Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

dimarts, 22 de novembre del 2016

Visió de París



Tres dies a París. La torre Eiffel continua al mateix lloc de sempre, m’ha semblat. Recordo la primera vegada que vaig estar a París, la torre Eiffel a baix, vista des del Trocadéro, i jo amb set anys fascinat en veure-la per primer cop, il·lusionat per pujar-hi, fent cua al peu de la torre amb el meu estimat oncle, l’oncle del meu pare enterrat fa trenta anys al cementiri Père Lachaise i a qui avui continuo estimant com si hi fos, l’oncle que em duia arreu per París perquè ell vivia amb la meva tieta bretona a París, i jo alçant el cap, bocabadat veient el cim de la torre, ansiós mentre m’esperava a la cua, oblidant el meu vertigen. Era tal la il·lusió que tenia per pujar a la torre Eiffel que, només a mesura que l’ascensor anava pujant, m’anava recordant del meu vertigen mentre m’anava marejant, fins que en arribar al tercer pis, l'últim pis, no m’adonava d’on era. Aquesta va ser la gran lliçó de pujar a la torre Eiffel. Una lliçó múltiple, ben sucosa. Les emocions obnubilen la raó i la memòria, som més animals irracionals que altra cosa, i no té cap sentit pujar a la torre Eiffel, perquè la torre Eiffel és justament l’últim lloc de París on has d’anar si vols veure la torre Eiffel amb tot el seu esplendor de muntanya de ferro i, a més, la vista des de l’avió en arribar a París sens dubte havia estat molt més elevada que la vista de París des del cim de la torre Eiffel. Cap sentit, cap sentit pujar a la torre Eiffel. En fi. I després, recordo aquell dia mateix d’ara fa prop de quaranta anys quan, mentre dinàvem, vaig preguntar a l’oncle per què la torre Eiffel tenia la forma de torre Eiffel i no una altra, i ell em va dir, després d’un llarg silenci, que la torre Eiffel tenia la forma que tenia perquè si no no seria la torre Eiffel, seria una altra torre, i prova d’això era que jo havia reconegut de seguida la torre Eiffel en veure-la. El meu oncle era un home sagaç, d’una lògica existencialista aclaparadora, i aquesta va ser la primera lliçó existencialista de la meva vida i, a més, a París, el cor de l’existencialisme. A continuació li vaig preguntar per què havien construït la torre Eiffel, i ell em va dir que havia estat a final de segle XIX, arran de l’Exposició Universal, i jo vaig dir ah..., i res més, perquè confiava en la seva lògica, i si ell em deia allò de l’Exposició Universal i la torre Eiffel, bé havia de tenir alguna lògica molestar-se a alçar tot aquell munt de ferralla per a una exposició, i era el meu problema trobar-li la lògica, perquè quan es menja no es parla, i encara menys amb la boca plena i un nen ha de saber comportar-se a taula i allà on sigui, inclòs al cim de la torre Eiffel, on vaig aconseguir dissimular el meu mareig portant-me com un home, i amb només set anys, ja dic.


En aquest recent viatge també he tingut ganes de veure la torre Eiffel, com sempre m’agrada veure la torre Eiffel quan vaig a París i sempre la veig encara que no vulgui veure-la, perquè és impossible no veure la torre Eiffel quan vas a Paris, encara que acotessis el cap obstinadament veuries la torre Eiffel reflectida en algun bassal o fins i tot en una escopinada, que n’hi ha moltes, has de vigilar quan alces el cap embadalit amb la torre Eiffel, perquè a terra hi ha moltes escopinades i cagades de gos, aquest cop no tantes escopinades ni cagades de gos, sembla que les autoritats parisenques hi han posat una mica de remei i trobo que és una llàstima, perquè un dels al·licients de sempre de París havia estat anar esquivant pels carrers les escopinades i cagades de gos, però a mi m’agrada veure la torre Eiffel, perquè quan surto del metro de Trocadéro recordo com si fos ahir aquell dia de l’any 77 quan vaig sortir del metro de Trocadéro amb el meu oncle i l’oncle em va dir: darrere d’aquest edifici, a l’esquerra, hi ha la torre Eiffel..., i a mi el cor em bategava molt de pressa, que bonica la innocència, de manera que no m’agrada tant tornar a veure la torre Eiffel cada cop que torno a París com tornar a reviure d’alguna manera aquell record bonic d’infantesa, pura emoció cada cop que torno a París, el meu París és intransferible, és el París del meu record concret, no hi ha cap altre París com el meu París, per milions de turistes que hi hagi a París. La cosa és màgica, inefable, fabulosa, ningú més sent París exactament com jo el sento, i el sento d’una manera molt profunda, emotiva, París es barreja amb mi i jo em barrejo amb París, una cosa nostàlgica única malgrat les caques de gos i les escopinades a terra, i jo sóc molt nostàlgic, feble, força addicte a la nostàlgia, però no sóc l’únic, hi ha molta gent que s’alimenta de la nostàlgia, crec, tot i que tinc la impressió que n’hi ha molta més que s’alimenta del deliri sense nostàlgia, perquè entenc que la nostàlgia és una forma de deliri com tantes altres formes de deliri per fer la vida una mica menys insuportable. En fi.


Ara el que més m’agrada veure és la perspectiva de la torre Eiffel des de sota, el ventre de la torre, alçant el cap i castigant-me les cervicals per veure el ventre de la torre que ja em cridava l’atenció de petit, però jo diria que això del ventre de la torre Eiffel només m’interessa a mi i a quatre gats, perquè el ventre de la torre no s’assembla a la torre Eiffel, efectivament, la fa irreconeixible i per tant no deu ser tan fotogènic com la torre Eiffel vista des de la distància amb la seva estampa inconfusible de torre Eiffel. Ah, però quin ha estat el meu disgust en aquest últim viatge quan m’adono que han encerclat la torre Eiffel amb tanques i no t’hi pots passejar per sota com havia estat possible tota la vida, almenys la meva vida. Hi ha una taquilla al voltant de la torre i només si pagues per pujar-hi pots passejar per sota la torre, i la gent que paga per pujar-hi segons vaig observar continua sense trobar el gust a fer fotos des de sota, fotos del ventre de la torre Eiffel, i no sé perquè, potser perquè no han vist cap postal turística del ventre de la torre Eiffel i curiosament només tenen interès a fer fotografies idèntiques a les postals i samarretes, etcètera, que venen a les botigues de souvenirs i arreu del món de la torre Eiffel, cosa que no m‘entra al cap, no entenc per què no compren directament les postals de la torre Eiffel i així s’estan de fer fotos, cosa que els permetria contemplar còmodament la torre Eiffel al natural, per dir-ho així tractant-se de la cosa més antinatural del planeta, i no a través del visor de la càmera.


Total, que aquest cop m’he quedat sense veure els budells de la torre Eiffel. I com que m’he quedat frustrat, se m’ha acudit pujar a Montmartre, fins al Sagrat Cor, per poder veure la torre Eiffel des de la perspectiva parisenca més elevada on poder veure la torre Eiffel, que no és pas el cim de la torre Eiffel, com molts es pensen i és ben estrany que ho pensin, perquè clama al cel parisenc que des del cim de la torre Eiffel no veus la torre Eiffel, i menys la torre Eiffel de les postals que tant agrada a la gent, tenint en compte el que acabo de comentar del rebuig general a fotografiar el ventre de la torre, cosa que fa estrany que la gent d'altra banda desitgi pujar fins al cim de la torre. Des del cim de la torre Eiffel només veus París, no la torre Eiffel, el monument més emblemàtic de París. Pujar al cim de la torre Eiffel per tenir la millor vista de París és absurd, perquè veuràs tot París menys la torre Eiffel, i això és tan imperdonable com anar al Louvre i perdre's la Gioconda, encara que ni jo mateix no entengui per què. Ah, però quin ha estat el meu següent disgust després de pujar les escales de Montmartre com un boig, de tres en tres, de quatre en quatre i tot, un munt infinit d'escales perquè no m’ha donat la gana pagar el funicular fins al Sagrat Cor perquè a mi m’agrada pujar a peu les escales de Montmartre per veure i viure Montmartre, que és un barri parisenc encantador, d’un color blanc encantador amb les seves cases blanques, com si a tot França s'hagués acabat tot el subministrament de pintura menys el blanc, i carrers estrets encantadors, un altre París, Montmartre, encara que quan arribes al cim de les escales treguis el fetge per la boca amb tantes escales, un empatx d’escales a Montmartre des de la Place des Abbesses fins al Sagrat Cor. Doncs sí, quin desengany, sí, quan un cop fet el cim, un cop al Sagrat Cor, em meravello amb la vista als meus peus i als peus dels set milions i mig de turistes concentrats amb mi o jo amb ells davant del Sagrat Cor, la vista de París als nostres peus, però vet aquí que no veig la torre Eiffel. La torre Eiffel ha desaparegut de París. Montmartre, la vista més meravellosa de París en alçada des d’on poder contemplar la torre Eiffel i resulta que la torre Eiffel no hi és, s’ha evaporat, i em poso molt nerviós amb aquesta frustració després d’haver pujat tantes escales, i encara més quan m’adono que la gent sembla encantada amb la meravellosa vista de París des del Sagrat Cor privada de la torre Eiffel. No veig que ningú se’n queixi ni plori del disgust, ni tan sols que es pregunti sense queixar-se on nassos s’ha ficat la torre Eiffel, però en fi, jo em disposo a imitar els turistes fent de turista intentant fer fotografies de París sense la torre Eiffel ni que sigui per demostrar després a qui ho vulgui que des del Sagrat Cor es veu tot París menys la torre Eiffel. Però les úniques fotografies que aconsegueixo fer són de caps, de vegades cares, de vegades clatells, de turistes; primer un xinès, després una xinesa, després un altre xinès, però no pas, crec, el mateix xinès que he fotografiat abans de la xinesa, i dic xinesos perquè sempre he tingut el defecte de no saber distingir un xinès d’un japonès o d’un tailandès o d'un vietnamita, etcètera oriental, l’únic que sóc capaç de distingir és un xinès d’una xinesa, i en fi, són baixets, però, amb tot, mirant de fotografiar París només aconsegueixo fotografiar caps, cares i clatells de xinesos que se’m posen al davant per fer fotografies, ells també, suposo que inevitablement a d’altres caps de xinesos i persones de totes les nacionalitats, tots mirant de fotografiar París sense la torre Eiffel i sense aconseguir-ho, perquè abans que París el visor de les seves càmeres també només capta cares i clatells de turistes, xinesos o no, i a mi, no sé si a ells, però a mi em vénen ganes salvatges de llançar amb un llevaneus tota aquella gentada al Sena des del pont d'Alexandre III, que em sembla el més bonic de Paris, per en acabat penjar-me un xinès al coll i llançar-m'hi jo també, ja de passada, però no pot ser, perquè el Sena és lluny de Montmartre i no pot ser i m'ho trec del cap. En fi. No hi ha manera humana de fer fotografies de París des del Sagrat Cor, que en francès es diu Sacré Coeur, així, amb tres vocals seguides, i encara menys fotografies de la torre Eiffel.


Ho deixo córrer i me’n vaig a buscar desesperadament la torre Eiffel des d’un punt una mica allunyat del Sagrat Cor, i finalment em tranquil·litzo quan trobo la torre Eiffel en un racó apartat de la turba humana, entre uns arbres i unes cases blanques, naturalment, un lloc discret, tranquil, sensat, allà només hi ha una parella de turistes fent fotografies a la torre Eiffel i em tranquil·litzo, no sóc l’únic turista que ha pensat en la torre Eiffel, penso; no sóc l’únic que s’ha estranyat, esparverat per l’absència de la torre Eiffel des d’aquella panoràmica tan extraordinària de París que ofereix el cim de Montmartre amb el Sagrat Cor, i estic a punt de preguntar-los si, a més d’haver-se estranyat per l’absència de la torre Eiffel en la panoràmica, no han pujat fins allà, a Montmartre, com jo, amb la idea de poder veure la torre Eiffel des del cim més elevat de París, sent evident que des del cim més elevat de la torre Eiffel no és el millor lloc per veure la torre Eiffel. Però veig que la parella parla una llengua estranya que no deu ser xinès perquè són ben rossos, però que em sona a xinès, i em fa mandra haver-los de parlar en anglès a París, jo a París només parlo en francès, per allò de la integració, perquè sóc un home integrat.


Després faig pendent avall i vaig a petar a la plaça de Tertre, on diuen que hi ha pintors pintant a la plaça, però jo no hi veig cap pintor, la veritat, només veig una massa de turistes però cap pintor, i estranyat m‘asseguro que, efectivament, sóc a la plaça de Tertre, però no entenc res perquè continuo sense veure cap pintor, i pregunto a un cambrer si els pintors estan en vaga, però el cambrer no m’entén, i això que li dic en francès i a la capital de França, i li dic si avui els pintors de la plaça descansen i em diu que no, que hi ha els pintors de cada dia pintant a la plaça, i jo quedo parat, no entenc res de res perquè continuo sense veure cap pintor a la plaça i crec que si en veiés un el distingiria, en fi, tot molt estrany, fins que trobo un pintor en penetrar entre els turistes que em fan sentir enmig d’una manifestació sense que jo en conegui la raó, i després en veig un altre allà, de pintor, i després un altre i em quedo tranquil i faig el badoc davant d’un turista que posa per retratar-se, i quedo meravellat de la cara de Lluís XVI que fa el turista, traient pit i alçant el mentó, molt orgullós d’ell mateix, sembla, orgullós i satisfet que la gent s’aturi davant per veure’l a ell, crec, més que no pas orgullós i satisfet pel fet que la gent s’interessi més aviat per veure com el pintor o dibuixant o el que sigui el clava, li clava l’expressió dels ulls, del nas, de la boca, de tot, és ben bé la imatge viva del turista orgullós i satisfet, un retrat precís, ben realista. Admirat per tanta precisió artística m’espero els potser deu minuts que triga l’artista en acabar fins que ensenya el retrat al client turista, el retrat idèntic al turista, però que resulta que no és un retrat sinó una caricatura, i el turista no sembla gaire orgullós ni satisfet de la caricatura i entenc que recrimina a l’artista amb ràbia continguda que li ha demanat una caricatura, no un retrat, i arrufa el nas i paga mentre l’artista li diu que ha fet tot el que ha pogut i que allò és una caricatura, no un retrat, senyor, i jo me’n vaig escales avall fins al metro. En el viatge de tornada a l’hotel cada mig minut al vagó apareix un mendicant i cada mendicant deixa anar un discurs força similar al de l'anterior i anterior de l'anterior mendicant per justificar per què demana almoina, i de tant en tant apareix un mendicant que canta o toca la guitarra o recita versos, un d'ells mendicant recitador de bonics versos en francès; Verlaine, Baudelaire, etcètera, molt bonic, tot molt bonic, bonics versos expressats amb una gran recitació, bonica veu, bonic ritme i dicció que acaba provocant emoció i aplaudiments i tot, i com que no puc donar almoina a tots els mendicants que van circulant pel vagó cada mig minut, ja ho he dit, finalment atabalat em decideixo inopinadament per un mendicant que no canta ni recita ni res, i el mendicant, es veu que emocionat per la meva almoina, se’m planta al davant i no calla, no para de dir-me coses, afalacs que no escolto, perquè darrere ja hi ha una dona que canta com un àngel el Bésame mucho, i canta tan i tan bé, amb tant de gust i entonació i afinació i bonic timbre de veu, tot tan delicat i perfecte, que em penedeixo d’haver donat almoina al mendicant plom que no calla davant meu i no em deixa ni veure ni escoltar com es mereix la cantant mendicant del Bésame mucho, i estic a punt de dir-li al mendicant plom que em torni l’almoina, calla d’una vegada, collons, i torna’m l’almoina, per l’amor de Déu, perquè em molestes, perquè ets un pesat, perquè m’he equivocat en l’elecció del mendicant a qui he donat l’almoina, i perquè l’almoina que li he donat hauria d’haver anat destinada a la cantant mendicant del Bésame mucho o, en el seu defecte, al gran recitador de poesia francesa. I res, quan el mendicant pesat que ha rebut la meva almoina finalment calla i desapareix, el Bésame mucho ja s’ha acabat i la mendicant que ha cantat com un àngel se’m planta al davant i m’estén amb un somriure dolç un barret amb algunes monedes i jo li faig que no amb el cap i em sento avergonyit, sento una profunda vergonya per no haver-li donat l’almoina a ella, la cantant formidable del Bésame mucho, perquè en un dia puc donar almoina a un mendicant, no pas a dos, almenys si no vull acabar jo rebent almoina de dos mendicants. En fi.


Crec que tot això és el que m’he endut d’aquest viatge a París. I l’estalvi, també l’estalvi que he practicat a l’aeroport, com sempre estalvio molt en els aeroports, estalvio en el duty free, el supermercat lliure d’impostos, sempre baratíssim, allà em surt tot gratuït perquè no hi compro mai res, i me’n convenço cada cop que veig el preu de les barres de xocolata, un tres-cents per cent més cares que en un supermercat qualsevol no lliure d’impostos. Una meravella, els duty free dels aeroports, una meravella, com també trobo una meravella presentar-me a la sala d’embarcament amb molta antelació perquè és tot un món la sala d’embarcament dels aeroports, amb els duty free, on entro per no comprar-hi res, i tota la fauna humana, ben diversa i fascinant. És una sala d’espera, i la gent diu que s’hi avorreix molt esperant, cosa que no he entès mai perquè, si hi ha una cosa distreta en aquest món és la sala d’embarcament dels aeroports; si hi ha un lloc on no has d’esperar res perquè és impossible avorrir-se és a la sala d’embarcament, i així li faig saber en un moment concret de la idiota conversa a un noi que s’espera avorrit, assegut amb la maleta al davant a la sala d’embarcament, però el noi em diu que no, que esperar és molt avorrit perquè esperar sempre és avorrit, a ningú no li agrada esperar, diu, i jo li pregunto si hi ha un sol moment en la seva vida en què no espera, però em mira amb una cara estranya i ho deixo córrer, el deixo que continuï endrapant el sandvitx que acaba de comprar al duty free, lliure d’impostos, i al cap d’una estona embarco, no sense abans haver esperat que els viatgers previsiblement s’aixequin tot d’una, com una manada de búfals disparats per una molla gegant, i facin una cua de quinze minuts així que han anunciat per l’altaveu que els viatgers de la porta 53 ja podem començar a embarcar. Al cap de quinze minuts m’aixeco de la cadira des d’on he estat assegut observant-los tota l’estona drets, ansiosos fent la cua com si temessin perdre l’avió malgrat trobar-se a la porta d’embarcament, intentant jo entendre la lògica que guia la humanitat i que fa girar el món de la manera pintoresca que gira.

I no, no vaig perdre l’avió. Continuo, doncs, sense entendre res.

dimarts, 8 de novembre del 2016

Negre sobre negre



El meu interlocutor em deia que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits, i jo li vaig fer repetir la frase perquè no l’entenia, no l’entenia venint d’ell, em va desconcertar que ell, precisament ell, enemic de qualsevol bri de sentit comú, pronunciés aquesta frase fent-la definitivament certa justament perquè la pronunciava ell, vet-ho aquí, de manera que la cosa resultava del tot coherent i alhora incoherent, i l’home em va repetir la frase lentament, simulant paciència amb mi però que era condescendència, me la va repetir amb un somriure mal dissimulat i ho va fer de gust, com li va plaure repetir-me la frase!, ell no tenia cap desig que jo entengués la frase sinó només desig de repetir-me-la per satisfer-se a costa meva, i va continuar xerrant i xerrant i en deu minuts va repetir-me la frase del sentit comú potser vint vegades, i sense que jo no li ho demanés ni vingués a tomb, “el sentit comú és el menys comú de tots els sentits”, insistia de manera absurda repetint aquesta veritat de manera forassenyada, enemiga del sentit comú. Fascinant.


No sé de què em parlava perquè el meu cervell només captava allò del sentit comú com el menys comú de tots els sentits, i mentre em parlava em va venir al cap la carretera, coses inexplicables del cervell, l’asfaltatge nou del tram de la carretera per on acostumo a passar, i com l’asfaltatge nou del tram era del tot innecessari, el tram estava en unes condicions força correctes, no calia l’asfaltatge nou d’aquest estiu, però en canvi més endavant, no més de cinc-cents metres més enllà d'on acaba l’asfaltatge nou innecessari hi ha un tram de carretera que requereix amb urgència, i des de fa anys, un asfaltatge nou, aquest sí, clama al cel, però aquest asfaltatge no arriba mai, només asfalten novament els trams de carretera que no ho requereixen. Però la cosa no acaba aquí. No només es dediquen a asfaltar les carreteres que no ho requereixen en detriment, pel que sembla, de les que sí que ho requereixen, sinó que el resultat acaba sent més negatiu de com estava la cosa abans d’afegir el nou asfaltatge innecessari, perquè l’asfaltatge dels trams de carretera recent asfaltada està col·locat de qualsevol manera, pel que sembla o almenys li semblen als amortidors del meu cotxe, de manera que l’asfaltatge és nou però la carretera queda en pitjors condicions que abans amb l’asfaltatge antic, i per acabar-ho d'adobar, un cop col·locat el nou asfalt triguen dies i setmanes a decidir-se a pintar les línies, no sé per què, i cada cop que m'aixeco a pixar a la nit em pregunto per què, tanco els ulls i m'ho vaig preguntant, i quan els obro m'adono que potser fa estona que he acabat i encara tinc la mà a la cigala, en fi, el cas és que la cosa provoca accidents que amb l'asfaltat antic i les seves línies raonablement visibles no es produïen, si més no per aquesta raó de senyalització. Per tant, d’una banda l’asfaltatge dels trams de carretera que necessitarien un nou asfaltatge continuen igual de malament, i de l’altra els trams innecessàriament asfaltats de nou queden pitjor que quan hi circulaves sobre el vell asfaltatge, i per això la cosa empitjora, com tot empitjora, vaig pensar, perquè, per si fos poc, curiosament cada vegada que asfalten un tram de carretera, tot per fases, cada any un quilòmetre de carretera, no més d’un quilòmetre, no ens arruïnéssim ni ens herniéssim l'esquena, vol dir que l’any següent no asfaltaran la continuació d’aquest tram asfaltat, que ja he dit que és el tram que des d’un principi hauria requerit un nou asfaltatge, i la raó la desconec però els fets ho evidencien, perquè cada estiu aposto amb mi mateix que el tram de carretera que asfaltaran serà justament el més allunyat de la comarca respecte el tram asfaltat l’any anterior. No sé per què, ja dic, però és així. Ho vaig observar un any, ara fa anys, després el següent, i després l’altre i l’altre, fins que la implacable estadística em va fer pujar la mosca al nas, la cosa s’acomplia, un dia me'n vaig adonar definitivament i he desenvolupat una teoria, una mera especulació, i és que no hi ha cap teoria ni especulació possible perquè no es tracta només de manca de pressupost sinó sobretot d’una simple manca de sentit comú, el menys comú de tots els sentits, tal com de fet m’ho feia veure repetidament i sense venir a tomb ja des del primer moment el meu interlocutor forassenyat a qui vaig estar a punt d’interrompre la xerrameca per comentar-li la qüestió de l’asfaltatge absurd, però em vaig adonar a temps que era inútil, perquè justament ell era la persona menys indicada per donar-me una resposta assenyada més enllà de repetir-me allò del sentit comú. Però no, vaig pensar, no, burro de mi. De fet era això i res més que això. La resposta ja feia estona que me l’havia donada amb allò que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits. Tenia raó, és clar, perquè era ell, precisament ell, el gran tanoca, qui me la donava, ja ho he dit, i perquè ell, fins feia un any i durant quaranta anys havia treballat amb un càrrec en una empresa de carreteres, i ara que s’havia jubilat em deia que s’avorria, que des que havia deixat de treballar s’avorria, però que de tant en tant els de l'empresa li demanaven consell.