La incògnita Dylan

No, no conec Bob Dylan, no tinc el gust i vés a saber si el disgust de conèixer-lo, i no faré, doncs, de psicoanalista ni serà la meva intenció justificar-lo en res, per bé o per mal. Només em basaré en allò que emanen els fets, que és l’únic que puc fer. D’aquesta emanació en trauré conclusions, interpretacions, perquè tampoc els fets poden desprendre conclusions definitives per part meva ni de ningú, probablement ni de Dylan mateix sobre la seva persona, com sempre passa amb la complexa psicologia humana, allò que la fa precisament fascinant, inabastable.

Arran del discurs de Dylan com a premi Nobel se l’ha acusat de plagi, d'haver-ne extret una part de la pàgina digital SparkNotes, pel que fa als fragments d’obres literàries que cita, cosa que no seria discutible si no fos que acusar no és el mateix que simplement fer notar. Aleshores, per què aquesta acusació? En què consisteix? Anem a pams.

D’entrada, amb l’acusació de plagi es dóna per fet que plagiar no només és un acte reprovable sinó a més escandalós, i molt més encara, se suposa, en un premi Nobel. Però, de fet, plagiar seria escandalós si no fos que en aquest cas el plagiant transforma el plagi en un afer artístic propi, justament allò que ha convertit Dylan en premi Nobel. La singularitat del seu talent, de la seva obra.

Els fragments presumptament o confirmadament plagiats de Dylan en el seu discurs de Nobel són recitats a la manera única, inconfusible de Dylan, i al meu parer no estan per sobre en qualitat a la resta del discurs. Aleshores, quina necessitat tenia Dylan de plagiar res, i més quan el plagi no deixa de suposar una part d'un discurs de vint-i-set minuts? ¿Quin sentit té acusar de plagi, que és com dir acusar de poc imaginatiu, de farsant, d'incapaç en la matèria, algú com Dylan, que justament es caracteritza per explicar històries en les cançons, és a dir, d’escriure cançons llargues justament per la necessitat de fer prosa a través d'estrofes diferents i, fins  tot, de tornades amb lletra cada cop diferent? I això durant prop de seixanta anys de carrera artística, i amb una producció ingent. No sembla que algú que realment tingui necessitat de plagiar pugui tenir precisament el perfil de Bob Dylan. I encara afegeixo l'absurditat que algú que ha publicat discs de versions com el primer Bob Dylan, l’arriscat i vilipendiat Selfportrait , o Good as I been to you, o per no parlar de l’última magnífica ocurrència de fer de crooner versionant Sinatra, tingui ara la necessitat d’amagar-se de cap plagi o directament d’evitar-lo.

Sense venir a tomb amb el tema del plagi, s’ha aprofitat tanmateix la qüestió per acusar Dylan de tota mena de coses, entre elles de tenir un gran ego, de ser un pesseter i un personatge estrany.

Jo no acusaria algú de tenir l’ego inflat i al mateix temps considerar-lo un personatge estrany. Si consideres algú estrany vol dir que no el tens apamat, i si no el tens apamat no pots aventurar-te a afirmar que té l’ego inflat, que seria justament un coneixement inequívoc de la persona. I sobre la qüestió de l’ego, home, per definició jo no diria que algú que es diu Robert Zimmerman i es fa dir Bob Dylan en honor al poeta gal·lès Dylan Thomas, pugui tenir l’ego més inflat que qualsevol artista que, amb tot el dret i normalitat, es faci dir pel seu nom. I tampoc em sembla que algú que manlleva obertament per al propi nom artístic el nom d’un altre artista, pugui sentir-se amb la necessitat de plagiar d’amagatotis res en la seva obra i menys, tal com apuntava, quan s’ha dedicat a publicar discs més que arriscats de versions d’altres artistes, i encara menys, tornant a l’ego, en moments àlgids de la seva carrera, quan no semblaven els més oportuns en aquest sentit –penso de nou en Selfportrait, del 1970.

Després hi ha l’acusació de pesseter, cosa que no he entès mai. Pesseter per avenir-se a actuar davant del Papa i cobrar una morterada per fer-ho? Qui no ho faria? No és la seva feina actuar i després cobrar? No era, a més, una excel·lent ocasió per fer que el Vaticà pagués alguna cosa en la seva punyetera existència? No entenc això de pesseter, doncs. Que potser tots els premis Nobel no han cobrat per rebre’l? A mi em sembla que, en tot cas, esperar fins a l’últim moment per cobrar el premi Nobel, com així ha estat, indica, i a diferència de la resta de premiats, que Dylan no tenia gaire pressa per cobrar-lo, no? Pesseter? Humor a banda, em sembla absurd acusar de pesseter algú que, amb setanta-cinc anys i tenint presumiblement la butxaca plena, continua incansable de gira mundial. Quan et dius Bob Dylan i inverteixes el temps de la teva vida a fer de nòmada no és per calés. Un nòmada sense necessitats econòmiques no pot tenir com a valor principal ni interès el diner. La idea no té ni cap ni peus.

Al meu parer Bob Dylan és un gran artista, un immens compositor, lletrista i singularíssim cantant, i precisament per tot això es permet plagiar, perquè l’estil, la seva obra és tan poderosa i ingent que acusar-lo –acusar-lo, hi insisteixo– de plagi, i a aquestes hores, és no tocar ni quarts ni hores. Per a ell entenc que plagiar forma tranquil·lament part de l’ofici i de la seva ànima lliure, condició indispensable per comprendre l’arrel de l’excel·lència artística. Només un artista mediocre pot tenir por de plagiar i ser enxampat. Només un artista mediocre necessita plagiar. Dylan ho pot haver fet sense necessitar-ho, com qui beu una cervesa perquè li ve de gust i sap que el seu cos la digereix com Déu. Atrevir-se a plagiar en el discurs del Nobel demostra justament fins a quin punt l’artista és lliure, i com de poderós arriba a ser. El possible plagi del discurs de Dylan no fa millor el discurs, però tampoc pitjor. La grandesa del discurs d’acceptació del Nobel de Dylan està en el resultat, que és allò que importa perquè ens emociona, just el mateix que passa amb les seves cançons cantades amb veu arrossegada i rogallosa, directament aberrant els últims trenta anys, però que com sempre en el seu cas surt de l’ànima i va, doncs, directa a l’ànima de l’oient. Art. Es tracta d’un emocionant, enorme discurs d’algú que de ben jove ja va entendre de què tractava la pel·lícula. Un misantrop que va copsar aviat que havia de crear-se una bombolla personal i que el seu paper havia de ser el de la distància i fer el bufó, procurar no ser entès per provocar estupefacció, la clau per procurar-se la distància i continuar sent el rei de la cort, que aquí significa ser lliure, poder fer sempre, sempre, la seva. Personatge rar? Jo diria que normal, molt normal, perquè per aconseguir certa normalitat sent un home sensible entre els homes només pot ser fingint anormalitat. Dic jo.

Article publicat a El Món

Perfecció del soroll

"La violació del to, del ritme, de cap mena de clímax, per poc que aquest

per Ricard Biel 12/05/2017

Hi ha diversos tipus de soroll de gent que fa soroll. Hi ha diversos tipus de persones sorolloses, i hi ha persones sorolloses que treballen en públic perquè l’entitat pública per a la qual treballen els permet fer el soroll que fan, i perquè a Catalunya com més soroll fan més guanyen prestigi professional. Així, per exemple, tenim un destacat exemplar a TV3 de persona sorollosa que apareix tothora en aquest canal regional amb ínfules de nacional, i per això encara més provincià. Regional.

L’exemplar sorollós, Helena García Melero, una prestigiosa periodista de 48 anys que porta 48 anys d’excedència de l’ofici, és tan extraordinària que fins i tot li aprofiten el seu talent per aparèixer en anuncis governamentals en aquest canal, i val a dir que és només en els anuncis quan no fa soroll, i no en deu fer perquè en aquest cas no fa de moderadora de tertúlies immoderades. Aquesta senyora somrient i sorollosa, presentadora del programa Divendres de TV3, un programa que em diuen que desapareixerà aviat –i no pas per culpa de l’excés de decibels orals de la seva conductora–, per moderar les tertúlies que immodera ho fa a crits, de tal manera que els tertulians criden menys que la moderadora que els demana moderació. No parleu tots alhora!, reclama la moderadora a crits mentre participa ella també del guirigall. Fins i tot quan els tertulians es moderen sobtadament a causa de la imposició dels crits reclamant moderació de la moderadora García, ella continua cridant, demanant moderació. Els tertulians callen durant un instant esperant que la moderadora García deixi de demanar a crits moderació, uns crits que sovint executa entre obertes riallades de terrassa de la Diagonal fent el vermut amb la colleta el diumenge al migdia. Quan els tertulians veuen que no para de cridar, reprenen la tertúlia a crits, uns crits sempre, sempre, inferiors als crits de la moderadora reclamant moderació, i també inferiors a quan no la demana. En fi.

Per assegurar-me que els crits de la moderadora són inferiors als crits de la verdulera de baix de casa, vaig a visitar la verdulera amb un sonòmetre amagat sota la jaqueta, i comprovo que no, que, tal com em temia, la verdulera crida menys, molt menys que la prestigiosa periodista en excedència conduint el programa anomenat Divendres. De fet, la verdulera no crida, parla com una persona normal i li dic, veus, si cridessis no estaries venent verdura i et fitxarien a TV3 per moderar tertúlies i guanyaries prestigi i tot com a moderadora de tertúlies... Però la verdulera em diu que ja li va bé vendre verdures i no sortir a la tele, cosa que li agraeixo.

De vegades, com és el cas de la nostra periodista en excedència perpètua García Melero, una mateixa persona pot encarnar dos estils a l’hora de fer soroll, cosa que ens obliga a treure’ns el barret i justificar el merescut prestigi de la genial periodista. Les interrupcions frívoles de la senyora García en el moment clau en què el seu entrevistat està a punt de dir una cosa rellevant, suposen una de les formes de soroll més subtils i extraordinàries, i no només en el terreny auditiu, sinó també moral. El seu soroll ofèn. La senyora ofèn la sensibilitat i alhora altera els nervis tant de l’entrevistat com de l’espectador. La violació del to, del ritme, de cap mena de clímax, per poc que aquest s’insinuï, a què la prestigiosa periodista de TV3 sotmet a l’entrevistat i, de retruc, a l’espectador, és de traca i mocador. Interrupcions inoportunes amb comentaris directament idiotes en forma de riallada, d’esgarip o, la seva especialitat; comentaris rucs deixats anar amb el to degudament massatgístic o, en el seu defecte, pornogràficament compungit quan la cosa pinta greu. La prestigiosa periodista catalana en excedència perpètua aconsegueix fer-ho grinyolar tot, amb una vulgaritat exquisida. Tota ella és una dissonància.

Però per demostrar que el nivell d’excel·lència català a l’hora de fer soroll no queda reduït a una persona i disposem d’un bon ventall de talents en la matèria, tenim també per exemple la xicota del temps dels Matins de TV3. Fa anys que la Gemma Puig treballa per al canal, i encara a dia d’avui ningú no li ha dit que per informar-nos del temps no cal que cridi, que no cal esgargamellar-se, que n’hi ha prou amb parlar i que, per l‘amor de Déu, deixi d’obligar a abaixar el volum del televisor a mitja Catalunya cada cop que la xicota apareix a la pantalla alçant desmesuradament la veu; que és més dur sentir-la a ella cridar dos minuts que no pas aguantar la tarda sencera de llamps i trons que ens anuncia. Si Catalunya no era un país de sords, n’ha esdevingut també gràcies a la presentadora del temps dels Matins que, igual que la seva col·lega de televisió García Melero, té un doble estil en matèria de fer soroll.

Durant anys sencers jo quedava esparverat cada cop que sentia la Puig cridar a la tele, tot dient cada dos per tres “a molt estirar”. Que si a molt estirar cauran quatre gotes, que si a molt estirar arribarem als trenta graus... En fi. Aquesta aberració lingüística, pronunciada cada dia a crits una mitjana de sis vegades feia que jo no sortís del meu estat d’estupefacció, que em durava hores senceres. Ningú a TV3 no li’n deia res; ni dels crits, ni de l’aberració lingüística pronunciada a crits. Sensacional. Fins que un bon dia gairebé m’agafa un atac de cor quan de sobte, vés a saber per què, la xicota Puig deixa anar “a tot estirar”, i va repetint fins als sis cops de mitjana, comprovo, “ a tot estirar”, i ni un sol cop no va dir aquell dia ni els dies ni setmanes ni mesos ni els anys posteriors l’aberració anterior “a molt estirar”. Al·leluia.

Però com que el que és bo no pot durar gaire, de manera inopinada i des de fa ja un temps, la xicota Puig ha substituït el correcte “a tot estirar” per l’aberrant “com a molt”. Algun savi de TV3 la deu haver alertat que dir a tot estirar és massa estirat, i que faria bé de dir “com a molt”, que és com ho diu tothom. Sí, perquè els catalans són experts en matèria de soroll, i com que són assenyats, troben que l’excel·lència en fa massa.

Fins a rebentar

M’han dit que en tal s’ha mort i he preguntat de què, com si saber de què s’ha mort tingués cap importància un cop mort, i com si el motiu de la mort del mort en qüestió m’importés un rave. Si he preguntat de què s’ha mort el personatge és perquè jo sempre havia tingut la idea estranya que aquell home no moriria d’un càncer, d’un accident o de qualsevol malaltia tipificada. Sempre havia pensat que aquell home moriria d’una explosió d’estupidesa. Només calia veure’l i escoltar-lo per saber  que aquell home no moriria d’altra cosa que no fos un vessament de líquid estupidal, per anomenar-lo així, perquè així em faig entendre jo mateix, també. No sabria definir científicament en què consisteix això del líquid estupidal ni de morir d’un excés d’estupidesa fins al col·lapse, només m’ho imagino com la sang rebentant les venes i el cor explotant i després tot el cos explotant, un globus ple de matèria orgànica, una cosa així, però només vagament, una idea vaga perquè a l’hora d’imaginar-me l’estupidesa com un ens tangible em costa, de la mateixa manera que porto tota la vida pensant en la forma del vent i no me’n surto, i el vent és allà, no hi ha dubte, el vent fet d’aire, l’aire que respiro sense que jo sàpiga per què em fa respirar per més que m’ho expliquin, ja ho deixo córrer quan m’ho expliquen perquè ho segueixo sense entendre i estic convençut que els científics tampoc no ho entenen per més que ho expliquin, perquè quan ho expliquen notes que necessiten no parar d’explicar-s’ho. Em fan pujar la mosca al nas. Oxigen d’entrada i biòxid de carboni de sortida, tot ben clar, sembla, però no, no saben ni sabran mai el perquè, la qüestió de fons de tot això; l’origen, vaja, i per això no me’ls escolto perquè no tinc cap esperança que m’aclareixin res, perquè aquestes explicacions científiques són la prova que no saben res, la ciència com el pretext perfecte per no anar més enllà dels límits coneguts de la ciència, vet-ho aquí.

Doncs bé, deia que pregunto de què s’ha mort, en tal, jo amb cara de compungit, no pas perquè estigui compungit sinó perquè qui m’ho diu se’l veu compungit i em solidaritzo no pas amb el mort sinó amb el compungiment d’aquest veí que em dóna la tràgica noticia, sembla. No pas un acte reflexiu, no, sinó un acte reflex, el meu és un acte reflex absent d’hipocresia, puc assegurar-ho, de la mateixa manera que puc assegurar que el compungiment del meu interlocutor és fals i probablement no pas voluntàriament fals sinó només producte de la seva estupidesa, sempre per descomptat molt inferior a aquella de l’estúpid difunt, rei entre tots els estúpids, perquè el món respira millor sense haver de suportar sobre la seva capa l’estupidesa descomunal del difunt estúpid, això és evident, fins i tot encara que la gent que el va conèixer, com ara el meu interlocutor, fos tan estúpida de no adonar-se de l’abast sensacional de l’estupidesa del difunt estúpid i les seves conseqüències estupiditzadores, o estupiditzants, vés a saber, cap a la seva pròpia persona, fins al punt de morir per aquesta causa, i cap als altres. I pregunto de què s’ha mort en tal, i nega amb el cap, i després diu d’un atac de cor, sembla, i quan diu sembla acota el cap, accentuant el compungiment. Però això em sembla molt vague. No conec ningú que no mori del cor. Ningú. No em convenç. Li pregunto si li han fet autòpsia i em diu que no amb cara d’estranyat, i no sé si la cara d’estranyat té a veure amb la meva pregunta o amb el fet que no hagin fet l’autòpsia a l’estúpid difunt. Però no m’importa. Només m’importa saber per què no li han fet l’autòpsia i començo a sospitar. Algú l’ha vist mort?, li pregunto sense importar-me l’efecte mòrbid de la meva pregunta mòrbida, indelicada. No ho sé, em diu, només he vist la caixa entrant i sortint de l’església, com tothom. Com tothom, diu, com tothom.

Començo a confirmar el que em temia, el que pensava des d’un principi perquè ho havia pensat tota la vida des que coneixia el difunt imbècil en qüestió. Començo a pensar que no li han fet l’autòpsia, que l’han trobar rebentat a casa seva, el ventre per aquí, el fetge per allà..., en fi, no m’estendré, una sagnia a causa de l’explosió d’estupidesa del difunt, que ha rebentat perquè el seu organisme ja no podia suportar tanta estupidesa acumulada que per força havia de saturar els alvèols, els vasos sanguinis i ofegar les cèl·lules, fins i tot les malignes, una estupidesa capaç de destruir un possible càncer, la solució mortal contra el càncer en ser el gran càncer que mata tots els càncers fins a matar l’individu. Una mort que per a mi era l’única manera raonable que calia esperar del destí final d’aquest home que s’havia passat la vida abusant de la imbecil·litat, fins a extrems inconcebibles. En fi, que en pau descansi, sobretot perquè ara en pau podrem descansar.

Veure la gènesi

Davant meu hi havia aquella cigala seva mentre em dutxava amb ell, perquè de petit sempre em dutxava amb ell perquè em feia dutxar-me amb ell, devia considerar que no em sabia dutxar sol i jo no considerava res però temia dutxar-me amb ell, i no pas per allò de la cigala sinó perquè ell em feia fregar-me amb l’esponja i volia que me la passés pel cos fins a arrencar-me la pell. No m’ho deia així però semblava voler-ho així, perquè si no em fregava com si m’hagués d’arrencar la pell em deia que semblava que toqués la guitarra, no toquis la guitarra i frega’t fort, em deia, o també... ja estàs tocant la guitarra, cagaelàstics? (o cagamandúrries, o coses incomprensibles així, que tanmateix jo entenia). Tinc un home a casa o una nena?, em deia amb to de marieta, vull dir parlant-me com si jo fos marieta mentre a mi em semblava que era ell el marieta, amb aquell to de marieta que m’adreçava i sense jo entendre per què, segons ell, jo semblava un marieta. I quan em deia allò de la guitarra em confonia, perquè em semblava que tocar la guitarra era una cosa menyspreable, i perquè jo no considerava que m’hagués d’arrencar la pell per quedar net, sinó simplement fregar-me el cos amb l’esponja, que era el que feia però ell no considerava que jo fes, sinó que estava tocant la guitarra, un instrument que a ell li devia semblar, per una raó que se m’escapava i que encara se m’escapa, de marieta, perquè l’home pronunciava la paraula guitarra amb to de marieta, com si jo i les guitarres fóssim marietes, però a mi no em semblava que ni jo ni les guitarres fóssim marietes, sinó que ell, em semblava que ell, en parlar com una marieta, rient-se de mi i dels marietes, era un marieta, ja dic, perquè aleshores no em semblava el que ell realment era, el cretí integral que realment era l’home.

La cigala. Aquella dutxa d’aquell matí no li vaig veure la cigala com tants altres dies, sinó que hi vaig fer esment. Era una més d’aquelles dutxes de la meva infantesa quan feia veure que m’estava fregant fort amb l’esponja per no semblar un marieta, o perquè ell no em digués que semblava un marieta, i en aquella ocasió vaig fer una observació inèdita de la cigala de l’home, inèdita perquè la seva cigala era una cosa natural per a mi, cada cop que ens dutxàvem li veia la cigala i per tant no m'adonava que l’hi veia, veia un senyor nu, tot tan normal que ni tan sols no recordo que em passés pel cap la idea que aquella cigala seva era la cigala d’un home, de tot un home que es fregava amb l’esponja com Déu mana, o sigui sense semblar un marieta, o sigui fent com si s’hagués d’arrencar la pell. Però això va ser fins aquell dia.

No sé per què però fins aquell dia no vaig comprendre el que representava per a mi aquella cigala, la cigala, vaig pensar a la meva manera de nen que mirava de no semblar que tocava la guitarra a la dutxa fregant-me amb l’esponja, la cigala que havia estat la gènesi de tot, de la meva vida, vull dir, la raó per la qual era jo allà amb ell a la dutxa mirant de no semblar davant d’ell que estava tocant la guitarra sinó fregant-me amb l‘esponja com un home. I li contemplava la cigala mentre em fregava amb l’esponja fins a deixar-me la carn com un pebrot vermell de tant fregar-me, i mentre jo em torturava amb l’esponja me’n feia creus que aquella cosa que li penjava a l’home, una barbaritat en comparació amb aquella cosa que em penjava a mi, fos la gènesi de mi mateix; tot, jo, el meu cos, la meva ment, amb aquella cosa que em penjava inclosa. Em fascinava la seva cigala perquè en ella estava l’origen de tot. De mi i, doncs, de tot. I continuo mirant amb admiració les coses de la naturalesa, que mai no m’han semblat gens naturals. Ah, aquesta cosa que em penja no pot ser gens natural, pensava i penso ara, perquè per començar no l’he triada jo, ni la cosa ni que la cosa pengi d’aquesta manera que no deixa de fascinar-me, i encara més que a algú de l’altre sexe o del sexe que sigui li pugui interessar aquesta cosa que em penja i que és meva però alhora aliena, una fascinació que es barreja amb el fàstic, aquesta cosa fascinant i repugnant que no he triada jo i forma part de mi. I aquella cosa que veia de l’home a la dutxa i que m’havia creat era la meva gènesi.

La visió era fantàstica, i encara ho va ser més quan després vaig veure la dona nua i la seva selva i vaig fer esment a la selva fins que la dona nua es va adonar que jo era allà, i allà contemplant, els ulls fits a la seva selva, aquella selva seva que em va fer recordar la cosa que li penjava a l’home a la dutxa, i jo anava atabalat amb el pensament de les dues coses, la cosa que li penjava a l‘home i la selva de la dona, perquè allà, en la selva, no penjava res, tot era només selva, i en fi, el pensament de tot allò, el penjoll repugnant i la selva misteriosa que havien propiciat la meva gènesi, perquè allò, aquella combinació estranya era la meva gènesi abans i tot de la meva gènesi, la gènesi de la gènesi, el pecat fascinant de la meva gènesi, el pecat tan repetit. El pecat, em temo, de tots plegats.