Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

dimarts, 29 d’abril del 2014

Fàstic per Sant Jordi



La lletjor, la repugnància nauseabunda que em provoca la Diada de Sant Jordi radica justament en la bellesa de la seva idea en origen. És molt bonica i emocionant l’ocurrència de la rosa i el llibre, amb amor i cultura agafats de la mà col·lectivament pels carrers. Malauradament, però, no hi ha res que faci més pudor que algú que no es dutxa i es posa colònia per dissimular la brutícia. I això és el que demostra amb precisió Sant Jordi sobre com són els catalans en l’actualitat. Sant Jordi ofèn la intel·ligència i la sensibilitat perquè allò brut, mesquí que ha esdevingut, s’aprofita d’allò meravellós que sembla i que hauria de ser. Sant Jordi ha esdevingut una dona maltractada mentre tothom gaudeix de l’espectacle pensant-se que se li fa l’amor. Sant Jordi serveix per presumir de cultura un poble burro de solemnitat a qui amb prou feines li sonen el nom dels seus grans autors. Sant Jordi serveix perquè aquest poble presumeixi i confongui civisme i convivència amb la pacífica processó d’un ramat humà.

Catalunya és avui un poble analfabet funcional que durant l’any gira l’esquena als llibres i a les floristeries, menys un sol dia, sempre el mateix dia, el 23 d’abril, quan tot d’una es torna culte i resulta que malda per comprar un llibre i una rosa mentre els mitjans van repetint a tort i a dret amb patètic cofoisme que som un exemple per al món, que els catalans donem una lliçó de pau, de civisme, de poble cultivat i sensible i no sé quantes collonades pornogràfiques més tenint en compte això: que el català és un poble analfabet i estult que no sap ni on té la mà dreta perquè menysprea la cultura escopint-li a la cara, no endebades si els catalans en la seva immensa majoria no tenen puta idea de qui són els seus prohoms, per tant encara menys poden saber per què són qui són. Un poble tan culte que li diuen el que ha de comprar i ho compra fins i tot tractant-se de llibres, i després diu que és una meravella perquè li han dit que és una meravella la tifa seca que s’ha empassat sense adonar-se que s’ha empassat una tifa seca. Una tifa seca que ocupa el lloc de les obres de la gent veritablement vàlida, amb una obra seriosa al darrere, tan seriosa com silenciada miserablement. Un poble que esclafa el seu talent esclafant alegrement l’excel·lència en favor de la nepotista capelleta. Aquesta és la devoció dels catalans per la cultura, per la seva cultura, i l’amor, doncs, pel seu país. Parlo d’un poble que s’omple la boca de cultura però que la cultura li importa una merda, i bàsicament, perquè no sap llegir, començant per la majoria d’editors, amb alguna excepció i sempre, sempre, l’excepció entre les editorials petites. I fora de les excepcions, una trepa de llepes cretins, pets inflats bonrotllistes endogàmics a l’altura de la mentalitat pueril i mafioseta del país mel·liflu, conformat per babaus bon minyons. Misèria. Pura misèria.

Parlo d’un poble sense criteri ni sensibilitat, tan culte que no protesta quan els mitjans, mentre repeteixen com un mantra que som un poble culte sense justificar per què, alhora parlen de xifres de vendes, de rànquing d’autors més venuts. Un poble frívol, xaiet, infantilot, tontet, a qui en conseqüència se’l tracta d’imbècil aixecant-li la camisa a la cara i, lluny de protestar, encara segueix la beta dels anorreadors altaveus oficials. Un poble que té per ídols mediocritats absolutes, sovint tan pobres d’esperit com el mateix poble que idiotament els idolatra. Tot quadra. Es tracta d’un col·lectiu sense memòria afegida a la ruqueria, cosa que el converteix en blanc perfecte per a l’entabanament. Un poble tan rematadament ruc que els entabanadors són tan rucs com els entabanats, malgrat sembli impossible aital contradicció. Un poble tou, cap espina dorsal, cap res. Un poble acrític perquè, per no saber, ni sap què significa la crítica, per no parlar de l’autocrítica, que el català desconeix absolutament, víctima com és de la seva puerilitat, immaduresa eterna.

Un poble pornogràfic, sensibler amb la rosa a la mà el dia de Sant Jordi, només aquell dia amb la rosa a la mà però sensibler sempre, i mesquí sempre menys aparentment el dia de Sant Jordi, quan ja he dit que tothom es torna culte i amorós... i em descuidava que bona persona. Tan tendres bones persones es tornen els catalans el dia de Sant Jordi que s’avenen a pagar romànticament i gustosa, amb un somriure d’orella a orella, la rosa cinc cops més cara que el que els costaria la resta de l’any, quan naturalment no saben el que costa una rosa ni cap flor perquè simplement no en compren tret dels enterraments. Ja se sap que un dia és un dia, i Sant Jordi s’ho val. Tot sigui per la cultura i el romanticisme, i per donar exemple al món. Un món que no sap que, aquí, al ramat sumís se l’anomena poble culte i civilitzat. I sobretot europeu, molt europeu.

dimarts, 1 d’abril del 2014

Vaivé



El vell que caminava cap cot davant meu era espigat i duia les mans plegades a l’esquena. Era el meu avi, el meu avi ressuscitat tot d’una al cap de trenta anys de morir. Vaig quedar garratibat. Darrere seu vaig deixar de ser un home de mitjana edat i vaig tornar a ser el nen que era, a tot estirar l’adolescent de catorze anys acabats de fer que era quan l’avi va morir. Vaig alentir el pas per no deixar de ser aquell nen que també havia ressuscitat, vaig caminar darrere l’avi al seu ritme amb la sang renovada d’infantesa i els ulls fits a les seves mans, només mirant-li les mans, i veia les mans del meu avi, no pas la mà esguerrada del meu avi. A les mans plegades del vell a qui seguia a quatre passes, ara a tres passes, s’hi amagava en el meu record la seva mà esguerrada. 

El vaig anar seguint recorrent un carrer i un altre, aquell avi no parava de caminar, jo no havia vist mai caminar el meu avi tant com aquell vell però ara això tant se valia, el que comptava era que tenia el meu avi davant ressuscitat trenta anys després, i mentre el seguia pensava no t’aturis, vell, no t’aturis, no vull que s’acabi aquesta fantasia que em regales, i l’home caminava i caminava, amb el mateix posat que el meu avi, al mateix ritme que caminava ell. Aquell vell era molt més caminador que el meu avi. Recordo l’avi sempre dins de casa, assegut a taula menjant arròs, cada dia del món menjava arròs i dic jo que devia anar de restret. Fos com fos menjava arròs cada dia i tenia els ulls occidentals, li mirava els ulls i no els tenia orientals, els tenia ben occidentals i jo no entenia res. Les poques vegades que recordo haver-lo vist caminar era quan l’home anava a buscar la gasosa al bar, un bar antic i ranci amb propietaris antics i rancis i amb olor de ranci, el bar a cent metres de casa dels avis, al costat de l’autopista, el bar desaparegut ja fa molts anys, no sé quants, sense que jo sàpiga quants anys fa que va morir el propietari calb i desdentat del bar ranci, ja xacrós el propietari aleshores fa trenta anys, i la seva dona xacrosa que no recordo la cara que tenia, només que ja era xacrosa com el marit. De fet no la recordo a ella, només el seu vestit tronat, xacrós com el marit, com el bar, com l’olor del bar, però ja n’hi ha prou perquè la seva roba era com ella, era ella. 

Recordo amb frescor l’avi, un home de caràcter eixut com el seu cos espigat, un home auster i eixut, no pas sorrut, de poques paraules, ben poques, no el recordo parlar més enllà de quan es cagava en Déu. L’avi es cagava de tant en tant en Déu, i si volies que ho fes només havies de treure-li la boina. Tenia una mala llet impressionant, tenia una mala jeia de por, deixava anar la mà a la velocitat del llampec, un lleó malferit, i es cagava en Déu, la boina era sagrada, només la boina era per a ell sagrada i a Déu que el donin pel sac, perquè s’hi cagava tranquil·lament. Era un home senzill, del camp, i es veu que havia estat molt treballador. Aquell renec sobre Déu suposava les paraules més sàvies que he sentit dir mai a ningú. Recordo l’avi sortir de casa i tornar amb la gasosa al cap de deu quinze minuts, ràpid, el temps de tornar l’envàs de la gasosa, comprar la gasosa i res més, tot això era el que caminava els anys que el vaig conèixer. I ara veia aquell avi davant meu. No volia que s’aturés, només fins que em cansés de caminar, fins que em cansés més jo que ell, encara jove als meus quaranta-tres anys. Volia que tingués més energia que jo, només volia això. 

El vell no es va aturar, em vaig aturar jo i no pas per esgotament, només em vaig aturar quan vaig pensar que jo no estimava el meu avi ni el deixava d’estimar perquè no es feia estimar ni odiar ni res, era un home eixut i amargat, especialment amargat al final de la seva vida pel càncer que el devorava, home noble però eixut i amargat i incomunicatiu. Només era el meu avi, m’havia tocat que fos ell i no un altre i va morir quan jo tenia catorze anys, punt final. Em vaig aturar perquè a través d’aquell vell veia el meu avi i a través d’ell jo retornava a la meva infantesa. Em veia, em sentia a mi mateix, revivia aquells anys llunyans a través del record ben viu del meu avi que em proporcionava el vell que continuava caminant. Tornava a ser jo mateix, de petit, i era de fet això el que m’importava, egoista. I en fi, això que m’importava tampoc no importava res, perquè res no importa res, tot és ridícul al costat de la mort. La mort, allà on es troba el meu avi i allà on no ens retrobarem.