Un cuc

La primera vegada que recordo haver-me sentit miserable, més miserable que el pitjor dels cucs arrossegats sota terra, va ser a l’institut, en motiu del lliurament dels premis literaris d’aquella casa de barrets pública per a adolescents que era l’Isaac Albèniz de la meva ciutat. Era un matí diria que del mes de març de l’any 1988, l’any segur que era aquest perquè era el meu últim curs a l’institut. M’havia presentat al premi de narrativa en castellà, aquesta llengua estrangera que diuen que és tan rica, ella tan especialment rica, es veu, i s’entén que rica respecte de les altres, cosa que no he entès mai perquè per poder fer aquesta afirmació bé caldria tenir un coneixement profund d’aquesta llengua –cosa que no em sembla observar precisament en els qui fan l’afirmació– i, sobretot, dels altres milers de llengües del món. En fi. Però això ara tant se val, perquè el cas és que m’hi vaig presentar com a mínim per una raó tan infantil, tan banal, que ni ara ni mai no ve a tomb detallar-la.

Aquell matí la sala estava plena a vessar, era la sala on acostumàvem a examinar-nos, i en aquella ocasió vaig veure, vaig sentir una sala diferent, perquè estava plena a vessar, amb alumnes drets i tot, i perquè el meu sistema nerviós m’anava de manera diferent, ple d’una emoció que la sentia sana, molt positiva, il·lusionada perquè per a mi guanyar el premi havia de ser una gran cosa, encara no sé per què, però molt positiu, suposo que per apaivagar la meva inseguretat d’adolescent, de persona que ja aleshores no sabia què cony feia en aquest món i, per tant, encara menys per què em presentava en un premi literari i per què havia de sentir emoció per guanyar el meu primer premi literari amb què m’havia presentat amb una narració que acabava fent referència al món justament en aquests termes, érase una vez ... nuestro bodrio.

De manera que vaig entrar en aquella sala confús per l’emoció i per la consciència de ser un estúpid per sentir aquella emoció. De fet, res de nou. Aquestes contradiccions, aquest cervell que em frena l’impuls del cor sempre ha estat la meva creu, sempre ha estat allò que m’impedeix delirar una estona, ni que sigui una estona per oblidar-me de la realitat intolerable, criminal, del fet de viure.

Vaig seure a la meitat de la sala, mirant de passar desapercebut perquè sabia que havia de guanyar aquell premi i em semblava com si la resta de la sala també ho hagués de saber i tots els ulls estiguessin ja clavats en mi. Era conscient del que havia escrit i que la catedràtica de castellà sabia llegir, no tenia res d’estúpida i encara menys de subornable en cap sentit, era una dona recta com una vela i per això em suspenia la seva assignatura i m’hauria decebut si me l’hagués aprovada. Jo sabia que havia de guanyar aquell premi, no pas per vanitat sinó perquè, com la professora, jo tampoc no era imbècil, i només havia d’esperar que cridessin el meu nom per pujar i recollir el lot de llibres de La Caixa en què consistia la dotació, la mare que els va parir.

Abans de començar l’acte, una companya de classe, castellana, amb un castellà no sé si ric però bonic, s’asseia davant meu i es va girar per preguntar-me si m’havia presentat al premi. Li vaig dir que sí, sense especificar-li mesquinament a quin premi, cosa que em va ser fàcil d’ometre-li perquè ella donava per fet que, tractant-se de mi, havia de ser el premi de narrativa catalana, de la mateixa manera que ella no em va haver d’especificar a quin premi s’havia presentat, sent ella castellana.

Quan la catedràtica d’un altre curs que dirigia l’acte va anomenar-me com a guanyador del premi de narrativa en castellà, el cor em va fer un salt malgrat estar preparat per sentir el meu nom. Vaig passar per davant de la companya de classe i vaig girar el cap, covard, evitant-la. La sala semblava molt efusiva amb aquell reconeixement, aplaudien amb força, almenys m’ho va semblar, i potser m’ho va semblar perquè em sentia un cuc, el pitjor dels cucs, ja ho he dit, i com més aplaudien més miserable arrossegat em sentia. Potser sentia aquell enrenou perquè els cucs, si més no els cucs com jo ho estava sent, són tan insignificants que ensordeixen amb el vol d’un mosquit. Amb els llibres de La Caixa a la mà, des de la tarima observava la sala plena amb un somriure, sense assaborir el moment perquè no hi havia res a assaborir. No podia assaborir res perquè no sabia per què m’havia presentat realment a aquell premi tret que no fos per una ridícula autoafirmació; per l’infantilisme d’haver-ho fet en llengua estrangera per la raó que m’estalvio detallar; per haver hagut de mentir i humiliar la companya de classe; per la inutilitat, per la meva consciència ja aleshores de la ridiculesa de cap honor o reconeixement en aquest món. Un cuc fastigós dalt la tarima recollint un premi; un cuc aclaparat per un munt de contradiccions. Un bitxo confós, infeliç. Que ridícul, tot plegat...

Aquella narració s’havia de publicar a la revista anual de l’institut. Aquell any, de resultes d’una vaga d’estudiants, de manera excepcional la revista no es va publicar. No crec en la justícia poètica, però allò va ser una sort. No vaig tenir el coratge de tornar a mirar a la cara la companya d’institut. Ha passat un quart de segle des d’aquell dia, i encara, quan en recordar-lo em veig a mi mateix, hi veig un cuc miserable. De tot això em va servir aquell premi.

Al Jardí de la Plaça

Tinc el vici, en veritat una mesquinesa repugnant, imperdonable, d’asseure’m a l’estiu a la prodigiosa terrassa del prodigiós bar Jardí de la Plaça, a Llívia, per estar jo sol a la taula, sobretot és cabdal que estigui sol, amb una cervesa per poder anar observant la gent a pleret i anar veient el buit absolut darrere la gent, res de veritat en els seus gestos; el cos, les cares, ni mitja veritat i no ho saben, només ho saben de tant en tant, quan la hipocresia clama al cel, però la resta del temps és impostat, igualment consumit en la hipocresia, hipocresia amb els altres, hipocresia amb ells mateixos, i els passa del tot desapercebuda. No saben qui són ells ni la gran majoria no sap ni tan sols que no ho saben. Viuen sense ser ells perquè no han estat mai ells ni ho seran, presoners darrere la màscara. Ho sé del cert perquè els observo, però també perquè jo tampoc no sé qui sóc i visc darrere una màscara que he lluitat endebades tota la vida per treure-me-la. Una empresa absurda, estúpida, perquè si mai me la pogués treure m’evaporaria a l’acte, no hi hauria ningú al darrere, perdria la consciència i, quan la recuperés, no recordaria què me l’hauria fet perdre. No poden, no puc sortir de la comèdia, tota la vida dalt d’un escenari on ens han llançat sense demanar-ho. Anorreament total des del bressol de tot el que hauríem pogut ser. I tot per satisfer els altres, i d’altres cops per a la supervivència, la qual passa per satisfer als altres, o almenys que s’ho creguin.

N’hi ha que clamen en favor de la identitat, la identitat col·lectiva, la identitat personal. No els falta raó. El problema és que la identitat no la tries, te la trien, neixes, et cries, vull dir et crien aquí i no allà, et mal eduquen aquí i no allà, i així i no aixà, i la teva biologia fa el que pot amb aquesta barreja imposada, i tampoc la teva biologia no la tries, per això és biologia. A tota aquesta barreja en diem identitat i ens hi hem d’aferrar per sobreviure i per conservar la dignitat. Però en tot això no sé on som nosaltres, no sé on sóc jo. Sempre lluitant per al mal menor, doncs; sempre lluitant per alguna cosa altra que jo encara que ens fem la il·lusió d’estar lluitant tota la vida en favor d’aquest jo, i vet aquí la patètica ridiculesa de l’egoisme, ja sigui ben entès o mal entès. En fi. La procreació hauria de ser delicte. El meu estimat Cioran ja deia que no hi ha nadó que no neixi plorant.

Quan detecto en algú alguna veritat em crida l’atenció, se’m dispara una agradable alarma que em confirma la regla, i m’adono que instintivament bec un glop de la cervesa mentre clavo els ulls en aquella veritat excepcional que veig en aquella persona excepcional, ni que sigui perquè ha transmès una veritat fugaç, potser perquè l’han ofesa, perquè li han tocat l’ego, perquè l’interessa allò que escolta o que veu, pel que sigui, faig veure que no m’importa que hi hagi egoisme o cap altra mena de misèria en aquell gest de veritat, però almenys hi ha veritat, l’únic que m’interessa, m’interessa aquella rosella perquè la resta és blat podrit per una tempesta mediocre. Hi ha tan poca veritat en els humans que quan en percebo una, malgrat que sempre tangencial, mai essencial,  pretenc que no m’importa la causa i veig una rosella, no hi fa res que fins i tot aleshores m’hagi d’esforçar a poder veure una rosella en allò que veig.

No m’ho miro des de cap atalaia,  no, ho miro en una taula, assegut com ells, des de la mateixa altura que es produeix el festival d’impostació inconscient on ens ofeguem la humanitat. Sóc allà entre ells, acceptant conviure entre ells, cagant com ells i bevent com ells i d’ells, participant d’alguna manera de la seva mentida mentre alimento la meva feta d’incoherència, la incoherència fonamental basada justament en el rebuig d’ells sense tenir pebrots de fugir d’ells, jo allà assegut a la terrassa. La meva ridícula i mesquina incoherència d’analitzar-los mentre actuo com ells en el silenci, callant el que penso, pensant que de fet no estic envoltat per ningú perquè de fet sé que ni jo mateix soc allà, a la terrassa. Només hi ha, suposo, la cervesa, les taules, hi ha el meu coll engolint la cervesa, el meu estómac, i fins el meu pensament. Però jo no hi sóc, allà. Perquè ni jo ni ningú realment no existim més enllà de la matèria orgànica. Allà no hi ha ningú, només una màscara i res al darrere, cap veritat essencial, cap identitat personal creada des de la llibertat. Allà hi ha tot de mentida, mentida superficial, banal, estúpida, però, molt per sobre d’aquesta mena de mentida, o més aviat per sota de tot i com a qüestió essencial, hi ha en totes les persones que observo la mentida obligada per la presó existencial, amb els seus implacables i cruels condicionants. No hi ha millor actor que aquell que no sap que actua. Ells es passen la vida actuant i la majoria no ho saben. Jo em passo la vida actuant i ho sé. Ells són bons comediants, jo sóc mal comediant, però comediant al capdavall, i això és el més patètic, perquè sóc dolent i insisteixo, i això em converteix en més patètic que un mal comediant ignorant. Ells són bons i ignoren. Són bons perquè

ignoren. Almenys no pretenen sabotejar la vida en no haver-li descobert la terrible farsa. Jo sí, no puc evitar-ho. Per això l’únic que em fa el coneixement és convertir-me probablement en el més gran dels imbècils infeliços congregats al prodigiós bar del Jardí.

Etcètera

La gent del carrer, sí, però també el periodisme inepte, o sigui el noranta-nou per cent  del periodisme d’aquest país es passa la vida dient etcètera, la paraula que obre totes les portes per no obrir-ne cap d’interès és etcètera, la paraula que ho vol dir tot però no vol dir res és etcètera. Donen un exemple agafat pels pèls i a continuació s’imposa un etcètera, i aquest etcètera petulant ve a dir que el periodista en podria donar mil, d’exemples, però es veu que s’absté d’exposar-los per no avorrir el lector amb tanta exemplaritat i, doncs, suposats arguments, o vés a saber si donant a entendre amb el concloent etcètera que té poc espai a la columna per haver de donar més d’un exemple.

La paraula etcètera lluny de ser gratuïta hauria de ser molt pesant, curosa, el punt final i alhora el·lipsi d’un seguit d'exemples convincents que, per raons òbvies, no cal donar perquè prèviament ja s’han exposat en la defensa de la tesi. Però no. De fet, avui dia no hi ha tesi altra que la banalitat que, en conseqüència, desemboca en la paràlisi, o sigui la defensa de la confusió, o sigui de l’statu quo. Bla bla bla. Res més. La paraula etcètera s’ha banalitzat mentre es tracta el lector d’imbècil, donant per fet que s’ha empassat la imbecil·litat d’un exemple, màxim dos exemples previs que suposadament justifiquen l’aparició del posterior i no menys imbècil etcètera. Ningú no sap què significa sovint etcètera però tothom calla com un puta, no fos cas que sembléssim beneits, fins al punt que la paraula etcètera és esnob, queda bé, atorga una intel·lectualitat que no és més que cretinisme extrem. Etcètera dóna a entendre que entenem el sobreentès, que no cal que se’ns expliqui res més, malgrat que en realitat se’ns ha d’explicar tot perquè no se’ns ha explicat res. Etcètera significa avui en la majoria dels casos fer veure que es tracta l’interlocutor de persona intel·ligent mentre se’l tracta d’imbècil. I bé ho deu ser, d’imbècil, quan l’argúcia funciona; bé ho deu ser quan l’etcètera fa molts anys que funciona i no sembla que mostri precisament símptomes de pèrdua d’eficiència.

Etcètera és perfecte perquè dissimula la buidor alhora que es fa veure que hi ha consistència argumental. La força de l’etcètera per escrit té a veure amb el gratuït prestigi del negre sobre blanc, sobretot quan aquest es veu publicat en les societats analfabetes funcionals com la nostra; en canvi, la força de l’etcètera oral rau en la velocitat com un llampec i el to de seguretat amb què es pronuncia la paraula, no donant temps a l‘interlocutor a pensar en la buidor emesa un cop disfressada d’argumentació irrefutable la nul·litat argumental.

El pitjor i més retorçat de tot plegat, però, és que la incompetència impulsada per la desídia és del tot inconscient. Etcètera es pronuncia com qui respira. Ha arribat un punt de confusió tal en aquesta societat diarreica, que la desídia ha acabat imposant-se com a normalitat, cosa que significa que l’actitud positiva ni es contempla i, quan algun toca-gaites l’anomena, no s’entén o, per dir-ho amb rigor, s’entén justament com el seu contrari, és a dir com a sinònim de desídia, sense que d’altra banda se sàpiga què és la desídia, vet-ho aquí. Perquè la desídia en una societat subnormal com la nostra és com el funcionament d’un òrgan humà; el tenim, però no sabem ni en quina part del cos para, i encara menys com funciona.

Els amants de l’etcètera no només són inconscients de la seva incompetència sinó també de la seva desídia. De fet, posats a ser incompetents desidiosos, la cosa no està tan malament: no pot generar sentiment de culpa allò que s’imposa com a normalitat. Un món perfecte. Vivim en un món perfecte. Per això no hi ha alternativa al capitalisme. Perquè, a qui se li acut sortir de la normalitat?