Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

diumenge, 22 de març del 2015

D'impostors



Estava jo l’altre dia malament de l’estómac i observava el peix bullit al plat quan vaig recordar una cosa tertuliana anomenada Antoni Puigverd. Vaig comprendre el problema. El peix bullit m’acabava de revelar per què tenia l’estómac regirat. L’Antoni Puigverd era el causant del meu mal de ventre; ell, que per a mi és incomprensiblement com la xocolata, quan la veig no en puc parar de menjar fins que m’agafa mal de ventre, em provoca cada vegada mal de ventre últimament, l’estómac ja no l’aguanta, quan veig i sento garlar i garlar el Viscós Puigverd a la tele.

Aquell matí, després de veure el Viscós a la pantalla, jo cada deu quinze minuts al lavabo, vet-ho aquí. I el peix bullit, que m’havia d’anar bé per a l’estómac, resulta que em recordava la cara del Viscós Puigverd i tornava a tenir nàusees i ganes d’anar al lavabo. Entrava en un cercle viciós que em neguitejava i encara m’alterava més l’estómac. De manera que vaig demanar a la dona que, si et plau, talla’m a trossets el peix bullit, jo tanco els ulls i me’l fiques a la boca, si et plau, fes-ho, fes-me cas, no preguntis i fes-me cas, que té una explicació. I després, un cop vaig acabar de dinar li vaig explicar el perquè del meu comportament excèntric i ella ho devia comprendre molt bé, perquè em va escridassar, es va alterar ella també, i també li va agafar mal d’estómac, a ella també l’altera el Viscós, però és una altra mena de mal que no la fa anar al lavabo sinó que li provoca acidesa d’estómac, i es va haver de prendre omeprazol, allò que es pren en aquests casos. Ella em va dir el que em diu sempre que veig el Viscós Puigverd a la tele; que no sigui autodestructiu, que eviti allò que em perjudica la salut. I jo li dic que sí cada vegada, que té raó, però que per a mi en Puigverd i companyia, gairebé tots els tertulians, gairebé, però sobretot en Puigverd, tinc una debilitat per la cara de peix bullit d’en Puigverd, per la perfecció harmònica entre el peix bullit amb ulleres de muntura fina i les insipideses maquillades d’erudició que deixa anar per la boca insípidament, ciris trencats constants amb verb refinat des de la boca fina amb veu fina, ell, amb la seva americana fosca i la corbata fosca com el parell de neurones que li circulen a càmera lenta pel cervell de peix bullit poruc, por dels taurons del Mediterrani on habita, doncs per a mi sobretot en Puigverd, deia, és una droga, em té totalment atrapat, la meva droga els matins a la tele, i droga llegir-lo al diari, un diari molt important català, d’aquells que creen opinió i per això el país opina el que opina. M’agrada seguir el Viscós sempre que puc, i sempre puc perquè el Viscós Puigverd és sempre a tot arreu, als mitjans, té tribuna als mitjans i això és un luxe per a mi i per al país, no necessito camell i em surt gratuït, en tinc prou a encendre la tele, l’ordinador, a anar a un bar i obrir el diari, el diari d’avantguarda on escriu el Viscós, allà on diu coses erudites avantguardistes, i cap incongruència entre el que diu a la tele i el que diu al diari o allà on calgui. El Viscós és omnipresent.

Després vaig pensar que aquell matí el Viscós n’havia dit una de sensacional que devia ser el detonant que em va provocar el mal de ventre, dic jo. No hi ha dret que el món artístic català sigui tan corrupte, una màfia, va dir, i que tot funcionava amb prebendes, va dir, un món tancat, de capelleta petita, on quatre mafiosos tallaven el bacallà, va dir amb contundència. Gran, el Viscós, vaig pensar, molt gran. Cal tenir valor per dir això en públic, Viscós Puigverd, vaig pensar, molt de valor, tu sí que fas d’autèntic intel·lectual, i a més des de la teva tribuna guanyada a pols amb el teu talent enlluernador, vaig pensar, està bé que t’indignis i parlis amb propietat des de l’autoritat moral que et dóna la teva trajectòria, vaig pensar, i aleshores vaig recordar la resposta que em va donar per mail ja fa anys el Viscós, quan com a admirador incondicional li vaig enviar un correu per fer-li saber la meva admiració per un article admirablement demencial que havia escrit en un altre diari de referència i per tant admirable on el Viscós escrivia aleshores gràcies al seu talent enlluernador. Vaig recordar la seva llarga resposta per mail, molt cordial i elegant, val a dir-ho, on em parlava admirablement de peres quan la qüestió naturalment anava de pomes, cosa que, malgrat ser marca de la casa, em va deixar garratibat i el personatge encara se’m va elevar més a l’altar on ja el tenia. Total, que vaig aprendre qui era Leopardi. En la seva resposta el Viscós em va etzibar un discurs sobre Leopardi sensacional. El Viscós Puigverd va resultar ser un erudit en Leopardi, una enciclopèdia humana sobre Leopardi, i em va fer interessar en Leopardi, i m’hi vaig interessar tant que vaig arribar a la conclusió que, si Leopardi hagués sabut que el Viscós el difonia, s’hauria alçat de la tomba, i no sé si per clavar-li un tret al Viscós, però segur que per acabar-se clavant ell un tret. És el que té morir-se i haver deixat una obra decent. Un peix bullit o un tauró s’encarregarà de difondre-la. I ve a ser el mateix.

dissabte, 7 de març del 2015

L'acompanyant



La cosa no té res a veure amb un estat d’ansietat, em dic, provocat perquè a la feina hi hagi mar de fons —que n’hi ha—, ni amb el meu recent divorci, ni amb el precari estat de salut a causa d’aquestes coses i d’altres que no em vull recordar per no agreujar-me l’estat d’ansietat, que sens dubte pateixo, sinó que té a veure amb un fet objectiu, si més no per als meus sentits, que em fa agusar l’oïda com un llop, suposo, perquè no he estat mai llop, suposo, i em fa bategar el cor de pressa, sense que el seu ritme sigui coherent amb el meu pas, per bé que cada cop més accelerat, sense saber per què, però més accelerat, cosa que em fa preguntar-me què em passa, i més concretament si allò que em passa prové del meu interior o de fora, del darrere, d’algú que em segueix absurdament perquè no pot tenir cap motiu per seguir-me, només el banc em podria seguir i tampoc no ho ha de fer, pago rigorosament la hipoteca i altra cosa és que sàpiga que la mar de fons a la feina ho pugui fer trontollar tot, i ben aviat, però i què, el banc no en sap res, d’això, ni ho ha de saber ni n’ha de fer res mentre jo pagui religiosament malgrat el meu ateisme, vet aquí la broma idiota. El cas és que tinc hipersensibilitat auditiva i el cos alterat, en estat d’alerta i acoto el cap per endevinar alguna ombra al darrere però no la veig, ni ombra ni cap so amenaçador que em faci pensar en algú que se m’apropa i em deixa anar l’alè al clatell.

Tot sembla venir de mi i no sé per què. No sé què em passa. He plegat de la feina com cada dia a la mateixa hora i passo pels mateixos carrers davant dels mateixos edificis i avanço per la mateixa vorera de sempre, per on fins i tot podria comptar i detallar cada llamborda i les seves esquerdes i irregularitats, i distingir el grau de merda i de desgast que van acumulant amb el temps. Penso en tot això i m’adono que no sé si és per sentit del ridícul que no goso girar-me, no pas ridícul davant dels altres sinó de mi mateix, un sentit de la dignitat i de la reafirmació del meu equilibri mental. El cas és que penso en això i m’adono que en realitat hi penso per defugir la idea d’aquesta persecució fantasma. M’entretinc raonant per no deixar-me envair per la idea absurda de la persecució, no pas pel convenciment que el raonament em tregui del cap que algú m’està seguint, perquè en el fons que m’estan seguint i no ho vull reconèixer, la por em tenalla, cada cop tinc més por perquè les orelles de llop, en tensió, m’ho assenyalen i el meu pas és cada cop més accelerat fins que de fet ara mateix ja no pot ser-ho més, altrament significaria arrencar a córrer, cosa que no em permeto, no me la puc permetre per les raons que he detallat.

Tot d’una, de manera inopinada m’aturo, m’aturo però no em giro, no m’ho puc permetre, ja ho he dit. M’aturo enmig de la vorera i els vianants em passen pel costat i no s’adonen que m’he aturat, i penso que no sé si m’agrada o no que no se n’adonin, tot i que crec que ara mateix m’agrada, em va bé, he de salvar la dignitat, però que quan arribi a casa, confiant haver-me desfet del meu perseguidor, a qui hauré deixat darrere la porta, espero, em sabrà greu la meva invisibilitat aturat enmig de la vorera, em sabrà tant de greu que crec que m’asseuré al sofà i em posaré trist, potser a plorar i tot, i potser estarà bé, fa temps que no ploro, que resisteixo sense plorar i suposo que deu anar bé plorar de tant en tant, sí, suposo.

Entro a casa, i ara sí, em giro perquè darrere tinc la porta, i la tanco de pressa per la por, i quan em torno a girar veig el sofà del menjador mentre continuo amb les orelles de llop i el cos estremit. Sóc a casa, i com que continuo igual d’alterat m’agafa un atac de pànic, suposo, perquè no he patit mai abans un atac de pànic, suposo. Sóc a casa, em sento protegit i ara no tinc por de mirar enrere, i giro i giro, giravolto sobre el meu propi eix, una baldufa, buscant algú darrere meu, algú que no veig, només em veig a mi mateix un instant en girar i veure’m cada vegada reflectit al vidre del moble. M’aturo de fer l’imbècil, veig el sofà i m’hi assec, o més aviat m’hi deixo caure com un sac de patates i hi quedo assegut. Tanco els ulls i miro de tranquil·litzar-me però no em tranquil·litzo, només se m’alenteix el ritme de l’alè mentre les orelles de llop i el cos també de punta continuen igual, en estat d’alerta. Darrere el sofà hi ha la paret, no té sentit que em torni a girar, ningú no pot ser ara darrere meu, no pot ser, hi ha la paret i més amunt el quadre abstracte que ningú no entén, jo el primer, però que m’agrada, vés a saber per què i potser millor no saber-ho. En canvi, aquestes orelles de llop i el cos en tensió... No ho entenc, de debò que no ho entenc. Miro de no pensar en res, tanco els ulls i reviso el que he fet en tot el dia, des que m’he llevat, he anat a la feina i fins que n’he sortit i m‘ha agafat aquesta cosa al carrer. M’adono que no recordo què he fet a la feina. He estat deu hores a la feina i no recordo què he fet, i penso en les deu hores què vaig estar ahir a la feina i no les recordo, i en les deu hores d’abans d’ahir a la feina i tampoc no les recordo. Confonc el que dec haver fet avui amb el que potser vaig fer ahir. I per tranquil·litzar-me, penso que això no té cap importància. Un moment, ho penso només un moment, perquè de seguida m’adono que sí que en té, d’importància, que per a mi la té tota, i aleshores em fan mal les orelles de llop, de tan tenses em fan mal i me les tapo amb les mans, me les premo i acoto el cap, i en aquella posició, assegut al sofà deixo de pensar en les deu hores i em veig a mi mateix aturat enmig de la vorera fa una estona, envoltat de gent però sol, invisible als altres, com a la feina, com en el despatx a la feina, penso. Em veig perfectament, només a mi, ningú més al voltant, cap vianant a la vorera, només jo amb les orelles de llop i el cos estremit ara aturat a la vorera, tal com ha anat la seqüència, tot seguit reprenent el camí cap a casa, i em fan molt mal les orelles, un dolor cada cop més insuportable i els nervis que m’esclataran en qualsevol moment, penso, a mesura que em veig avançant cap a casa i després obrint la porta i mirant el sofà, i tot seguit giravoltant sobre el meu propi eix, una baldufa, i finalment... hòstia, finalment venint cap al sofà, apropant-me cap a mi, jo al sofà tancant els ulls veient-me venir, i jo caient sobre mi com un sac de patates. I res, jo sol al sofà, sense sentir-me la sang, ara sense les orelles de llop, jo alliberat, de moment alliberat, i fins a la propera crisi, suposo.