Metro

Tot es redueix a un botó, vaig pensar. Observant el botó que obre la porta del comboi del Metro vaig confirmar, per si em calia cap confirmació, que no hi ha res a fer, que no hi ha hagut mai res a fer ni hi haurà res a fer. Segons com t’ho miris és tota una alliberació, no hi ha res més alliberador que la manca absoluta d’esperança. No sé, almenys això he pensat sempre. Un botó que s’encén de verd per avisar-te que el pitgis perquè s’obri la porta és la resposta de tot, ho vaig veure clar l’altre dia, tantes vegades com he agafat el Metro i me’n vaig adonar l’altre dia, no sé per què, no puc saber-ho. Només em va caldre fixar els ulls en el botó, i després en el dit d’algú que el pitjava, tot en un primer pla, ben limitat però definitiu. No vaig veure la persona, vull dir que no m’hi vaig fixar, només vaig veure el dit i el botó. El comboi encara no s’havia aturat del tot i el dit ja pitjava el botó, primer un cop, i en aquest primer cop el dit es va mantenir sobre el botó potser dos segons; després un altre cop, i tot seguit un altre i un altre, compulsivament, el dit impacient, una ràfega de metralladora pitjant el botó, però el botó no s’encenia de verd, fins i tot quan el comboi es va aturar del tot la porta de moment no s’obria. Pitjar el botó no servia de res, fins que al cap de dos segons d’estar el comboi perfectament aturat a l’estació el botó es va encendre i per fi la porta es va obrir, en un dels mil contactes per segon, vés a saber quin, que el capciró del dit va contactar amb el castigat botó.

Ho explico però ho he sabut sempre: només quan el botó s’encén de verd i el pitges s’obre la porta, no abans. Però no m’havia fixat en aquell dit, un simple dit si no fos perquè, després de veure’l, en un altre trajecte en Metro en vaig veure un altre i després en un altre trajecte un altre i un altre dit, i així centenars de dits, els meus ulls clavats en el dit i el botó cada vegada abans de cada parada. Observava els dits des del meu seient, i m’agradava observar-los sobretot quan m’aixecava en arribar la meva parada. Allà, aturat dempeus al costat de la persona que per a mi era un dit prement el botó de la porta, veia de més a prop el dit metralladora matxucant el botó, cada vegada el mateix gest violent, i la porta que, per més que insistís el dit a castigar el botó, només s’obria quan el comboi s’aturava del tot i al cap de dos segons el botó s’encenia de verd.

De manera que, cada vegada que era jo qui havia de prémer el botó de la porta del comboi quan arribava a la meva parada, feia la prova per sortir de dubtes. I de fet encara ara ho faig, com si hi hagués cap dubte. M’espero pacientment que el comboi s’aturi del tot abans no pitjo suaument el botó de la porta, i ho faig un sol cop, només quan prèviament s’ha encès de verd. Tinc la sensació que si tinc viatgers al costat que també esperen que s’obri la porta, deuen pensar de mi quin imbècil, no sé què cony esperes a pitjar el botó, tio imbècil. Però jo resisteixo. M’espero, no toco el botó per res fins que s’encén de verd lluminós i... tatxan!, la porta s’obre. S’obre cada vegada, indefectiblement.

Després enfilo per l’escala mecànica. No me n’adono cada vegada que ho faig però ara caic que cada cop faig el mateix. Abans d’arribar al peu de l’escala alço el cap per comprovar si aquest cop podré caminar-hi per la banda esquerra per anar més de pressa. M’asseguro que la gent estigui arrecerada al costat dret de l’escala, cívicament, o com se n’hagi de dir. Normalment és així, la gent es comporta cívicament o com se n’hagi de dir, i quan dic la gent vull dir la majoria, perquè moltes vegades hi ha algun idiota, normalment acompanyat i garlant tranquil·lament, que s’està a l’esquerra de l’escala i em barra el pas i això m’emprenya i em desperta el meu instint més animal o animal a seques, un instint que si alliberés tal com em plau em convertiria en el més incívic de l’escala mecànica, inclosos els incívics que es planten a l’esquerra i que em desperten l’instint animal o incívic, o com se n’hagi de dir, vet-ho aquí. De vegades a aquest incívic li pico l’esquena amb subtilesa, educadament, suposo, educadament que rima amb adequadament. Però de vegades no. De vegades, val a dir que poques, li pico l’esquena amb mala llet continguda, però mala llet. Una subtilesa forçada que en conseqüència deixa de ser subtilesa. I després m’acaba sabent greu, no sé per què, perquè l’incívic és l’altre, però em sap greu, potser no pas per l’incívic sinó per no haver contingut del tot la mala llet, una fuita intolerable del capteniment adequat, cívic, que no sé mai si podrà acabar obrint inexorablement més escletxa en el meu cervell fins a l’embogiment, fins a convertir-me en un ésser antisocial, execrable, cosa terrible. No ser capaç d’ocultar com d’animal arribo a ser em fa venir calfreds.

És rara la vegada que veig tota la filera de gent que puja l’escala arrecerada a la dreta, sempre hi ha l’excepció a l’esquerra a qui has de picar l’esquena perquè s’aparti mentre puges l’escala. Però aquesta excepció, lluny d’animar-me sobre el civisme o com es digui de la gent em desanima, perquè jo mai no estic content, la felicitat és una cosa que em costa molt de trobar i no em consola que els savis que em trobo cada dia en aquest món ple de savis que coincideixen en la mateixa mena de saviesa i en les mateixes conclusions gràcies a la seva saviesa, em diguin que la felicitat no s’assoleix, que només hi ha una aproximació a la felicitat i bla bla. El cas es que jo no sé si existeix o no la felicitat, perquè ni tan sols m’hi sé aproximar i per tant no puc saber-ho i dic jo que deu ser per això que no m’importa gaire o gens saber-ho. En fi. Deia que l’excepció em desanima perquè penso, cada cop que comprovo l’excepció del viatger a l’esquerra de l’escala mecànica, penso inopinadament o no en el botó de la porta del comboi del Metro, potser tinc massa fresc al cap el botó per no pensar-hi i la idea del botó tenint davant l’incívic que s’està a l’esquerra de l’escala impedint-me el pas em desanima, perquè aleshores no m’hi fixo en aquest incívic, per anomenar-lo així, sinó en tota la resta, en la majoria que s’està cívicament, per dir-ho així, a la dreta de l’escala, en una bonica i formal i obedient filera. M’hi fixo en ells i em fan ràbia, aquella estètica tan formal no satisfà la meva neurosi obsessiva-compulsiva sobre l’estètica, al contrari, els voldria barrejats a parts iguals, un caos perfectament ordenat, uns a la dreta de l’escala i d’altres a l’esquerra, en igual nombre a la dreta i l’esquerra en el còmput general al llarg de l’escala.

Després m’adono que no és una qüestió estètica el que em provoca la meva insatisfacció neuròtica. Pensar en el botó encès de verd de la porta del comboi del Metro m’ho fa saber. Em provoca insatisfacció la manca de civisme de tota aquella gent arrenglerada a la dreta i en canvi trobo coherents, bona gent i tot, els que, plantant-se a l’esquerra de l’escala, m’obstaculitzen el pas i normalment m’encenen els nervis. Tot d’una qui m’encén els nervis són ara els que s’arrengleren a la dreta, perquè bé han de ser els mateixos que, un rere l’altre, suposo que tret d’alguna excepció que val a dir que encara no he tingut el goig de testimoniar, pitgen el botó abans que s’aturi el comboi i s’encengui el lluminós verd que indica que ja es pot obrir la porta per baixar a la parada. M’encenen, més que no pas s’encén el botó verd, els cívics, per dir-ho així, que s’arrengleren a la dreta de l’escala.