El servidor

Vam coincidir en una festa d’aniversari d’un amic comú, i no sé qui ens va presentar. De seguida vam parlar com si ens coneguéssim de sempre, perquè no va trigar a dir-me, en un to entre desesperat i esperançat, que estava ficant la banya en un nou negoci que em deia que no podia fallar perquè mai fallava. Em deia, què vol la gent, eh? Què vol? Què fa la gent? Menjar, beure, follar i veure futbol, no? La cosa va així, no? Doncs dedica’t a això. Tria l’opció que més bé et vagi, però dedica’t a això. Alta tecnologia, modernitat per a primats. És el que hi ha. Doncs serveix-los. Tot el que no sigui no dedicar-te a això et convertirà en esclau. La gent et demana a crits que et dediquis a satisfer aquestes activitats, i en el mateix crit et diuen que si no  t’hi dediques ells mateixos et condemnaran a la misèria perquè ja t’han avisat amb el seu crit, dedica’t a això, cony, dedica-t’hi, que és la llei de l‘oferta i la demanda i volem això i no una altra cosa, coi, que això és el que dóna calés de debò, coi!

El paio em va dir, amb un somriure que em va semblar sorneguer, que primer havia pensat a dedicar-se als sanitaris, a les tasses de vàter, a enginyar, a innovar i vendre les millors tasses de vàter imaginables, les més còmodes, deia, perquè pensa-ho, em deia, no hi ha dia que no les facis servir, són molt importants les tasses de vàter, la gent necessita i, a més, els agrada cagar, no hi ha res com una bona cagada, no? I tothom caga, no? Doncs fes que cagar deixi de ser un acte rutinari. La gent hauria d’esperar a tenir ganes a cagar per provar els teus sanitaris. Aquesta és la idea. És el que volen i no ho saben. Tu els ho has de fer saber. Doncs serveix-los, coi, serveix-los.

L’home m’agradava, o m’encuriosia, amb la seva visió pragmàtica de les coses, i em va deixar anar que allò dels sanitaris estava molt bé, però que finalment s’havia decantat per muntar un puticlub. Vaig quedar meravellat per com m’ho va dir, amb convenciment, no era cap facècia, perquè em deixava clar no només que es tractava d’un projecte, sinó que estava tirant el negoci endavant. De fet, ja dirigia el puticlub als afores, en un polígon, tot molt discret, va afegir, ja havia muntat realment el puticlub. I després de meravellar-me per allò que em deia, confesso que el primer que em va passar pel cap era anar-hi i follar pels descosits amb les seves putes, jo que no he anat mai de putes,i no per falta de ganes sinó per excés d’escrúpols, i no precisament morals.

Es veia un home amb classe i no sé per què però em vaig imaginar que no havia de ser un puticub qualsevol sinó el puticlub, amb les meuques triades per ell. Deu ser cosa fina, vaig pensar, cosa fina, el xiringuito... El paio em parlava i m’anava imaginant les putes, i les dones que em passaven pel costat a la festa amb la copa a la mà i somrient amb els seus vestits i joiells de gala em semblaven les seves putes i vaig tenir una erecció mentre em parlava i jo anava mirant i saludant amb un somriure les dones i m’ho estava passant bé a la festa, de manera inesperada perquè no m’agraden les festes.

Em va parlar de la inversió i de tots els problemes burocràtics i de com havia hagut de subornar a més d’un càrrec electe per obtenir la paperassa per tirar endavant l’empresa, i deia que el preu de la paperassa estava sent molt elevat perquè l’hipotecava indefinidament amb serveis gratuïts de les noies, deia, no pas a l’electe sinó als electes, i es veu que cada dos per tres tenia un electe o altre al puticlub Vanessa’s. A les noies els era indiferent perquè anaven a sou, però a mi sí que m’importa, em deia, perquè mentre fan el servei als electes jo no faig caixa. Ja ho entenc, vaig dir, i li vaig preguntar pel nom de Vanessa’s, confessant-li, corresponent a la seva confiança, que el nom em semblava espantós, i traient-me del cap la idea que m’havia fet de la qualitat de les seves putes, cosa que em va fer destrempar i veure les dones de la festa com a senyores respectables i no res més que m’havia imaginat i que ara lamentava haver imaginat, per mi i per les senyores respectables. En fi. Em va dir que a ell també li semblava espantós el nom de Vanessa’s que havia triat, però que era la manera que se li havia acudit per retenir la seva millor puta, la qual em va descriure i ara m’estalviaré jo la descripció al lector. La Vanessa, em va dir, és la millor que tinc, hi ha hòsties per la Vanessa, però la Vanessa vol fotre el camp perquè està disgustada des del primer moment, quan vam acordar el contracte. Li vaig fer signar per contracte que, si volia la feina, havia de follar amb mi dos cops per setmana, i jo, que m’agrada complir amb la llei, me la follo dos cops per setmana. Però ara ella s’ha vist les orelles i m’amenaça de fotre el camp i jo l’amenaço de denunciar-la. És la que més em rendeix, la Vanessa, i ja et dic que he arribat a posar el seu nom al negoci, però a ella això li rellisca, no se sent afalagada ni honorada ni res de res, i li rellisca. Vol més calés i no em perdona això del contracte. Cada cop que cardem m’odia, ho noto, va per feina, desmenjada, perquè m’odia, amb cap client no va tant per feina com amb mi, ni tan sols amb els electes, al contrari, sembla tenir predilecció pels electes, la molt puta.

El meu peu tot d’una va semblar cobrar vida pròpia, perquè la inopinada puntada als collons que li vaig clavar al paio encara deu ressonar en aquell magnífic recinte. L’home devia tenir molta ascendència entre les dones, perquè van ser les primeres a insultar-me i a maldar per atendre’l, estès a terra. Jo vaig rebre insults i empentes i cops de puny dels homes i alguna bufa de les dones. Vaig haver de sortir d’allà escopetejat, i després, ja a casa, recuperat de les hòsties i del trasbals vaig pensar que havia actuat malament, que no estava bé clavar puntades de peu a la gent, i menys a la gent amb voluntat de servei. I li havia rebentat els collons! Vaig pensar que no tenia cap dret a haver obligat aquell home a infringir la llei, a fer-lo incomplir el seu contracte amb la Vanessa. Totes les hòsties que havia rebut d’aquells homes i dones de la festa em van semblar merescudes. I no hi fa res que després m’assabentés que, aquell amic del meu amic, en realitat ningú no el coneixia. Que s’havia colat a la festa.

Malalt

Amb els anys vaig anar encadenant una patologia crònica rere l’altra, a partir de determinat moment, prop dels quaranta, no hi havia malaltia que enxampés que no fos crònica, i no sé per què. Els cas és que va ser així com vaig recuperar la il·lusió per la vida, una merda d’il·lusió, però il·lusió al capdavall.

Amb el primer problema físic, resultat d’una salvatjada mèdica que em van perpetrar al quiròfan, em semblava que em moria, pel dolor, pel seu caràcter crònic, cada minut, cada hora, cada mes, cada any durant anys de dolor ininterromput, o gairebé, perquè les interrupcions consistien en una inopinada davallada del dolor, davallada cruel perquè tenia com a objectiu crear-me un cop rere l’altre falses expectatives, traïdes l’endemà de la millora. De fet, si no em moria era només perquè el cor em continuava bategant, una autèntica tortura sentir-me el cor bategar tranquil·lament, com si res, permetent-me patir el dolor, indiferent el cor al meu sofriment, dolor de dia, de nit, tothora el dolor a la cama, a l’esquena, al cervell, la cara encartonada pel dolor, el cervell destruït pel dolor i per la manca d’horitzó de cura, jo destruït.

Després va venir la segona malaltia crònica, un dia rere l’altre de la mateixa merda que no se n’anava ni se n’ha anat. Em va sorprendre l’estricte respecte mutu entre les malalties, ja en fossin dues, tres, o fins a quatre acumulades. Ara no ve a tomb detallar-les. Es respectaven entre elles, no em respectaven a mi, altrament m’haurien desaparegut. I val a dir que, amb cruel ironia, el respecte que es professaven em convenia, perquè quan emergia una malaltia l’altra es retirava per tornar quan fos, al cap d’un dia, d’una setmana, d’un mes, i fins i tot de dos anys, però sempre dintre meu, a l’aguait per retornar a l’atac. Les malalties les tenia ficades dintre de manera latent, totes menys una esperant el seu torn quan aquella que m’atacava decidís descansar. Al final jo no era més que una malaltia, i el cor sa, sempre sa per poder-la patir.

No t’acostumes mai a la malaltia, al dolor, és mentida que t’hi acostumes, quina idea més estúpida, el dolor és allà perquè el sistema nerviós és allà i el cor continua bategant perquè puguis sentir el sistema nerviós i fotre’t ben fotut. Però vaig recuperar la il·lusió per la vida. No en tenia cap i la il·lusió era vèncer el dolor, un rere l’altre, un repte, una pastanaga estúpida per poder continuar vivint. Era vergonyós l’extrem de l’extrem on havia arribat, però no tenia temps per perdre lamentant-me de la meva misèria. No em quedava res que em motivés a despertar-me cada matí i havia de continuar vivint, de viure per alguna cosa, no importava què fos, se m’escapava a la raó, era com respirar, no saps per què ho fas ni t’importa com ho fas, però no pots parar de fer-ho. M’aferrava a la vida fins i tot en el ferro roent del dolor intens de les meves múltiples malalties, el dolor que, lluny d’això, m’hauria d’haver fet desitjar morir, vet-ho aquí.

La il·lusió era la superació del meu dolor i vaig pensar què patètic, noi, quina vida més patètica, i després m’animava i pensava no, si la cosa més important a la vida és la salut, diuen, no hi pot haver causa més elevada que recuperar-la quan l’has perduda, dic jo. I pensava ja ho deia Cioran, que el dolor és l’únic estat que et pot fer sentir, partint de la base que la bona salut no proporciona cap sensació, ni la gaudeixes ni la pateixes. I després pensava jo en Schopenhauer, que deia que la vida de l’home és un pèndul que oscil·la entre el dolor i el tedi, i vaig concloure que el repte és estar ocupat lluitant contra el dolor des del dolor, i així evites el tedi, el dolor t’impedeix oscil·lar cap al tedi, resisteix en el dolor contra el dolor, vet aquí quin repte, no tothom pot dir el mateix, atrapats en l’oscil·lació entre el dolor i el tedi. De manera que vaig convertir l’eliminació del dolor en l’objectiu de la meva vida. Però va ser un error ingenu, perquè la cosa no em garantia res. Vaig preguntar-me que, si mai em desapareixia el dolor, tots els dolors de totes les malalties cròniques, quin seria aleshores el meu proper objectiu, i més tenint en compte que, com apuntava, havia arribat a creure’m que l’objectiu més elevat a la vida és justament lluitar per recuperar la salut, allò que, segons Cioran, tampoc no proporciona cap satisfacció. M’aclaparava la perspectiva de l’abisme si mai em curava de tot. M’angoixava. De manera que no podia escapar de la teoria de Schopenhauer, i estava igualment condemnat a patir dolor i a angoixar-me, a ser un titella en el pèndol.

Vaig optar per lluitar contra les malalties com a objectiu, sí, però tirant endavant amb la pastanaga sense oblidar que mai no l’atraparia, la il·lusió era ser conscient que no l’atraparia mai, això m’havia d’animar i no enfonsar-me, quins pebrots. La malaltia, els meus dolors  curar una pastanaga com qualsevol altra, ni més ni menys elevada, sempre dins la sínia de l’absurd, darrere la qual s’amaga, no gaire amagada, la por, l’absurda resistència o por de morir, un cop havent cregut entendre el panorama existencial.

I aquí em teniu; un pèndol adolorit, preferint el dolor, preferint ser un miserable pèndol adolorit per tots costats, que no pas aturar-me per sempre i deixar de ser-ho. Quanta misèria.

El bufó

Vaig seure al sofà, escarxofat al sofà per veure la tele, el programa del pallasso de la tele. Cada tarda cinc dies a la setmana apareixia el pallasso de cabells platejats, i a mi m’agraden els pallassos però em fa vergonya anar sol al circ a la meva edat i per això sempre que podia mirava el pallasso de la tele catalana. El pallasso tenia un públic d’una mitjana de setanta anys. Sortosament, el pallasso era menys vell que la majoria del seu públic. Vull dir que encara es movia amb la força de la vehemència i l’espurna mental de la pallassada.

Aquella tarda la claca estava especialment entusiasmada amb les pallassades del pallasso, i el pallasso semblava inspirar-se més i més a mesura que la claca li reia les gràcies. A mi, la cosa se m’encomanava i m’entusiasmava de no dir. El públic català, entre senil i tradicionalment dotat per a la puerilitat, reia i reia i interactuava amb el pallasso responent imbècilment als seus graciosos comentaris. Des del sofà, jo reia imbècilment mentre s’esdevenia la imbecil·litat.

Em vaig posar seriós perquè el pallasso s’havia posat tot d’una seriós davant el comentari suposo que impertinent d’un espectador que encara no entenc què hi feia allà, posant en dubte les gràcies del pallasso, que amb la mirada i un comentari sec, com pronunciat per a si mateix, li va venir a dir que allà el graciós era ell perquè ell era el pallasso, tu que t’has cregut, merda seca... Aquella reacció em va sorprendre i des d’aquell moment el pallasso em va caure com una puntada als collons i vaig decidir rebaixar-lo a categoria de bufó. El bufó va continuar amb la seva farsa, adreçant-se a la claca parlant lentament, recalcant cada paraula, alçant amb absurda exageració el to de veu. La claca, bocabadada, li reia les gràcies, però ara jo no li reia cap gràcia. Les imbecil·litats del bufó em semblaven imbecil·litats a seques, sense gràcia, i les riallades de la claca a cada gracieta imbècil del bufó s’afegien a la meva ràbia cap al bufó ja sense gràcia.

En un rampell d’indignació vaig aixecar-me del sofà per fer cap a la cuina a agafar el paquet dels carquinyolis. No tenia gana, però vaig pensar que queixalar carquinyolis era una bona excusa per distreure’m i que , de passada, l’activitat m’esbravaria. A la cuina vaig clavar queixalada al primer carquinyoli mentre sentia de fons la riallada de la claca en el seu diàleg imbecil amb el bufó. Gairebé m’hi deixo un queixal amb el carquinyoli, però estava tan encès que no em va importar. Vaig tornar al menjador, i mentre anava endrapant els carquinyolis al sofà anava seguint l’espectacle del bufó, jo cada cop més arborat. Un carquinyoli em va ennuegar, el molt malparit, fins al punt que em vaig haver d’aixecar del sofà per fer cap a la cuina a beure aigua. Vaig beure un glop llarg i vaig estossegar i el carquinyoli no baixava. Vaig prendre, alarmat i suposo que enrojolat, un altre i un altre glop d’aigua, però el carquinyoli no baixava i jo estossegava amb el tros de carquinyoli clavat a la gola. Vaig pensar que aquella seria una manera ben imbècil de morir, i que per fi ho havia aconseguit. Per fi la conxorxa de la imbecil·litat aconseguiria matar-me.