la frivolitat

Rellegeixo l’article del professor i crític Joan M. Minguet publicat el passat mes de juny al digital http://www.nuvol.com/noticies/bibiana-ballbe-com-a-simptoma-la-cultura-de-la-riota/, que tanta polèmica va suscitar, i no és d’estranyar-se, perquè en aquest país hipòcrita la veritat no revelada suscita polèmica quan rarament algú la revela, cosa que fa que desaparegui la hipocresia que en principi la provoca i que finalment es tracti d’estupidesa en el seu nivell més refinat, és a dir: d’una polèmica sincera, d’un escàndol real entre els catalans. En canvi, jo no eliminaria ni una sola coma de l’article esmentat. L’obvietat que exposa l’articulista sobre la frivolitat en el tractament de la cultura a casa nostra és tan aclaparadora que, de fet, em resulta violent que hagi calgut escriure un article, i encara més que hi hagi qui discuteixi l’obvietat, cosa que lamentablement justifica la raó de ser de l’article en qüestió.

Que en aquest pseudopaís la cultura importa mitja merda és un fet que no caldria esmentar, si no fos justament perquè en aquest país la cultura importa mitja merda i bé algú ho ha de dir encara que no serveixi de res dir-ho, perquè com deia el gran Manuel de Pedrolo, “cal protestar fins i tot quan no serveix de res”, un lema que, per cert, menfotista —en realitat bon minyó— com és el personal català, és contínuament menyspreat amb el mig somriure propi dels mediocres, en nom d’un bon rotllo cretí que no és més que vulgar submissió de poble imbècil, adotzenat.

Com a mascle heterosexual dec ser una mica estrany, perquè dec ser l’únic a tot Catalunya a qui la noia Ballbè destrempa. Cada cop que la veig sento que em baixen les defenses, que la sang em deixa de bullir. M’horroritza el seu capteniment, la seva veu escardada, cridanera, atabaladora, la seva conyeta barata, previsible, pija, banal, pur safareig hipòcrita de terrassa un diumenge de bon temps. Però encara m’horroritza més que formi part de la capelleta que talla el bacallà en el món mediàtic pseudocultural català i que, a sobre, hi hagi una àmplia colla de babaus-claca que justifiquin la manera bonrotllista de fer de la colla pessigolla, en considerar-la positiva per a la divulgació de la cultura en contraposició de l’elitisme, que es veu que no ajuda gens a l’expansió cultural, segons diuen, i si ho diuen suposo que és perquè la cultura requereix un esforç, una cosa intolerable d’assumir per aquells a qui se suposa que se’ls ha d’introduir el cuquet de la cultura. Bé, més enllà d’aquest detall, em nego a replicar el posicionament dels amants de la frivoli... de la simpàtica divulgació. En fi. Em fa mandra haver de replicar imbecil·litats, i ja ho fa en Minguet en el seu necessari article, cosa que li hem d’agrair.

Val a dir, però, que el súmmum de l’horror se l’emporta al meu entendre —sentir— la comèdia vergonyant aquesta de l’any Espriu, en un país amb un nivell d’analfabetisme funcional tan elevat que, combinat amb la seva nul·la autoestima, tal com es demostra en el seu desconeixement total dels seus personatges més conspicus, fa que això de l’any Espriu resulti una impostació, una falsedat tan ridícula que dir que provoca vergonya aliena és gairebé com no dir res, de tan curt com queda. Ai, aquelles sentències de l’Espriu, tot d’una convertit en Déu 2013, aquelles reflexions suposadament sàvies perquè les diu Déu 2013, unes frases que veig i llegeixo als mitjans sense que vingui a tomb, però tant se val, la qüestió és fer veure que som cultes —el provincianisme és així. Ai, quina ridiculesa anar tot d’una de poble culte, quan el lector mitjà català no sap ni on té la mà dreta. Ai, aquesta certesa que l’any que ve ja ni Déu es recordarà d’Espriu, i tal dia farà un any. Ai, com pateixo quan al telenotícies omplen quota un cop a la setmana parlant cinc minuts sobre art i d’allò que en diuen pomposament nous creadors, abans que els nous creadors caiguin en l’oblit més ignominiós perquè la cultura importa de fet aquí mitja merda, i just després que ens expliquin amb pels i senyals les característiques del nou pet que s’ha tirat Messi a l’entrenament. Ai, com pateixo veient la cruel preocupació dels mestres maldant per ensenyar a llegir uns alumnes que, com més entenguin de què tracta la pel·lícula, més confusos i desgraciats seran perquè res no se’ls permetrà canviar. Ai, que malament em sento, havent parlat de la Ballbè, contribuint a alimentar la seva condició de mediàtica.

Dos suïcides

Sempre he admirat els suïcides. Els suïcides lúcids, vull dir, no pas els bojos, aquests per al cas em són indiferents, i per això no és estrany que sempre m’allunyi dels subnormals que critiquen el suïcidi; aquells que el menyspreen titllant-lo d’acte de covardia o de bogeria, així, en general, i es queden tan amples; aquells que ni l’han tastat, el suïcidi, ni s’espera que ho facin. I afegeixo que aquells que seria desitjable que ho fessin, i així segur que respiraríem tots millor.

Stefan Zweig és un dels meus escriptors de capçalera. Es va suïcidar el 1942 a 60 anys amb la seva dona en el seu exili al Brasil, i no pas perquè estigués materialment desesperat ni perquè la seva vida corregués cap perill, si més no immediat, que el motivés al suïcidi. Zweig se suïcida per l’ideal d’una Europa que, amb el triomf del nazisme, considera morta, moralment i cultural devastada i sense esperança de recuperació. Zweig, però, ja avisava, amarant la seva visió del passat europeu amb melangia el 1929 a Viatge al passat.

L’austríac tenia uns collons com un toro, vaja, i la dona, Charlotte Elizabeth Altmann, uns enormes ovaris en la devoció pel seu marit. A cap dels dos no els va caldre ni la desesperació ni la bogeria per a suïcidar-se; els dos es van suïcidar no només des de la mera racionalitat, sinó d’allò molt més elevat encara que és la lucidesa. Va ser un acte premeditat, des de la intel·ligència i voluntari. La raó es va imposar a l’emoció. La por no va tenir res a pelar davant la ment. Van ser suïcidis que partien des de la civilització, des d’allò que a alguns ens diferencia dels animals. Però compte, no té res a veure amb cap encert o error en la decisió. Aquest aspecte deixem-lo a la subjectivitat, perquè no és això el que aquí valoro, sinó la mort per un ideal, la mort provocada per la necessitat de dignitat, d’una dignitat que va més enllà del suïcida en abastar tota la humanitat —humanisme—, que segons els dos suïcides estava dada i beneïda. Em trec el barret.

Sempre pontifiquen sobre el suïcidi els que estan amarats de catolicisme i no ho saben; els covards que, com a tals, no reconeixen en públic —sovint ni en la intimitat d’un mateix— que ho són; els que no tenen puta idea del que significa pensar, i no pas perquè hagin d’arribar precisament a la conclusió del suïcidi; els que no es pregunten què hi fan, aquí, i de fet ni tan sols el sentit de la vida que porten; els que no poden saber el que és estimar, atès que comencen per no estimar ni la seva pròpia vida en no procurar agafar-ne les regnes. I sempre m’ha fet molta gràcia, per no dir pena, veure la reacció d’aquesta plaga davant el suïcidi d’algú considerat socialment com a inqüestionable, com ara Zweig, amb independència naturalment que no s’hagin mai molestat a saber per què és inqüestionable. Aleshores fan cara de sorpresa, però no opinen. No opinen perquè no poden, perquè el que dirien automàticament si no es tractés d’un inqüestionable és que està boig, que aquest paio està boig i era d’esperar que acabés d’aquesta manera, o sigui malament, no dubtarien a afirmar que malament: no dubtarien a condemnar el suïcida, ergo el suïcidi en general, i ho farien segons el seu inconscient manual catòlic.

Però que no opinin perquè no poden no significa que tampoc, malgrat l’evidència del suïcidi d’un home conspicu justament per la seva lucidesa traduïda en el seu art d’escriure, els faci reflexionar el més mínim sobre les causes del suïcidi i, doncs, unes raons que com a mínim haurien de fer el suïcidi respectable i no casos menyspreables de frenopàtic. El que fan és limitar-se a girar pàgina, com si el suïcidi de l’inqüestionable no s’hagués produït, de la mateixa manera exacta amb què, per cert, es despatxa justament el nazisme: com un fet sorprenent d’una època sorprenent amb uns alemanys sorprenents; com un fet que —i això és l’únic que sembla importar-los— “s’ha d’evitar que es torni a repetir”, repeteixen com lloros. I sí, és clar, no hi ha dubte que s’ha d’evitar que es torni a repetir, però com que no s’han entès en absolut les causes del per què s’ha produït, indefectiblement es torna a produir, i amb el vist-i-plau del populatxo, és a dir: dels mateixos que repeteixen com lloros “s’ha d’evitar que es torni a produir”, aquesta estúpida i al capdavall letal lletania.

Llegiu Zweig, per exemple la imprescindible novel·la breu Carta d’una desconeguda, o la també deliciosa Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. I després, penseu en el suïcidi de Zweig. Penseu en el suïcidi, i després no us aconsellaré que l’eviteu, ni tampoc el contrari. Això serà cosa vostra.

Modera't

No recordo per què, de debò que no ho recordo, el cas és que anàvem petant-la i tot d’una l’home em va dir que em moderés, això sí, cordialment, que moderés les meves paraules, suposo, perquè no m’ho va aclarir, però vaig pensar que es devia referir a les meves paraules, altrament no sé de què em parlava. Em vaig sentir incòmode, més que res perquè últimament sentia parlar molt de moderació, en sentia parlar a la ràdio, a la tele, a la xarxa, a tot arreu, fins i tot el meu lloro en parlava abans de mossegar l’enciam de la meva mà i deixava anar moderació, moderació, moderació, i després em picava l’enciam i de passada em mossegava el dit, el malparit, i em feia ràbia perquè me’l mirava i pensava a veure si deu saber aquest bitxo què significa moderació i jo sense tenir-ne ni idea, i així vaig començar a agafar mania al meu lloro Carlitus. Tothom parlava de moderació, però jo, per més que estava atent, no entenia què volien dir, i ara el meu interlocutor m’estava deixant en evidència, em va fer enrojolar i tot amb allò de la moderació i jo amb els pixats al ventre de la meva ignorància. De manera que, com que sóc complaent, com que podia ignorar el significat de moderació però sempre he estat complaent, això no m’ho treu ningú, vaig mirar de quedar bé amb ell i li vaig dir que sí, que tenia raó, que jo estava pecant de manca de moderació, o sigui d’immoderació, vaig suposar, i ell va somriure i va continuar xerrant però sense donar-me cap pista sobre allò de la moderació, i jo me’l mirava però ni mitja pista, en cap moment ni mitja pista, i com que es va oblidar de la meva immoderació ja no me l’escoltava, la curiositat se’m menjava i anava pensant en la moderació mentre ell garlava i no l’escoltava, no ho podia evitar, pensava en què coi havia volgut dir ell amb allò de la moderació. 

No l’escoltava i em va fer una pregunta, em va sorprendre amb una pregunta, i com que no vaig saber què dir em vaig defensar amb una altra pregunta, li vaig preguntar no pas què significava moderació, perquè per orgull no volia revelar la meva ignorància, sinó que li vaig preguntar, hàbilment, crec, li vaig preguntar per què m’havia dit que jo no estava sent moderat. Vaig fer-ho amb tacte, m’agrada complaure la gent i no volia que es pensés que m’havia ofès, i encara menys per una cosa, moderació, que no entenia. No. Li vaig preguntar realment per saber no pas per què m’havia acusat de falta de moderació, sinó per saber què significava moderació. L’home va quedar estorat, va callar en sec i va anar bé perquè es va oblidar de la seva pregunta i em va dir que ja no es recordava per què m’havia dit que jo no era moderat, i fins i tot em va dir que no m’ho havia dit, el barrut. I com que vaig insistir i continuava sense recordar-se’n, em va dir que prou, collons, que prou, que no tenia cap importància el que m’havia dit o deixat de dir. Però aquella resposta em va deixar intranquil i li vaig dir de bones maneres que aleshores per què m’ho havia dit, si no tenia cap importància, i em va dir jo què sé, cagonlaputa, jo què sé, i va afegir que amb tanta insistència estava pecant de falta de moderació. Voilà!  Li vaig dir veus, veus?, per què em dius que no sóc moderat? Vull saber per què m’ho dius, ja està. Però em va sortir amb un exabrupte i jo em vaig mossegar la llengua, només li vaig dir t’estàs excedint una mica, no trobes? I aleshores ell es va posar a bramar a un pam de la meva cara i a escopir-me amb les seves paraules amb forma de saliva esquitxada a la meva cara, a crits a la meva cara, em cridava amb els ulls tancats, vermell com un pebrot, i crec que tancant els punys. I li vaig dir, em vaig sorprendre dient-li a la babalà, provant sort per dir alguna cosa, alguna cosa que no podia ser massa forta si estava en boca de tothom, li vaig dir perdona, crec que n’estàs fent un gra massa, crec que estàs sent moderadament excessiu amb mi, li vaig dir, així, moderadament, desesperat per dir alguna cosa acceptable sense saber el que em deia, qualsevol cosa per no mostrar-me excessivament excessiu.

L’home em va dir que què m’havia cregut jo insultant-lo, acusant-lo de moderadament excessiu, i aleshores sí que vaig veure que tancava el puny, que no només el tancava sinó que l’alçava. I abans que em caigués el puny a sobre, o a sota, vés a saber, vaig tocar el dos amb el pas moderadament accelerat, o moderadament lent, també vés a saber, perquè a dia d’avui encara no sé què significa això de la moderació.

e-cigs

Era inevitable. Passejant per Barcelona vaig veure ara una botiga de cigarrets electrònics, ara una altra i després una altra i una altra en potser tres-cents metres, no exagero, i era inevitable que m’hi enganxés, que m’enganxés als e-cigs, tal com en diuen, i així, vaig pensar, així quan estigui de moda  la nova joguina ja no aniré peix en el tema, sabré fumar com ningú e-cigs i pronunciaré com ningú e-cigs perquè aviat ningú no serà ningú si no fuma e-cigs i pronuncia amb perfecte anglès e-cigs. No havia fumat mai a la vida però ara fumo e-cigs com un desesperat, li vaig agafar el gust a la mica de nicotina de l’e-cig i a tenir un cigar a la mà i a anar traient tot el dia fum per la boca, fum que és vapor, no us penseu, i m’he acostumat al cartutx amb líquid de recanvi de l’e-cig i a fumar, perquè després passa el que passa, que comences per un e-cig i acabes necessitant fumar tabac com Déu mana, de manera que ara consumeixo e-cig i, a més, Marlboro i Winston i Ducados, tot i que no sé mai si triar el ros o el negre, m’ho combino, ros i negre, negre i ros. I últimament fumo també havans, havans no pas de l’Havana sinó una merda d’havans amb la merda que em permet el meu sou. No són autèntics havans però m’agrada anar a l’estanc i demanar un cigar, posi’m un cigar, el més barat que tingui, i pensar en els havans. I pipa, ara fumo també amb pipa i m’he apuntat al selecte i elegant club de fumadors de pipa. Primer hi havia reticències a admetre’m, però amb insistència addicta doncs mira, i tot gràcies als beneficis de l’e-cig. A sobre, col·laboro a donar feina als estancs i a les botigues d’e-cigs, que en els temps que corren per poc que es pugui s’ha de ser solidari, no sé, dic jo.
 
Quan vaig comprar el meu e-cig el senyor de l’establiment em va ensenyar tota mena d’e-cigs i em va dir miri, amb aquest quan inhali se li encendrà la punta de color verd, amb aquest de color blau i amb aquest altre de color taronja, i com que em devia veure amb cara d’estupefacció em va mirar d’aclarir que era per tenir la sensació d’estar fumant un cigarret normal, normal, va dir. Com que naturalment no vaig entendre res, vaig dir-li miri, posi’m el de la punta lluminosa taronja, i em va dir amb un lleu esbufec a penes dissimulat que vostè mateix, però que el blau, que el e-cig de la punta blava tenia molta sortida. Jo li vaig dir que era natural, que tenia raó, que la gent volia tenir la sensació d’estar fumant un cigarret normal tal com bé m’ha dit, però miri, a mi m’agrada més el color taronja, no sóc un barrufet i m’agrada el de la punta taronja, o sigui que posi’m un e-cig amb la punta lluminosa de color taronja. El venedor va somriure i va fer el gest de voler embolicar el meu e-cig, però el vaig aturar amb un gest amb la mà, un gest brusc, brusc per força però cordial, cordial en justa correspondència amb el tracte cordial que em dispensava el cordial venedor malgrat haver-me pres per barrufet, el vaig aturar i li vaig dir que me l’enduia posat, que me l’enduia a la boca, que estava impacient per ser dels primers a lluir un e-cig. L’home em va dir com vulgui, concretament como quiera i amb accent espanyol, vaig pagar i me’n vaig anar i em va agradar sortir al carrer fet tot un tren de vapor, lliure, sense via ferroviària que em limités, al meu lliure albir deixant anar vapor per tot arreu com un tren de vapor lliure i empudegant a Déu i sa mare amb aquell aroma de fruites del bosc, una ferum deliciosament empudegadora que aviat farà que la ciutat sembli un prat d’alta muntanya en plena primavera a l’alba, amb la rosada. Una delícia.

La gent em mirava i pensava d’aquí a poc temps no em mirareu perquè tots anireu amb un e-cig a la boca, vet-ho aquí, però només jo sabré que he estat dels pioners a fer servir l’invent. I ara cada vegada que veig un fumador d’e-cig em fa ràbia perquè penso ja no sóc tan únic, cada cop hi ha més gent que fuma e-cigs, però sé que jo he estat dels pioners. I quan tot Déu fumi e-cigs pensaré sí, sí, però jo vaig ser el pioner de la moda, vet-ho aquí. Cada dia la gent em mira menys perquè cada cop més la gent fuma e-cigs, i sobretot val a dir que no em miren perquè m’estic més dins de l’hospital que a fora. M’ofego, tinc bronquitis i un enfisema i no sé quantes hòsties més juntes als pulmons, perquè va començar amb un pulmó i ara es veu que també m’afecta l’altre i estic en tractament i de tant en tant quan m’ofego m’ingressen i m’hi estic uns dies i el metge i les infermeres fan mala cara quan em veuen perquè sóc incapaç de deixar el tabac. I sé que un dia em diran que estic curat, serà mentida i així em mataran, me’ls miro a la cara i veig en ells els meus sicaris, perquè sé que seran ells els qui un dia em mataran, i sé que aquest dia no trigarà a arribar.

Xampany

M’estava parlant de l’educació, de l’ètica i de no sé què dels valors, que cal tenir valors, que els valors són bàsics i s’han de recuperar els valors i tal, i jo no entenia res perquè no he entès mai què és l’educació ni l’ètica ni els valors ni cap de les coses que em deia, cap ni una ni mitja, només he entès —suposo— L’educació sentimental de Flaubert, però això és tota una altra cosa —suposo. Només he entès, pensava jo mentre ell m’etzibava el seu monòleg sense respirar, sense deixar-me intervenir, sense que jo li hagués demanat que me’n parlés, només he entès que no sé què és l’educació perquè a la gent no se l’educa, se l’ensinistra, a la gent se l’ha ensinistrat sempre com als gossos i per això m’agraden tant els programes d’ensinistrament de gossos, perquè els etòlegs no ensinistren els gossos, ensinistren els amos dels gossos, ensinistren a la gent perquè ensinistrin els gossos, i l’ensinistren sense que se n’adoni, com als gossos, exactament com als gossos, vet-ho aquí.

I m’estava garlant sobre l’ètica i jo no entenia res i al final m’avorria i per matar el temps pensava s’ha de ser imbècil per creure en això de l’ètica, quina religió deu ser aquesta de l’ètica que en aquest món deliciosament laic i lliure ni Déu no practica, no entenc què collons és això de l’ètica. I mentre em xerrava, de vegades a un pam de la cara, no sé per què, però cada cop més vehement el seu monòleg a un pam de la meva cara, vaig recordar que a l’institut vaig tenir un professor d’ètica que no es presentava a la meitat de les classes i no avisava mai quan no tenia intenció de presentar-se. Vaig pensar que als meus catorze anys aquell professor em va donar la millor lliçó d’ètica. Si ni ell mateix sabia què era l’ètica encara menys ho podia saber jo, i aquesta era la lliçó, vaig pensar mentre ell, el del monòleg m’escopia maleducadament i sense ètica el seu rotllo sobre ètica. Vaig pensar en els meus catorze anys i en com vaig aprovar amb excel·lent l’assignatura d’ètica sense haver entès ni què significava l’ètica, i aleshores, vull dir ja als catorze anys, sorprès de la bona nota d’ètica, vaig pensar que aquell professor era un savi i havia descobert, d’alguna manera havia descobert —perquè jo l’últim que hauria escrit a l’examen d’ètica era que no tenia ni fava de què significava l’ètica—, no sé com, ell havia copsat que jo havia copsat què significava l’ètica, jo ho havia entès gràcies a les seves alegres i contínues absències a classe. El contrari d’allò havia de ser l’ètica, però només això: el contrari d’allò. Continuava sense saber què era l’ètica, perquè l’ètica era indefinible, era només el contrari de les absències a classe del savi professor d’ètica, una aproximació, l’ètica era per a la meva comprensió, si més no, només una qüestió aproximativa.

Després, quan va haver acabat el seu monòleg va fer-ho en sec. La verborrea té aquestes coses. Quan algú talla el seu discurs en sec i se’n va sense ni dir adéu és perquè està cansat de xerrar, ja ha ejaculat sobre teu i se’n va, se’n va sense netejar res, ja t’apanyaràs, i ell havia ejaculat sobre meu i ni tan sols va pensar ja t’apanyaràs. I em vaig sentir idiota per haver-lo aguantat educadament, i em vaig sentir brut, llefiscosament brut, i així vaig fer cap a casa fent-me fàstic, sentint-me com una meuca amb escrúpols, i em vaig escarxofar al sofà, esgotat de tant monòleg mal educat sobre l’educació i l’ètica i els valors i bla bla..

No vaig descansar, escarxofat al sofà tampoc no vaig poder descansar perquè a la tele sortia el tal Rafel Nadal, no pas el simpàtic tenista espanyol, sinó aquell home amb barba mig blanca mig negra, en Nadal dels Nadal gironins que són vuit-cents germans. I en Rafa, que així és com l’anomenen els de la colla pessigolla perquè queda més proper i guai i així deixes clar que ets de la colla pessigolla si l’anomenes així, Rafa en comptes de Rafel, doncs en Rafel Nadal, l’antic periodista a qui ara tot d’una als seus seixanta anys presentaven com a escriptor-i-periodista suposo que arran d’haver guanyat o aconseguit un premi amb l’anterior novel·la que, per la seva qualitat li va merèixer moltes i, doncs, merescudes vendes, en Nadal presentava nou llibre i el llibre tractava del xampany, deia, i em va agradar que ho digués perquè a mi el xampany m’agrada molt.

Després d’allò del xampany va parlar de l’esforç i del suport que cal donar als febles, i en parlar dels febles em va commoure, a fe que em va commoure, potser perquè inconscientment sabia que en Rafel és un home fet a si mateix fins al punt que no el van parir, es va parir. El cas és que no sé per què però va parlar-ne, va parlar dels febles, que la policia ha de defensar els febles, i de la meritocràcia, sí, també va fer esment a la meritocràcia amb el semblant seriós i el to de veu seriós i la barba mig blanca mig negra que li conferia seriositat, i va parlar de l’afavoriment dels febles i tal, després que el presentessin com l’escriptor-i-periodista Nadal.

I després de commoure’m i tot seguit d’emprenyar-me com un mico i de clamar per la necessitat de justícia ètica —tot i no saber què és l’ètica ni la justícia— i d’una policia intel·lectual que irrompés al plató i detingués l’indigent mental i meritocràtic i ètic i valuós Nadal, vaig pensar, per fi vaig pensar amb més calma i honorant el personatge, que allò era un senyal, jo que no crec en els senyals, però vaig pensar que allò devia ser un senyal que em confirmava el principi de l’ètica, el coneixement de l’ètica per negació que m’havia ensenyat magistralment el meu professor d’ètica als catorze anys. El bon Rafel Nadal, el recent i flamant escriptor-i-periodista m’estava donant una lliçó d’ètica, i vaig pensar compraràs el seu llibre, aquest home és un mestre, el teu altre mestre tants anys després, i compraràs el seu llibre, ja ho crec, que el compraràs, demà mateix, el compraràs. Estava ansiós, veritablement neguitós perquè arribés l’endemà, perquè passessin de pressa les sobreres hores nocturnes i sortir i comprar i llegir el llibre del xampany, del xampany que tant m’agrada.