Eixerits mal educats

En la teva lluita contra la resta del món t’aconsello que et posis del costat de la resta del món.

                                      Franz Kafka

Aquests amics meus respectuosos i educats, molt educats, que per això són amics meus i per això es preocupen que els seus fills siguin educats perquè cal ser educat i seran ciutadans com cal si són educats, pensen, i pensaria jo probablement si tingués fills, s’equivoquen, no els ho puc dir però s’equivoquen, des de fora ho veig molt fàcil, jo, ja ho entenc, i per això no els puc dir que penso que s’equivoquen, he de callar perquè no sóc ningú per dir a ningú que s’equivoca amb l’educació dels seus fills i amb les seves bones intencions vers l’educació dels fills. He de callar i patir veient com s’equivoquen i com en el fons saben que s’equivoquen però continuen insistint en l’error perquè per desgràcia són educats i la consciència els impedeix corregir-lo, no poden fer altra cosa que el que fan i que és exactament el mateix que jo faria si tingués fills, he de dir-ho, i s’equivoquen i no paren d’equivocar-se com em fan saber amb la seva preocupació noble i amorosa però estèril vers l’educació dels seus fills, i jo he de callar mentre sento compassió pel pare i la mare i pels fills, i faig que sí amb el cap mentre penso que no hi ha possible bona educació per als fills perquè la bona educació passa avui dia per la mala educació. Si vols preparar un fill, fer-lo fort per aquest món, l’has de mal educar, i com més mal educat, com més subnormalet insensible sigui, més educat estarà, més preparat, més fort per suportar el que l’espera, i de fet ni això, no l’espera res, no ha d’esperar res perquè ja a la llar d’infants hi ha exemplars que excel·leixen en matèria de recomanable mala educació. Talent innat. Sense anar més lluny, tinc un parent que és el paradigma de la mala educació, i justament per això és el paradigma de la bona adaptació al món actual. El personatge es dedica a la política, que és, que jo sàpiga, la cosa pública, o sigui allò que mou els fils i decideix quines partides pressupostàries s’han de destinar a educació o a armament. El personatge val a dir que és un patètic xixarel·lo gosset de l’amo d’un poder patètic xixarel·lo. Però és la societat que hi ha. La qüestió és: què ha fet possible que el personatge talòs s’obrís camí en aquest món com un guant a la mà? La mala educació. Una mala educació que parteix del talent innat per a la sensibilitat, exactament la mateixa d’un cactus, i un marc mental tan estret com la cel·la d’un rusc.

Per contra, tinc un amic que té un fill sobreeixerit. Té problemes, és clar. El pare i el fill, és clar. A l’escola tenen l’obligació per llei governamental de tractar el nen de manera especial perquè el nen és especial, i en diuen especial simplement perquè el seu cervell és just el contrari del cervell de mosquit del meu parent, per entendre’ns, perquè curiosament al cervell de mosquit del meu parent ningú no l’anomena especial. Al cervell de mosquit del meu parent ningú no sembla considerar-lo especial, fins al punt que se li atorguen càrrecs polítics, o sigui públics, i en canvi al cervell del nen eixerit els educadors mateixos l’anomenen especial. Deu ser per això que la manera especial de tractar al nen no consisteix a apropar el cervell de mosquit o de mig mosquit de la resta de nens al cervell eixerit del nen especial, sinó a la inversa. Es tracta d’adaptar el cervell del nen eixerit el més possible a la mida del cervell de rusc del meu parent, per entendre’ns. Ser eixerit és un error, doncs. Comporta problemes. Sort que havíem quedat que l’escola servia per fer els nens eixerits.

És un acte cruel, el pitjor acte, el més nefast dels actes que es puguin cometre, pretendre educar com cal al teu fill, no en tinc cap dubte. Si no té el talent innat de la neciesa, com és l’afortunat cas del meu parent, fes-lo neci, per l’amor de Déu, converteix en limitadet el teu fill, molt limitadet, insensible, acrític del tot, ben deliciosament idiota. Idiotitza’l, coi, idiotitza el teu nen, si l’estimes de veritat idiotitza’l, i alhora de passada li estaràs sembrant un esplendorós futur, l’estaràs educant per a la limitació mental necessària per a la felicitat, per a l’adaptació social en general, també laboral. Idiotitzant-lo, insensibilitzant-lo, estaràs modelant-li un cervell apte per a l’especialització de qualsevol bestiesa professional rendible, amb bona oferta i demanda, perquè tot el que surt rendible avui dia és sempre, sempre, de fet com ha estat sempre, una bestiesa, però avui encara és més, molt més bestiesa perquè la cosa bèstia s’ha sofisticat i resulta més bèstia que mai però amb aparença de moderna, d’alta tecnologia i bla bla, i per tant encara és molt més bèstia, ja dic, perquè la seva bestialitat ara té la disfressa de la intocable, inqüestionable modernitat tecnològica, amb les seves bondats inqüestionables que fan rutllar el món tan educadament com funciona.

Per tot plegat l’escola serveix avui dia com abans servien les esglésies. Avui les escoles no serveixen per educar, sinó com a màquina d’expiació social. Als nens, i la immensa majoria de pares no ho saben, se’ls utilitza enviant-los a l’escola per confondre’ls i mal educar-los en la hipocresia inconscient en tant que normalització de la hipocresia. Allà, inculcació de coneixements impermeables al feedback crític a banda, se’ls ensenya educació formal, a dir bon dia, bona tarda, la solidaritat, el treball en equip –no fos cas que a algun se li acudís destacar–, les bones maneres i bla bla, però només perquè creguin que el món funciona així i quedar-nos tots tranquils perquè tot va bé. S’enganya als nens mentre els adults s’autoenganyen. La realitat és naturalment la contrària, i prova d’això és que després de la bona educació només queda nen, què es diu? Booon dia... digues bon dia, nen. I el nen diu bon dia. O també, nen, què es diu quan et donen una galeta? Gràacies, es diu gràcies... digues gràcies, nen. I el nen diu gràcies. I a continuació, el nen fa el bèstia al restaurant, fa xivarri i crida, emprenya fent el bèstia corrent pel menjador del restaurant mentre el pare menja tranquil·lament, perquè mentre el nen fa el bèstia pel restaurant el pare no està pendent del collons de nen perquè ja ha complit dient-li al nen que s’ha de dir bon dia i gràcies i bla bla. Una coartada, ja es veu, l’educació formal és una coartada per exercir desenfrenadament, sense remordiments de consciència la mala educació. L’educació, doncs, al servei de la mala educació.

L’error, la confusió, la perversió, el mal, sempre s’escolen, i és en nom del bé quan el mal s’escola millor. Barrejar el bé amb el mal és la manera més efectiva de fer triomfar el mal, consolidant-lo, una consolidació que l’ha proporcionada el bé.

No hi ha res a fer. Només morir. El bé absolut és la mort, ni que sigui perquè en la mort no hi ha el bé i, doncs, no hi pot haver el mal. Cal eliminar el bé perquè no hi hagi el mal. Morir. És l’única manera. Tota una paradoxa. I hi estem condemnats.

No m'hi veig

Vint-i-vuit minuts. Aquest és el temps que vaig trigar l’últim cop a trobar les meves ulleres amb les ulleres posades. És el meu rècord. I encara vaig tenir sort de dur les ulleres posades per buscar les ulleres, perquè ser miop i buscar les ulleres sense les ulleres posades hauria estat molt més agònic del que va ser, perquè tenia una cita important i perquè vint-i-vuit minuts buscant unes ulleres gairebé a cegues no ha de ser gens agradable, i dic que ha de ser perquè no ho he comprovat mai, coneixent-me sempre deixo religiosament les ulleres al mateix lloc, sobre el moble del menjador, de manera que no recordo haver buscat mai les meves ulleres sense les ulleres posades. I són tants cops que em passa això que, si no fos que sempre que busco les ulleres resulta que les duc posades, pensaria a comprar-me unes altres ulleres per buscar les ulleres, cosa que seria absurda, perquè si ja duria unes ulleres posades no tindria cap sentit entretenir-me a buscar les ulleres, i aleshores l’angoixa no tindria a veure amb la necessitat d’unes ulleres per veure-m’hi, sinó amb el fet de no trobar les ulleres que buscaria amb unes ulleres posades, una angoixa crec que pitjor que la que pateixo habitualment amb les ulleres posades buscant aquestes ulleres posades, perquè hi veuria buscant les ulleres i no patiria pròpiament per arribar tard a cap cita sense ulleres, però no suportaria la idea d’haver perdut les ulleres, malgrat que les ulleres bé serien en algun racó de la casa. En fi.

De fet, l’única vegada que recordo haver-me tornat boig a casa buscant les ulleres sense les ulleres posades, és a dir amb la minsa capacitat visual que la miopia em permetia veure, va ser la vegada que vaig obrir la nevera, em vaig treure les ulleres i de manera inopinada les vaig deixar dintre, i sort que no va ser al congelador, sinó a la nevera, només a la nevera, al costat d’una llauna de cola, recordo, vés a saber per què, però les vaig deixar al costat d’una llauna de cola i no en un altre prestatge de la nevera. I encara vaig tenir sort que aquell cop no havia de sortir per a cap compromís important, sinó que només em disposava a seure al sofà amb una cola i unes crispetes per empassar-me tots i cadascun dels espots publicitaris, afició que confesso i de la qual sempre, des que tinc ús de raó, he estat fervent devot, sobretot per Nadal. He de dir que els espots publicitaris de Nadal són amb diferència els meus favorits d’entre tots els espots publicitaris al llarg de l’any, i dels quals ja dic que sóc molt aficionat, de fet el meu programa favorit de la tele son els espots publicitaris, tinc aquesta sort, perquè no em cal programar res, però els espots nadalencs, deia, són els meus preferits perquè jo sóc molt nadalenc i tendre i encara m’entendreixo i em torno més melangiós i bona persona per Nadal, i mentre miro a la tele els espots nadalencs sempre m’ha passat això, que després em miro al mirall i m’enamoro de mi mateix, ho confesso, ja dic, m’enamoro de la meva imatge que no és més que el reflex de la meva bondat, i després dormo millor, durant les festes nadalenques sempre he dormit millor que durant la resta de l’any, sempre he anat molt descansat durant les festes nadalenques i paeixo molt bé els àpats copiosos nadalencs, i quan dic sempre vull dir sempre, ja des de petit tenia aquesta afició de veure els espots nadalencs i era feliç per Nadal, amb la diferència que de petit no feia servir ulleres, de petit la meva vista era perfecta per poder veure els entranyables espots nadalencs, fins al dia que d’adolescent, gairebé als vint anys, tot es va torçar. Un dia em vaig llevar i vaig veure la serralada de Marina des de la finestra de l’habitació, sempre la serralada de Marina i no cap altra, però ara borrosa, la veia borrosa, no semblaven les mateixes muntanyes, algú m’havia canviat les muntanyes de sempre per les muntanyes borroses que ara veia, de la nit al dia veia borroses aquelles muntanyes i em refregava els ulls perquè no entenia per què les veia borroses, no podia ser la boira perquè sempre que hi havia boira a les muntanyes les veia boiroses, no borroses, i no podia ser que les muntanyes s’haguessin transformat en borroses i vaig arribar a la conclusió que eren els meus ulls i no les muntanyes allò que havia canviat vés a saber per què, els ulls de la nit al dia miops, ja dic, i veien les muntanyes borroses sense que les muntanyes fossin borroses, les muntanyes eren com sempre, era jo qui les veia borroses, els meus ulls tot d’una no veien com havien de veure i jo no hi podia fer res malgrat que fossin els meus ulls, una part de mi que ara em traïa, de manera que vaig comprendre, vaig començar a comprendre potser per primer cop a la vida que era vulnerable, que no em tenia ni a mi mateix en tant que mancat de domini sobre mi mateix i, doncs, que jo mateix no existia per la incapacitat de dominar el cos, ara em fallaven els ulls, més endavant podria ser el cervell. Només era qüestió d’atzar. I amb tot això on era jo si els meus ulls, que sempre havien funcionat, ara no em funcionaven? Fins ara jo no tenia ulls, simplement hi veia perquè sempre havia vist i ni em passava pel cap no veure-hi, la vista era part d’un funcionament meu silenciós, perfecte, tan perfecte que no em semblava que hi hagués cap funcionament. Jo tenia ulls perquè els ulls servien per veure-hi, no per no veure-hi, i per això ni recordava que tingués ulls. Tots els meus mals fins aleshores els havia rebutjat, curat el meu propi cos amb l’ajut de medicaments, d’injeccions, fins que els mals desapareixien. Però ara no. Ara necessitaria ulleres, un objecte extern, estrany per a mi que em recordaria constantment la meva dependència, vulnerabilitat. No recordo, però, haver-me espantat veient les muntanyes borroses aquell matí, vaig pensar que allò seria passatger i fins i tot ho vaig trobar curiós, i em vaig plantejar que la vida seria diferent si la podia veure d’aquella manera diferent, borrosa, i això de fet ara em passa, encara em passa que quan em trobo posem per cas un estúpid em trec instintivament les ulles per no haver de veure’l. Només sentint-lo em fa mal, certament, però menys mal que si a sobre l’he de veure, haver de sentir parlar un estúpid i a sobre veure’l mentre parla sempre ha estat per a mi d’una crueltat intolerable, i ja que de moment no sóc sord i no puc evitar sentir les estupideses d’un estúpid, resulta atenuant almenys no haver de veure’l, i això és perillós quan condueixo, quan veig un conductor estúpid mentre condeixo la mà se me’n va del volant cap a les ulleres, instintivament, necessito treure’m les ulleres, i això és perillós perquè sent l’altre l’estúpid resulta que puc ser jo qui provoqui un accident estúpid per haver-me tret les ulleres, i de res serviria dir-li després a la policia que he provocat jo l’accident estúpid per culpa de la meva estupidesa de treure’m les ulleres per no haver de veure el comportament estúpid del conductor estúpid del davant.

Deia que l’únic dia que recordo haver buscat les ulleres sense les ulleres posades va ser aquell dia excepcional que les havia deixat a la nevera. Després d’haver-les buscat a les palpentes per tota la casa vaig desistir a l’acte en la recerca en sentir que començaven els espots publicitaris a la tele, vint minuts de durada d’espots en una cadena privada, tot un festival que no em pensava perdre. No era època de Nadal, val a dir-ho, però tant se val, ja he dit que la meva afició pels espots publicitaris em ve de petit i no té mesura, fins al punt que ara estava disposat a empassar-me la sessió d’espots sense les ulleres i oblidar-me de les ulleres sense les ulleres, tal és el poder d’hipnosi que em produeixen els espots publicitaris. I la sort va ser que, com que m’havia de preparar per a la sessió d’espots de la tele, m’havia de proveir amb una cola i unes crispetes, ja dic, i va ser en obrir la nevera a les palpentes per agafar la cola que vaig veure les ulleres borroses al costat de la cola borrosa dins la nevera borrosa. Vaig saltar d’alegria en trobar-hi les ulleres. Podia gaudir de la sessió d’espots publicitaris copsant-ne tots els detalls. Sense les ulleres, no hauria estat el mateix. El dolor plaent, indescriptible, que experimento en veure els espots publicitaris no hauria estat el mateix sense les ulleres posades. Cal veure-hi fi, molt fi, per empassar-se els espots publicitaris. Veure-hi ha de ser dolorós per a una bona captació dels espots publicitaris.

Per tot plegat crec que la miopia té els seus avantatges. Et permet dur ulleres, i les ulleres es poden treure i posar lliurement. Un luxe. Per això no les perdo mai, fins i tot quan crec que les he perdudes.

Un mosquit

El mosquit que no em va deixar dormir la nit del 30 de gener a casa de l’amic no era un mosquit qualsevol i ni tan sols sé si era un mosquit, dos mosquits, una família de mosquits, un veïnatge de mosquits, etcètera, el cas és que no vaig sentir el seu brunzit, un agut i penetrant brunzit solista, ben nítid, fins al cap de no res d’haver-me ficat al llit, jo d’entrada confiat al llit, molta son després d’un dia superficial però esgotador com totes les coses superficials i els meus dies superficials, un rere l’altre, dies que acaben esgotant més que les coses profundes, i la meva vida no és profunda, és superficial, banal i per això esgotadora, i el mosquit que va començar a brunzir sobre el llençol i la manta que amablement l’amic m’havia deixat sobre el llit per si tenia fred aquell 30 de gener perquè ja no és segur que el 30 de gener faci fred, i amb l’assumpte del mosquit em vaig tapar el cap només amb el llençol però vaig tenir calor de seguida, em costava respirar tapat amb el llençol i a la fi vaig treure el cap, que agradable s’estava amb el cap fora!, i el brunzit del mosquit ja no se sentia i vaig pensar potser no era un mosquit, m’ha semblat un mosquit però no pot ser un mosquit un 30 de gener, el canvi climàtic és bèstia però no tant, el brunzit que he sentit semblava el d’un mosquit; és més, jo asseguraria que era el brunzit d’un mosquit però no pot ser un mosquit un 30 de gener, seria la primera vegada que sento un mosquit un 30 de gener encara que sigui a Barcelona, aquesta ciutat insalubre i demencial i pretropical però on encara, dic jo, no hi pot haver mosquits un 30 de gener, em nego a creure-ho perquè mai no hi ha hagut mosquits un 30 de gener, vet aquí el meu raonament estúpid, perquè no estava disposat a creure que el mosquit tornaria a reaparèixer per condemnar-me a l’insomni tota la nit, com així va ser.

El mosquit, perquè finalment, després d’un estudi minuciós de llargues i absurdes i nocives hores nocturnes atent només al brunzit inequívoc del mosquit en el silenci de la cambra, vaig concloure que era un sol mosquit a causa de la precisió solista del brunzit. El bitxo era d’una crueltat extrema apareixent i desapareixent cada deu minuts, més o menys, vaig arribar a calcular, el temps precís cada vegada per confiar-me, per fer-me creure el mosquit pervers que havia finalment desaparegut. El mosquit em feia treure el cap del llençol, i aleshores, amb el cap exposat, entre el moment en què tornava a sentir el brunzit i em massacrava de nou el mosquit no devien passar més de dos segons, una velocitat increïble entre l’avís de la seva reaparició i la fiblada impietosa que tot seguit em feia rascar la pell mentre tornava a passar calor amb el cap de nou dins el llençol, jo suant de nou i la coïssor de la pell i jo rascant-me desesperadament provocant-me més coïssor, i mentre em rascava procurava oblidar-me que la cosa duraria tota la nit, de la picor en feia distracció, vet aquí la meva misèria, procurava no pensar en el fet que no dormiria en tota la nit i que l’endemà m’arrossegaria com un gos xacrós per culpa del mosquit, de la meva nit del lloro per culpa del mosquit. I quan no em rascava pensava de tot, procurava pensar en qualsevol cosa per oblidar-me de l’insomni per culpa del mosquit, i sobretot pensava que m’havia de treure del cap la idea de despertar l’amic per demanar-li esprai per matar el mosquit, perquè l’amic em prendria per exagerat o vés a saber si per boig, i perquè jo suposava, o volia suposar per no haver de despertar-lo, que al mes de gener l’amic no tindria esprai matamosquits, i per tant només aconseguiria despertar-lo per res, ell que amablement m’havia acollit a casa seva i m’havia preparat el llit perquè dormís com un angelet al seu cau aquella nit del 30 de gener en què ell dormia a l’habitació del costat com un angelet, roncant com un dimoni de tant en tant, mentre el mosquit brunzia a un pam del meu cap, a intervals, cada deu minuts, apareixent, desapareixent, ja dic. Mentre transcorria la meva agonia nocturna l’única esperança que tenia quan per fi vaig decidir que es tractava d’un sol mosquit, era que m’hagués xuclat prou sang per sentir-se satisfet, prou sang per haver-se inflat com un globus i no poder reprendre el vol per atacar-me de nou. Així em deixaria en pau d’una vegada. Jo confiava a mitja nit que, amb tanta sang que ja m’havia xuclat, deixant-me al punt de l’anèmia, vaig témer, el mosquit per força havia d’estar sadollat de sang i es trauria del seu cervellet de mosquit la idea de continuar xuclant-me sang i més sang, perquè el mosquit podia ser insaciable però no tant fins al punt d’estar boig per arriscar-se a rebentar, i si estava boig per força havia de rebentar fart de tanta sang meva, sang al seu pap de mosquit, sang fins a les seves antenes de mosquit que m‘havien detectat, detectat la meva sang, sang fins i tot vessant-li pel fibló per on em xuclava la sang, vaig pensar. Aquesta, aquesta és la meva esperança. En algun moment bé que ha de parar, el malparit, en algun moment em deixarà en pau; per afartament, per esgotament. Per les dues coses. No pas per pietat, no, sinó per una d’aquestes dues coses o les dues coses alhora, confiava jo en la meva desesperació.

Però no. Jo no entenia res i encara avui no entenc res. Continuo convençut que es tractava d’un sol mosquit el que em va xuclar la sang tota la nit, o sigui la nit sencera d’aquell 30 de gener, cada deu minuts tota la nit una xuclada bèstia de mosquit brunzidor bèstia. I continuo sense entendre com el mosquit no va rebentar com a màxim a mitja nit amb tanta sang que m’havia ja arribat a xuclar. Continuo sense entendre com va poder tenir la capacitat el mateix mosquit d’anar-me xuclant la sang tota la nit, fins que va sortir el sol i ja no el vaig sentir més ni em va picar més, el fill de puta, ara que m’havia de llevar ja no em picava més, el gran fill de puta, i sense poder jo saber si per fi havia mort a causa de la grande bouffe a costa de la meva sang o si continuava tan ample paint en un racó de la cambra per alguna raó fabulosa que se m’escapava després del seu recital piconador nocturn, per bé que aquesta informació ara, consumida la nit i la meva sang, només hauria tingut per a mi caràcter de curiositat, que rima amb crueltat.

En fi, així va ser com amb el sol tímidament alçat vaig començar a passar un nou dia banal doblement esgotat per la banalitat d’aquella nit del 30 de gener en què m’havia massacrat un mosquit, afeblint-me, deixant-me gairebé anèmic, continuava pensant, per passar el dia banal i, doncs, esgotador. Afeblit, doncs, tot el dia per l’habitual banalitat d’un dia banal més, i afeblit tot el dia per la nit banal d’insomni a què m’havia condemnat un mosquit, el mosquit d’aquella nit, a Barcelona, aquesta ciutat demencial amb mosquits demencials el 30 de gener.