L'hàbitat

Un blocaire de la colla pessigolla, d’aquells com tota la resta que escriuen articles graciosets marca colla pessigolla, d’aquells articles sense gràcia amb pretensions gracioses, articles totalment inofensius però, això sí, molt transgressors, inofensius però transgressors, agudíssims, rebels i transgressors de collons, d’aquells articles mofetes, hi hi ha ha..., els articles, tots iguals, les gracietes totes igual de gracietes, tallades pel mateix patró les gracietes, igualment previsibles les gracietes, articles d’ulleres de sol a la terrassa de la rambla tot fent el vermut amb els de la colla el diumenge tot distraient-se fent comentaris graciosíssims sobre l’insignificant personal mortal que passa, els articles tots pastats, com cada diumenge, un diumenge rere l’altre sens falta a la terrassa de la rambla, va escriure fa uns dies un article graciosíssim sobre l’aberració que l’inefable Víctor Amela guanyés el premi Ramon Llull, i entre els arguments graciosos esgrimits deia que la cosa cada cop està més degradada, on vas a parar que aquest paio que no ha escrit mai en català, aquest paio que no sap escriure en català guanyi el premi més ben dotat en català , etcètera, deia, i després citava tota mena d’errors catanyols en el llibre de l’inefable Amela.

Jo anava llegint i primer vaig pensar no m’estranya que t’escandalitzis sobre la qüestió, perquè només un membre de la colla pessigolla pot mostrar-se escandalitzat per com funciona el món editorial català; només algú que hi està ficat, i justament de tan ficat com hi està ni s’adona de com funciona la cosa, pot escandalitzar-se i fins i tot arribar-se a creure que realment se n’escandalitza; només algú que forma part del món editorial català i inconfessadament s’escandalitza perquè no li ha tocat a ell la recompensa que creu merèixer pot escandalitzar-se o arribar-se a creure que s’escandalitza per com funciona el món editorial català, vet-ho aquí.

Després vaig pensar, això a banda, tens raó amb el que dius, és clar, perquè és fàcil tenir raó quan es tracta d’atacar el món editorial, per anomenar-lo així, català, però a veure, vaig pensar, a veure quan trigues tu, blocaire catalanet, a fer la primera falta de català en l’article, i no per distracció, no, no una errada tolerable, no, sinó a veure quan trigues a fer una falta de català d’aquelles que no tenen perdó de Déu, d’aquelles que les fas per pura ignorància, i d’aquella ignorància que no puc entendre, catalanet blocaire, dedicant-te a escriure com et dediques. A veure quan trigo jo, vaig pensar, a llegir-te una falta d’aquelles imperdonables, de pura inconsciència, reveladora de la més absoluta ineptitud i insensibilitat, d’aquelles faltes que és impossible que facis per poc fina que tinguis la pell; d’aquelles faltes que no hauries de fer ni torrat de ratafia perquè t’has trobat amb el mateix cas mil vegades, i ja el primer cop, fa anys, perquè ja tens una edat, la cosa t’hauria d’haver grinyolat i tot seguit motivat a alçar-te com una molla de la cadira per consultar el diccionari gramatical, gandul. I ni això, perquè en aquesta època internàutica o com es digui, no cal ni que t'alcis de la cadira, tens la solució, tens la correcció de l’error davant de la pantalla prement un simple botó. Un botó, per l'amor de Déu, més que gandul insensible, que vas donant lliçons al món editorial català, per anomenar-lo així, quan en realitat el món editorial català funciona com ha de funcionar, funciona de primera, funciona a la perfecció perquè no se m’acut com podria funcionar millor, per la mateixa raó per exemple que en una claveguera tot funciona a la perfecció, la claveguera ha existit tota la vida i el sistema no té tara, que jo sàpiga, fins al punt que hi ha vida, blocaire gracioset de la colla pessigolla, a la claveguera hi ha vida, les rates sobreviuen a la claveguera, sobreviuen perfectament en aquest hàbitat, s'entenen, es relacionen, es reprodueixen en aquest hàbitat, no pas en cap altre hàbitat, perquè la claveguera és el seu ecosistema, tot ben natural, no podrien reproduir-se, no podrien sobreviure en cap altre hàbitat, per això les rates de claveguera viuen a la claveguera i tot els va bé allà, la claveguera és perfecta i els va com no els podria anar altrament i per tant no és estrany que ni els passi pel caparró de rata de claveguera el fet que viuen en una claveguera, perquè la claveguera és el seu món perfecte i no en conceben d'altre, en la imaginació de rata de claveguera no els entra al caparró un altre món possible fora de la merda que els dóna raó de ser. Són estúpides, les rates de claveguera, nul·lament imaginatives, molt curtetes, l'únic que tenen llarg és la cua. Per a les rates de claveguera l’excel·lència es troba a la claveguera, la lògica natural és la claveguera mateixa perquè és tan perfecta, s'hi complauen tant, que de fet el concepte de mediocritat i de fàstic per a una mateixa és inconcebible. Els límits de la claveguera són l’infinit per a les rates de claveguera. Per a aquests animals no hi ha res de tòxic a la claveguera, la claveguera només seria tòxica, hostil per als intrusos de mal gust que pretenguessin formar part del món de la claveguera convertint-se en rates de claveguera mirant d’introduir-s’hi com bavoses. Il·lusos! Aquestes serien una altra mena de rates, rates força repugnants, però no rates de claveguera. Per ser una rata de claveguera has d’haver nascut a la claveguera. El pedigrí és essencial. 

Entens, ara, per què no t’hauries d’escandalitzar per com funciona el món editorial català, per anomenar-lo així, blocaire gracioset de la colla pessigolla a qui, efectivament, vaig acabar trobant una falta gramatical imperdonable a l’article? Ho entens, ara, eh? No. No ho entens. Ni pots, ni t’interessa entendre-ho.

Domini de la raó impura

Hi ha qüestions sobre les quals sabem del cert la resposta pel simple fet que ens fem la pregunta. En la pregunta, doncs, hi ha la resposta.  Ens fa mal el peu, suposem que tenim una pedra al peu, no sabem del cert que sigui una pedra, ens ho imaginem, l’experiència ens ho fa imaginar, però sabem que tenim al peu alguna cosa que no hi hauria de ser i que per tant l’hem d’expulsar, no dubtem que l’hem d’expulsar perquè ens fa mal al peu i aquest dolor ens demostra que l’element que el provoca és aliè al peu, no li pertany. Sabem el què, no el com, però aquí el més important és que sabem el què, i serà a partir del què que posarem fil a l’agulla per eliminar-lo, i fins i tot és possible que ho arribem a eliminar sense poder saber què era el que tant ens molestava al peu. Però tant se val, ara ja no ens molesta allò que era al peu, que sabíem que era al peu, que no discutíem que, fos el que fos, era al peu i no hi havia de ser.

Sovint ens hem preguntat, desconcertats, com és possible que aquest o aquell altre escriptor, posem per cas, pugui excel·lir en la seva literatura i en canvi tingui un ideologia aberrant o, per ser exactes, unes idees aberrants sobre una ideologia que s’ha fet seva i per tant l’ha adulterada fins a fer-la més irreconeixible, més aberrant del que, per cert, originàriament ja ho era en tant que ideologia. Aquestes idees de l’escriptor que ens desconcerta són aberrants fins al punt que són antiidees, unes idees antiidees pròpies d’un cretí a qui justament l’últim que li podem suposar és intel·ligència i sensibilitat literària. D’aquí el nostre desconcert.

No ho entenem. Aquesta dicotomia tan contradictòria ens fa anar el cervellet de corcoll, i com que el gruix del bitxo humà es complau d’anar per la vida amb la comoditat de no haver de pensar, no fos cas que si pensés no veiés les coses tan perfectament resoltes com quan es manté i finalment s’aconsegueix tenir l’encefalograma pla, doncs en aquest cas majoritari la cosa es resol de la manera més radical: no sentint-se desconcertat perquè no hi pot haver desconcert si no hi ha qüestió sobre la qual desconcertar-se. Perfecte, doncs. Però, com resol el minoritari bitxo pensant l’entrellat sobre l’escriptor contradictori? Doncs negant la major. Afirmant que no es pot excel·lir en l’obra literària quan es té una ideologia aberrant, és a dir: traint puntualment la condició de pensant i, convertint-se, doncs, de manera interessada i quirúrgica, en un bitxo del primer grup nopensant esmentat. La paradoxa, doncs, està servida, i és sensacional: com que el bitxo pensant no pot suportar en tant que tal la irresolució del conflicte intel·lectual que se li presenta, desesperat acaba optant per la radicalitat del prejudici, és a dir, just pel contrari d’allò que el defineix com a bitxo pensant. Naturalment, gràcies a la seva condició de bitxo pensant sap que ha resolt en fals la qüestió. I com que sap que no només no ha resolt la qüestió sinó que fa veure que l’ha resolta, i de manera absurda, se sent doblement angoixat. Perquè, tornant a l’inici: el plantejament mateix que ens assalta sobre la qüestió de la contradicció entre l’excel·lència literària i l’aberració ideològica d’un escriptor, ja ens dóna inequívocament la resposta. Efectivament, es pot ser un gran escriptor tenint una ideologia aberrant. Si no fos així, simplement ni ens passaria pel cap el dilema. Dit altrament: és justament perquè observem l’existència d’escriptors excel·lents però amb ideologia idiota que quedem desconcertats, i de tan desconcertats caiem en l’evident error de fer-nos la pregunta sobre la possibilitat que això passi, quan és evident que si ens ho preguntem és justament perquè passa, perquè ja hem vist que això, efectivament, passa.

La qüestió no crec que sigui si és possible o no que hi hagi aquesta mena d’escriptors, sinó per què, com és possible la casuística. I sobre això confesso que em perdo, només puc esgrimir generalitats, com a màxim aproximacions, tot plegat insatisfactori. Crec que tants caps tants barrets, i que l’ésser humà és complex, contradictori, bàsicament perquè la intel·ligència està al servei de la supervivència i no de cap altra raó més elevada, si és que la raó de supervivència no ho és prou. En l’home hi ha un instint primari, tan arrelat com el respirar mateix, que la raó no pot dominar. L’autosuggestió, tan contrària a l’intel·lecte i tanmateix construïda des de l’intel·lecte, els prejudicis culturals, els egoismes, espuris o no, les pors, són crostes massa gruixudes de superar a través de la raó i alhora tot plegat paradoxalment autojustificat a través de la raó en versió distorsionada, i tot per més potent que sigui l’intel·lecte de l’individu. D’aquí neix la potència intel·lectual selectiva lligada al talent, com seria el cas del perfil d’escriptor que m’ocupa.

No diré res més per no arriscar-me a dir estupideses. Crec que la cosa va per aquí. Què hem de fer, doncs, amb Céline, Knut Hamsun o fins i tot Borges? No llegir-los per la seva ideologia? Jo a aquests autors els llegeixo, i els trobo extraordinaris. En canvi, no he llegit res de Fernando Savater, de Félix de Azúa o de Vargas Llosa. I és estrany, perquè tinc el convenciment que Vargas Llosa pot ser un gran escriptor malgrat la merda ideològica que pensa. Però no el llegeixo. La seva merda pseudointel·lectual em toca massa de prop. Em sento –ho subratllo– agredit. M’afecta l’estómac. Directament. Podria justificar-ho, efectivament, a través de la raó, però la raó final és que m’afecta l’estómac. Sóc més irracional que racional, i això que em considero malaltissament racional –que no vol dir assenyat. Tinc un parell de llibres a casa d’aquest autor peruà que probablement no llegiré mai. Ho sé. Voleu prejudici més gran?

Mal temps

El meu programa favorit és el temps de TV3, concretament l’espai del temps del matí, perquè el presenta una noia que per parlar crida, i sempre, cada dia des de fa no sé quants anys, indefectiblement, em faig tres preguntes amb menys resposta que l’existència de Déu. Me’n faig creus de com és possible que, en cap moment al llarg dels anys que fa que la noia crida per presentar el temps, ningú no li hagi fet veure que no cal que cridi per presentar el temps, i encara menys si ha de fer bo, però també per més que caigui calamarsada o hi hagi calabruix o patacs, tal com en diuen últimament sense enrojolar-se els homes del temps i sense que jo no sàpiga què és ni el calabruix ni els patacs. Calabruix em sona a bruixa pirula, i patacs em fa pensar en el whisky, i la paraula, així, ben oclusiva, m’agrada. Patacs fa patxoca, i això que tampoc no sé per què una paraula com patxoca pot significar patxoca i no qualsevol cosa lletja, i tampoc no entenc que això del calabruix no aparegui als contes infantils en comptes d’aparèixer al temps de TV3, com és el cas. En fi. L’altra pregunta que em faig és com deu cridar la noia, tenint en compte que quan parla crida. Un crit de la presentadora matinal del temps de TV3 ha de ser una cosa esfereïdora, riute’n de la Shelley Duvall a El resplendor. I l’altra pregunta és com s’ho fa la noia cridanera del temps de TV3 per començar l’espai del temps cridant afònica i acabar cridant igual d’afònica. Tot un misteri.

Crits a banda, la noia cridanera que presenta el temps de TV3 és la mateixa que també durant anys em va tenir intrigat per una altra qüestió. La noia va estar-se anys repetint maniàticament la marciana expressió a molt estirar. A molt estirar demà daixonses, a molt estirar demà passat dallonses, deia la noia cridanera. Jo m‘esgarrifava cada cop que ho deia. Ho repetia entre cinc i deu vegades cada dia; un dia rere l’altre, una setmana rere l’altra, un mes rere l‘altre, un any rere l’altre, entre cinc i deu cops cada dia, no exagero, jo li anava comptabilitzant, m’anava entretenint parant atenció a cada repetició de la seva frase tot aquest temps sense que el servei lingüístic de TV3 no la corregís. Jo m’esgarrifava cada cop que la noia cridanera ho deia perquè no entenia quin era el paper del servei lingüístic de TV3, si és que existia. Fins que un dia, patam!, es va produir el miracle. La presentadora cridanera del temps va dir, per fi, a tot estirar, com Déu mana, cosa que he de dir que tampoc no em va resoldre el misteri. Ara que ho havia dit bé, per quina raó havia rectificat?, em preguntava jo. Si per fi el servei lingüístic de TV3 l’havia corregida, per quina raó això no havia passat fins aleshores, al cap de tants anys? I si el servei de TV3 no havia estat l’autor de la correcció, aleshores hauria dimitit immediatament el responsable del servei lingüístic? No ho puc saber ni ho sabré mai, és clar. L’única pista que tinc, i no gaire satisfactòria, és que si a TV3 –i al país sencer– fins a dia d’avui ningú no ha estat capaç de fer saber a la noia del temps que convindria que abaixés la veu per parlar perquè estan augmentant les vendes nacionals de sonotone gràcies a ella, per què collons m’hauria d’estranyar que pogués deixar anar durant anys cafrades com a molt estirar sense que ningú li cridés l’atenció? Però, és que ningú més que jo en tot el país s’adona que la noia del temps crida per parlar, malgrat augmentar les vendes nacionals de sonotone?

Bé, no ens posem nerviosos. Fet i fet tot plegat no és gens d’estranyar en un país on l’espai televisiu del temps és tot un esdeveniment que dura gairebé tant com el telenotícies fins al punt que és l’espai estrella del telenotícies. I no és perquè als catalans els entusiasmi saber el temps, sinó que els entusiasma renyar als homes i també dones del temps abans, pel simple fet de fer la previsió del temps, però també després, quan no es compleixen les previsions del temps. Els fan culpables del temps quan no acaba fent el que han previst, i armen autèntics saraus i fan consells de guerra per haver espantat els potencials clients i haver-los fet desistir d’anar a la platja o a la muntanya a fer despesa als seus negocis; els fan culpables de la previsió del temps per la pèrdua de negoci a la costa a l’estiu quan hi ha previsió que plourà, o al Pirineu a l’hivern quan hi ha previsió que no nevarà o que nevarà massa. No és d’estranyar, deia, en un país tan demencial que els catalans acaben sent especialistes en meteorologia perquè els homes i dones del temps –inclosa la cridanera– se senten obligats a parlar-los llargament i fent-se els simpàtics, demanant perdó per existir, d’isòbares, baixes, hectopascals i d’altres impossibles detalls científics per d’alguna manera curar-se en salut mirant de guanyar-se la complicitat i comprensió del populatxo per si després erren la previsió, una comprensió, per cert, que naturalment no obtenen, ni tan sols en el sentit estricte del terme, perquè cal ser molt ruc per creure que la gent entén mitja merda d’aquesta cosa científica que detalles, home del temps, per vegades que la repeteixis, tot i que, observant l’entusiasme amb què parles de la previsió del temps, jo apostaria que realment et creus que t’entenen, perquè de fet ni tan sols t’adones que estàs acollonit quan preveus el temps fent-te el simpàtic mentre t’esforces entusiasmat parlant d’isòbares, etcètera, com si el populatxo a qui t’adreces mereixés mitja merda. No és d’estranyar, deia, que l’espai del temps duri tant, sobretot quan al divendres al matí tot de catalanets narcisistes oligofrènics que no han superat la fase anal es dediquen a preguntar quin temps farà demà al migdia a Esparreguera, entre quarts de dotze i tres quarts de quatre, perquè he d’anar a una boda a Esparreguera i vull saber quin temps farà a Esparreguera; o bé, digui’m quin temps farà demà passat al Pirineu, a l’estació de Masella, perquè m’he comprat uns esquís i ja està bé que encara no hagi nevat; o bé abans d’ahir vas dir que nevaria neu tova al Pirineu i en canvi va fer neu dura i vaig relliscar i em vaig torçar el dit petit del peu esquerre, ja està bé, home del temps... I no és d’estranyar, deia, que al final de l’espai del temps el televident sensat estigui tan marejat que es pregunti “amb tot això, al final quin cony de temps ha dit que farà?”